Mor Joan Lluís Vives, el gran humanista i amic de Caterina d’Aragó

Tal dia com avui de l'any 1540, fa 486 anys, moria a Bruges (Flandes) el filòsof, teòleg, pedagog, sociòleg i politòleg Joan Lluís Vives i March, considerat un dels màxims representants de l'humanisme europeu i un dels més destacats intel·lectuals de la història d'Europa. Vives, nascut a València el 6 de març de 1492 en una família de jueus conversos catalanoparlants, es va veure forçat a l'exili, que es perllongaria pràcticament durant tota la seva existència, per escapar-se de la implacable persecució de la Inquisició hispànica. Els seus veritables cognoms eren Abenfaçam-Xaprud, i durant el seu exili el pare, els germans i diversos parents que havien restat a València moriren cremats en els actes de fe inquisitorials. En el decurs de la seva vida exerciria de professor a les universitats de París, Lovaina i Oxford, i seria el preceptor de personalitats que, posteriorment, tindrien importants responsabilitats polítiques, com Maria Tudor, futura reina d'Anglaterra; Reginald Pole, futur arquebisbe de Canterbury, i Mencía de Mendoza, futura virreina de València i una de les figures intel·lectuals més destacades de l'època. També seria el preceptor de personalitats que ja exercien responsabilitats polítiques i eclesiàstiques, i que es volien formar en el corrent humanista, com Guillem de Croy, arquebisbe de Toledo, i Caterina d'Aragó, reina d'Anglaterra. I també seria preceptor d'altres preceptors que desenvoluparien aquesta tasca formant els fills de diverses cases reials europees. Joan Lluís Vives va mantenir una estreta amistat amb Caterina d'Aragó (sobretot durant l'estada del professor valencià a Anglaterra). L'esposa d'Enric VIII i reina d'Anglaterra seria una de les figures polítiques més destacades de l'Europa de la seva època. Rivalitzaria amb el seu marit pel control del poder de la cancelleria de Londres. Segons el mateix Joan Lluís Vives, es comunicaven en català, i això quedaria demostrat quan deixaria escrit que la reina d'Anglaterra i ell eren "de la mateixa nació". En aquest punt és important destacar que, a l'època, la identitat nacional estava marcada per la pertinença a una comunitat lingüística o a una comunitat confessional.