Tal dia com avui de l'any 711, fa 1.315 anys, els generals Tariq ibn Zayid i Mussa ibn Nussayr, alts oficials militars del califat de Damasc emplaçats al nord d'Àfrica, i les seves hosts, formades per vint mil soldats àrabs i amazics, culminaven la travessia de l'Estret de Gibraltar i plantaven un campament gegantí al peu de muntanya del penyal de Mons Calpe, que a partir d'aquell moment seria anomenat Yabal Tariq (Muntanya de Tariq). Aquest indret, actualment, es correspon al territori de sobirania britànica de Gibraltar. Aquest desembarcament es produiria en el context de la guerra civil del regne hispanovisigòtic, que remuntava a les dècades centrals del segle anterior i que enfrontava els bàndols del rei Roderic (les oligarquies militars de les províncies Bètica i Lusitània) i d'Àkhila (nomenat rei per les oligarquies militars de les províncies Tarraconense i Narbonense). Aquesta guerra civil havia viscut el seu episodi més destacat amb la rebel·lió secessionista de Flavius Paulus (673), que havia independitzat la Tarraconense i la Narbonense, creant el regne dels visigots de Septentrió. El desembarcament àrab obeïa els interessos del bàndol d'Àkhila, que hauria pactat amb els àrabs la seva participació en aquell conflicte, per destronar Roderic i massacrar el seu bàndol. Tres mesos més tard (juliol, 711) es va produir l'enfrontament entre el gruix de les hosts visigòtiques (on, també, hi eren els partidaris d'Àkhila) i les tropes àrabs (Batalla de riu Guadalete). En aquell enfrontament es va escenificar l'estratègia d'Àkhila: a l'inici de la batalla els seus partidaris van abandonar les seves posicions i van deixar els de Roderic en mans dels àrabs. El resultat d'aquella batalla va ser devastador per als visigots. El partit de Roderic seria exterminat a Guadalete i els pocs supervivents, entre els quals hi havia el rei, serien encalçats i liquidats uns dies més tard a Còrdova. Tot seguit, Tariq i Musa i les seves hosts es dirigirien a Toledo, per cobrar pels seus serveis. Durant el camí i, fins i tot, a la capital, van constatar que les províncies visigòtiques de la Bètica i de la Lusitània havien quedat totalment desguarnides i, en aquell moment, seria quan es plantejarien la seva presència a la península com l'inici d'una conquesta.
26 de abril de 1945.Arresto de Philippe Petáin #efemérides #abril #francia #segundaguerramundial
EFEMÉRIDES
#efemerides #taldiacomohoy #historia #26deabril #cultura #curiosidades #memoria #historiadelmundo #momentoshistoricos #aprendiendo #sabiasque
La fascinant figura de l'astronauta —o cosmonauta, o taikonauta— és el màxim emblema de l'ambició tecnològica i el desig humà d'exploració. Els infants somien a ser astronautes. Les pel·lícules d'herois els incorporen. Els reben sempre amb honor i glòria. Són hipnòtics i semblen irreals, però són homes i dones amb els peus a terra i el cap molt fred per poder aguantar una missió espacial d'aquest calibre. El terme grec astronauta, d'astron (estrella) i nautes (navegant), té connotacions poètiques: són autèntics navegadors d'estrelles. Aquesta professió moderna té antecedents antics: ja a la catedral Nova de Salamanca trobem una figura que sembla un astronauta: la presència d'un símbol tan indiscutiblement futurista —una figura amb escafandre pròpia del segle XX— en una portalada. El que a Salamanca funciona com un divertiment, és un bon motiu de reflexió: cap on naveguem? I la fe, hi té res a dir? Aquests dies han tornat de l'espai els astronautes de la missió de la NASA Artemis II. El pilot, Victor Glover, creient, ha dit en baixar que "la meva fe és la meva guia". Un altre astronauta, Reid Wiseman, ha plorat en veure una creu. Ell és un dels astronautes no-creients de la missió actual. Ha confessat que sense ser particularment religiós, tenia necessitat de processar el que ha viscut a l'espai, i quan va veure el capellà del vaixell de la marina que els va recollir, es va posar a plorar. "Quan aquell home va entrar —no l'havia vist mai a la meva vida—, vaig veure la creu al seu coll, i simplement vaig esclatar a plorar. És molt difícil explicar perfectament el que acabem de viure". Els testimonis de la missió científica han relatat com des de l'espai, la perspectiva espiritual s'accentua. Fan saber que la creació els fa pensar més en un Déu creador, i en valoren la unitat i la vida. Glover ha parlat de "la bellesa de la creació" i ha confessat: "llegeixo la Bíblia i mira amb admiració tot el que ha estat creat". L'any 1968, la Missió Apol·lo 8 va regalar una imatge d'astronautes llegint els primers versets de la Bíblia, el Gènesi. De fet, és el primer llibre llegit a l'espai. Per ajudar a mantenir la motivació i la moral a bord de l'estació espacial, els astronautes poden enviar correus electrònics, fer trucades i videotrucades amb els seus familiars i amics, rebre paquets personals enviats a bord de les missions de proveïment de càrrega de la NASA i mantenir teleconferències amb un psicòleg, si cal. I també poden tenir aliment espiritual. L'any 1994, tres astronautes van rebre la comunió a la missió STS-59. El 2013, l'astronauta Michael S. Hopkins va dur 6 hòsties consagrades a l'Estació Espacial Internacional, i va poder rebre l'Eucaristia en missió. Els testimonis de la missió científica han relatat com des de l'espai, la perspectiva espiritual s'accentua. Fan saber que la creació els fa pensar més en un Déu creador, i en valoren la unitat i la vida Diversos astronautes han integrat la seva fe cristiana amb l'exploració espacial, destacant figures com Jeff Williams, Barry "Butch" Wilmore i Victor Glover. Aquests professionals han compartit com la visió de la terra des de l'espai ha reforçat les seves creences. Hankins, evangèlic, és ancià de la comunitat Església cristiana del Sudoest, a Friendswood, Texas, la congregació situada a unes 6 milles (9,6 km) de la NASA, l'església del pilot de l'Artemis II, Victor Glover. Des d'aquesta petita congregació han fet pregàries perquè la missió anés bé. No era una missió fàcil: des de les finestres de la nau Orió, la tripulació ha viatjat al voltant de 7.400 quilòmetres més enllà de la cara oculta de la Lluna. Des d'aquest punt remot, la Lluna se situava a prop, en un primer pla imponent, mentre que la Terra quedava a més de 400.000 quilòmetres de distància al fons. El sobrevol de la cara oculta de la Lluna, una regió no visible des de la Terra, va provocar una pèrdua de comunicació amb el control de la missió a Houston durant aproximadament 40 minuts. Aquesta solitud forçada va ser descrita com un "profund moment de solitud i silenci", un instant de reflexió personal en el punt més allunyat al qual l'ésser humà ha arribat mai. Després de tornar, en participar en rodes de premsa, els científics de l'espai han expressat que no tenen paraules per definir el que han viscut, que estan davant l'inefable i la meravella de la creació. En altres ocasions, els astronautes retornats han decidit posar-se a estudiar teologia, biologia o psicologia. L'astronauta de l'Apollo 14, Edgar Mitchell després de tornar de la Lluna, per exemple, va dedicar la seva vida a estudiar la consciència humana. Passen els anys, i els astronautes sempre parlen del mateix astorament i de la sensació de sentir-se petits davant de l'univers. I es tornen poetes: "La terra és l'oasi en l'univers buit" (Glover) o "Un petit pas per a l'home, un gran salt per a la humanitat" (Armstrong).
Tal dia com avui de l'any 1313, fa 713 anys, a la vila de Poissy, situada a la riba del riu Sena (llavors regne de França), els reis Sanç I de Mallorca i Jaume II de Catalunya-Aragó, signaven el Tractat de Poissy, que posava fi a les hostilitats entre els dominis. En virtut d'aquest tractat, el regne de Mallorca —que ostentava el domini nominal del país d'Aran des del repartiment de l'herència de Jaume I (1276)— va passar a poder de la Corona catalanoaragonesa. Tot i que durant els primers segles medievals (IX a X) Aran estaria vinculada al comtat de Ribagorça (872-1018) i després aquesta entitat derivaria cap al reialme navarroaragonès (1018), després de la recuperació de 1313, Jaume II va decidir que Aran passaria a formar part del Principat de Catalunya. La signatura d'aquell tractat implicaria, també, la retirada de les tropes franceses, que el 1283, set anys després de la mort de Jaume I i de la partició dels seus regnes i aprofitant les dificultats de la corona mallorquina per defensar el territori, intervindrien en la guerra civil aranesa (que enfrontava les grans nissagues ramaderes del país) i amb la col·laboració d'un dels dos bàndols en conflicte —el del partit profrancès, liderat per Auger de Berbedà, baró feudal de Les— ocuparia el territori. Després de signatura del Tractat de Poissy, el rei francès Felip IV —que, poc abans, havia confiscat i exterminat els cavallers templers (1308)— ordenaria el senescal de Tolosa la retirada de les hosts franceses que havien controlat el territori durant trenta anys. Poc després (22 de juliol de 1313) el rei Jaume II concediria als aranesos la Querimònia, la carta magna que permetria que es governessin de forma autònoma —quasi independent— i que posaria fi al conflicte civil aranès. El govern foral aranès seria efectiu fins que el 1827, el rei Ferran VII el va liquidar definitivament. El 1714, després de l'ocupació borbònica de Catalunya i, malgrat la filiació austriacista de la societat aranesa, el nou règim va conservar l'autogovern aranès. Però el 1827, durant el regnat de Ferran VII, el règim absolutista espanyol el va liquidar i el va convertir en una "alcaldia mayor". I el 1982, la Generalitat de Catalunya va restablir el sistema constitucional aranès.
25 de abril de 1742.Elizabeth Petrovna se corona emperatriz de Rusia #efemérides #abril #rusia
8201ComandoyServicio
Tal día como hoy
ElNacional.cat (Unofficial) 
Haciendo Historia
𝙲𝚕𝚊𝚛𝚊-𝙰𝚕𝚋𝚘𝚛 
