Un grup de cavallers massacra el tribunal inquisitorial que perseguia els càtars

Tal dia com avui de l'any 1242, fa 783 anys, a la vila d'Avinyonet de Lauragués (llavors comtat independent de Tolosa i actualment regió d'Occitània-França), un grup de 85 cavallers procedents del castell de Montsegur massacrava els membres d'un tribunal inquisitorial que deambulava pel territori perseguint, torturant i assassinant els càtars. Aquell incident es va produir en el context del conflicte que enfrontava la casa de Tolosa —que defensaven la consolidació d'un estat independent— contra la monarquia francesa, que buscava recuperar el domini sobre aquell territori, que havia ostentat anteriorment, durant l'època carolíngia. Segons les fonts documentals eclesiàstiques, el poble d'Avinyonet va obrir les portes de la muralla a un grup de cavallers, que ràpidament es van introduir a la vila i van accedir a l'interior del temple parroquial. Segons aquestes mateixes fonts, en aquell moment, el seguici inquisitorial estava oficiant missa de matines i van ser atacats, violant la naturalesa d'asil d'aquell espai. Però, en canvi, altres fonts d'origen civil afirmen que els cavallers van sorprendre el seguici inquisitorial de matinada, però mentre dormien en una granja als afores d'Avinyonet, perquè cap vila del territori els obria les portes. El que està fora de dubte és que els cavallers van assassinar els religiosos Guillem Arnaut, Esteve de Sant Tiberi, Bernat de Roquefort, Esteve de Narbona, Ramon de Carbonier, Ramon de Canhac i Bernat de Fortanier, i els seus servents seglars Garcia d'Aure i Pere el Notari. Els dos primers —Arnaut i Sant Tiberi— eren copresidents del Tribunal de la Inquisició de Tolosa, establert pel papa Gregori IX, i havien estat nomenats directament per la cancelleria pontifícia. Segons les fonts (tant les eclesiàstiques com les civils), els cavallers van matar els inquisidors a cops d'espasa i de destral i van destruir tota la documentació que havien generat. Aquell incident va provocar la reacció del Pontificat, que decidiria venjar aquells assassinats ordint la massacre de Montsegur (1244), que es va saldar amb un gran acte de fe on els croats francesos van cremar vives més de dues-centes persones.

Executen el gegant Ravaillac, l’assassí del primer rei Borbó francès

Tal dia com avui de l'any 1610, fa 415 anys, a París (a la plaça de la Grêve), el bourreau (botxí) de París executava François Ravaillac, conegut en el seu entorn familiar i social com el gegant Ravaillac. Se l'anomenava gegant per la seva extraordinària talla: mesurava dos metres i pesava més de cent quilos. Ravaillac, de professió mestre d'infants, havia estat jutjat i condemnat per l'assassinat del rei Enric IV. Tretze dies abans (14 de maig), el gegant Ravaillac havia aturat el carruatge reial prop de la basílica de Saint-Denis i molt sospitosament, sense cap oposició de la guàrdia reial, s'havia introduït a l'interior de la berlina i havia apunyalat mortalment Enric IV. Enric de Borbó, que regnava com a Enric IV, havia arribat al tron de França el 1589 durant la fase final de les mal anomenades guerres de religió (1562-1598), un conflicte civil que enfrontaria —en dos blocs rivals— les cases nobiliàries més poderoses del país per a dirimir el relleu de la decrèpita família reial Valois. Enric de Borbó, cap d'un dels partits —l'anomenat protestant o calvinista—, havia liderat operacions militars de càstig contra comunitats catòliques de la vall de la Garona. Per exemple, el 1569 —amb tan sols setze anys— havia dirigit l'exèrcit que va massacrar 4.000 catòlics a Tarba, al barri del Cranc. El Borbó havia estat coronat (París, 1589) en un clima de difícil equilibri. Havia renunciat a la seva confessió calvinista i havia proclamat la frase que el faria passar a la història: "Paris vaut bien une messe" ('París bé que val una missa'). Però també havia signat un edicte (Nantes, 1598) que proclamava la llibertat de culte a França. No obstant això, quan el gegant Ravaillac va ser detingut, la policia i els jutges francesos van sospitar que havia actuat per ordre d'una potència estrangera, principalment la ultracatòlica monarquia hispànica. Per contra, Ravaillac sempre va mantenir que havia actuat sol i per a venjar l'assassinat de milers de catòlics. Durant l'execució, que va concentrar un gran públic, amb un ferro ardent li van cremar el pit, els malucs i les cames. I li van cremar amb sofre ardent la mà amb la qual havia apunyalat Enric IV. També li van abocar plom fos a les ferides obertes per les cremades. I tot seguit va ser lligat de peus i mans a quatre cavalls i va ser estripat.

1985 – Explosión del Petragen One | Bitácora – webmar.com

Cabecita blanca — Las Historias | Alberto Chimal

Un cuento muy mexicano --sobre la violencia y los prejuicios que no se quieren ver-- de Rosario Castellanos.

Mor Ramon Berenguer I, que va reviure el “rapte d’Helena” amb Almodis

Tal dia com avui de l'any 1076, fa 949 anys, a Barcelona; moria Ramon Berenguer I, comte independent de Barcelona i de Girona (1035-1076); d'Osona (1054-1076); i Carcassona i de Rasés (1069-1076). Durant el seu govern va ser anomenat "Propugnator et murus christiani populi" (Defensor i mur del poble cristià) i als Usatges de Barcelona se'l cita com a "Hispaniae subjugator" (Dominador d'Hispania). Ambdues cites revelen que, a finals del segle XI, els comtes independents de Barcelona ja eren els sobirans més poderosos de l'istme pirinenc. Més poderosos que els comtes independents de Tolosa i que els reis de Navarra-Aragó. Però Ramon Berenguer I passaria a la història per reviure una versió personal del "rapte d'Helena". L'any 1052, Ramon Berenguer I va iniciar una visita d'estat a Tolosa, per intensificar els pactes amb la casa comtal tolosana. Durant la seva estada a la cort del comte Ponç III, va conèixer Almodis de la Marca, la comtessa-consort de Tolosa. Segons les fonts documentals de l'època, Ramon Berenguer —que en aquell moment estava casat amb Blanca de Narbona— i Almodis —casada amb Ponç III de Tolosa—; es van enamorar perdudament. Segons les mateixes fonts, Almodis era una dona madura, atractiva i molt culta. Ramon Berenguer I la va segrestar i la va portar a Barcelona. Allà va repudiar Blanca i es va casar amb Almodis, que havia fet el mateix amb Ponç. Aquell segrest i matrimoni va estar a punt de causar una guerra. Blanca, l'esposa repudiada per Ramon Berenguer, va acudir al pontífex Víctor II, reclamant justícia, i el papa va excomunicar el comte català i va demanar al rei de França que administrés justícia en nom de l'Església. I el comte Ponç va buscar l'aliança de diversos barons feudals de la Marca de Gótia (el territori de l'actual Llenguadoc) per envair els comtats catalans i netejar el seu honor matant Ramon Berenguer. Tot i això, aquell episodi històric va quedar, finalment, en un no res. Ramon Berenguer va pagar 4.000 mancusos d'or a Blanca com a indemnització. El papa Víctor II va morir poc després (1057) i el nou pontífex, Esteve IX, va llevar l'excomunicació que pesava sobre Ramon Berenguer. I el comte Ponç III de Tolosa es va casar amb una filla del rei Garcia Sanxes III de Navarra que ocupava una llaminera segona posició en la línia successòria del tron de Pamplona. Mentrestant, a Barcelona, Ramon Berenguer i Almodis van tenir una relació molt compenetrada, tant en l'aspecte personal, com en el polític: el comte va associar al poder la seva esposa.