ElNacional.cat (Unofficial) 
L'espiritualitat contemporània o el Gran Buit de la postmodernitat
Quan m'arriba un llibre d'en Ferran Sáez a les mans, de seguida em llepo els bigotis. Sáez té per costum tocar totes les qüestions que em desperten un mínim interès, i té per costum abordar-les des d'un lloc que és pràcticament el mateix lloc des d'on servidora es mira el món. Precisament perquè això és així, se'm fa indefugiblement plaent escrutar quina és la distància mínima que em permet dir que el lloc des d'on ens mirem el món no és el mateix amb una exactitud completa. Aquests dies he estat llegint Presència d'una absència (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2025), un assaig que posa llum sobre les conseqüències que les idees postmodernes han tingut sobre l'espiritualitat, que vol entendre què hi ha avui de postmodern en la vivència de l'espiritualitat entesa com "la vivència o apel·lació a una realitat no material connectada amb la idea de transcendència". Destruint el món, sense alçar-ne un de nou Sáez parteix de la base que, arran de la radicalitat amb què les idees postmodernes s'han imbricat al pensament de la nostra societat, el nostre destí és el nihilisme, la participació atònita en la consciència del no-res: la "presència d'una absència". Avui impera l'absència d'un relat que busqui atorgar sentit als esdeveniments així com impera la ironia, el gregarisme individualista i la immediatesa, cosa que afecta la possibilitat d'una vivència espiritual profunda. Al voltant d'aquesta tesi, Sáez procura albirar futures respostes a les preguntes que suscita la noció d'espiritualitat vigent, i entendre si "som davant d'un remei paròdic contra el Gran Buit postmodern o bé del sorgiment, encara incipient, d'una nova espiritualitat". Avui impera l'absència d'un relat que busqui atorgar sentit als esdeveniments així com impera la ironia, el gregarisme individualista i la immediatesa, cosa que afecta la possibilitat d'una vivència espiritual profund Fa pocs mesos, en aquesta mateixa secció ressenyàvem La fi del progressisme il·lustrat (Pòrtic, 2024), també d'en Ferran Sáez. Bo i que la coherència en les bases del pensament de Sáez són inapel·lables en ambdues obres, el to d'una i altra, de Presència d'una absència i de La fi del progressisme il·lustrat, són diferents. Ho són d'una manera subtil, i en determinats casos suposo que subjectiva, però també ho són d'una manera determinant. En algunes ocasions sembla que el mòbil rere La fi del progressisme il·lustrat és el ressentiment personal de Sáez contra unes idees –i assumeixo que una manera de fer– que l'autor va viure de primera mà a la universitat. Diria que la conseqüència d'això és que no sempre calcula amb precisió l'abast de l'esmena que pretén fer. Parlant clar: mata mosques a canonades. Aquesta aproximació política i filosòfica a la desfeta d'unes determinades idees destrueix un món, però no ofereix les eines per a alçar-ne cap de nou. Més enllà de l'intel·lecte Amb Presència d'una absència passa el contrari que amb La fi del progressisme il·lustrat: està escrit des d'un amor i no pas des d'un ressentiment. Per això, assumeixo, pot tancar unes portes i obrir-ne unes altres tot seguit. Sovint em passa que, quan llegeixo llibres o columnes sobre com entén l'espiritualitat la jovenalla, de seguida covo una certa sensació de rebuig a allò que s'explica. I em passa, em sembla, perquè sempre tinc la sensació que hi ha algú intentant explicar qui soc des de "fora" i, per tant, sense una experiència personal de fe que li permeti tractar la qüestió amb la delicadesa que la qüestió vol i mereix. A Presència d'una absència, Sáez orbita intel·lectualment al voltant d'una cosa que va més enllà de l'intel·lecte. I aquesta cosa és una cosa que s'estima. El tacte i el to són delicats i parlen al comú dels qui viuen una espiritualitat profunda, honesta i íntima. I és així perquè Sáez en parla des d'una espiritualitat profunda, honesta i íntima. S'hi llegeix entre línies que ell ja ha trobat un lloc prou sòlid –que no rígid– per admirar els temps que han vingut i els que vindran Presència d'una absència demana ser llegit amb calma i ser paït amb parsimònia. El llibre ataca la tendència a la hiperactivitat en el fons i en la forma: vol calma per a ser llegit i paït perquè està escrit des de la calma i tractat amb cura. A cada pàgina que passava, la sensació que aquest llibre era un llibre extremadament personal per a l'autor ha anat en augment. Així i tot, en determinades parts del text sembla que Sáez té moltíssima informació i no sap ben bé què fer-ne, o no sap com garbellar-la i entrar en matèria d'una manera més directa. O potser és que allò que me n'ha semblat més valuós –perquè realment pot contenir una força transformadora per al lector– és la part amb menys lluïment acadèmic i més joc d'idees passades per la introspecció. La part en què, tot i que l'autor és cautelós a l'hora de donar respostes sobre el futur que li espera a l'espiritualitat afaiçonada per la postmodernitat, s'hi llegeix entre línies que ell ja ha trobat un lloc prou sòlid –que no rígid– per admirar els temps que han vingut i els que vindran. Això és el que envegen –o admiren– els qui tenen curiositat i busquen respostes en una espiritualitat contemporània –o contemporaneïtat– que moltes vegades no les ofereix. Per això, si la curiositat d'aquests no cessa, Presència d'una absència pot servir per oferir-los portes noves per obrir. Aquesta vegada sí.
Adair Cesar
VilaWeb (Unofficial RSS)
ELBLOG DE LAS CURIOSIDADES
Daniel🔻Es🇪🇸/Mx🇲🇽 
HuffPost [ES]
À Punt
Tony98