Una puta merda
Cada cop tot es torna mes una puta merda
Tinc una confessió: em fa fàstic com ha evolucionat internet. Vaja, no és cap sorpresa. El món digital, que prometia llibertat i connexió global, ha acabat convertit en un femer de plataformes que són el pitjor exemple de l’esperit empresarial modern. Cory Doctorow en diu “enshittification”, i és el millor nom que he sentit per descriure aquest merder. De fet les idees d’aquest article es poden trobar en part a la conferencia de Doctorow a la Defcon 31 a Las Vegas on parlava ampliament d’això i pots trobar-ne la transcripció aqui https://pluralistic.net/2023/08/27/an-audacious-plan-to-halt-the-internets-enshittification-and-throw-it-into-reverse/ o el video aqui https://www.youtube.com/watch?v=4EmstuO0Em8
L’enshittification pasa quan una plataforma comença sent generosa amb els usuaris, després comença a explotar-los per fer contents els seus clients comercials, i finalment es folla tant els usuaris com els clients per beneficiar només els accionistes. El resultat? Un servei tan merdós que ningú el pot tolerar.
La cosa comença dolça, com una droga gratis. Facebook és l’exemple perfecte. Va començar dient: “Ei, som millors que Myspace! Nosaltres no espiarem les teves dades com aquell vell putrefacte australià que controla Myspace. Vine, reuneix-te amb els teus amics, i nosaltres et farem un feed personalitzat amb tot allò que vols veure.” Però abans d’això, cal recordar d’on venia Facebook.
La idea original del seu fundador, Mark Zuckerberg, no era exactament crear un espai de connexió i comunitat. No, el primer Facebook, anomenat Facemash, era una plataforma on es puntuava anònimament i sense consentiment l’aspecte físic d’altres estudiants. Aquesta és la gènesi de la plataforma: un lloc creat per cosificar persones i reduir-les a puntuacions. Això ja donava pistes del tipus d’empresa que seria en el futur.
Van guanyar usuaris gràcies a les xarxes d’amistat: un amic s’hi uneix, i llavors tots els altres s’hi uneixen també. Aquests “efectes de xarxa” són com una droga col·lectiva. Un cop tothom hi és, fugir es torna impossible. Què faràs? Convencer els teus 200 amics que deixin Facebook per alguna cosa millor? Bona sort amb això.
I aquí és on la cosa comença a degenerar. Quan tenen prou usuaris atrapats, comencen a explotar-los. Primer es ven l’ànima als anunciants: “Ei, recordeu quan vam dir als usuaris que no els espiaríem? Doncs era mentida. Ara ho sabem tot d’ells, des de què mengen per esmorzar fins a quantes vegades van al lavabo.” Els anunciants paguen, i Facebook treu beneficis.
També es venen als editors de contingut: “Voleu audiència? Penjeu els vostres articles aquí i nosaltres els fotrem als ulls dels usuaris encara que no ho vulguin.” I mentre publishers i anunciants es freguen les mans, Facebook ho controla tot. Quan arriba el moment, els deixa sense escapatòria. Els algoritmes limiten el contingut que arriba als usuaris, i obliguen els editors a pagar més per arribar al mateix públic.
Tot es redueix a una simple lògica de Darth Vader: “He alterat l’acord. Pregueu que no l’alteri més.” Aquest procés, tot i semblar únic del món tecnològic, té paral·lels històrics en altres indústries. A principis del segle XX, els magnats del ferrocarril i del petroli als Estats Units aplicaven tàctiques semblants. Una frase de Rebecca Solnit ho resumeix perfectament: “Els grans imperis comercials són, per sobre de tot, màquines d’acaparar poder.”
Però això només és la punta de l’iceberg. Avui dia, Amazon ha eliminat pràcticament totes les eines de control de qualitat per als productes que es venen a la seva plataforma. Gran part del seu catàleg està ple de productes de dropshipping que no han passat cap mena de revisió. Si compres un cable de coure per a electrònica, és altament probable que sigui un fil de ferro cobert amb una capa de coure falsa. És literalment més rendible fabricar fils falsos i vendre’ls a Amazon que assegurar la qualitat. Aquest caos afecta sectors sencers. Els petits fabricants que realment volen vendre productes de qualitat han de competir amb una allau de falsificacions barates. I Amazon? Es renta les mans mentre segueix acumulant beneficis.
Twitter no es queda enrere. El que una vegada va ser una plataforma relativament funcional i útil per a debats i notícies s’ha convertit en un femer infecte sota la direcció d’Elon Musk. La decisió de Musk de fer de Twitter el seu altaveu polític i personal va accelerar el declivi de la plataforma. Entre bots de propaganda, pornografia no moderada i la promoció desenfrenada de discursos d’odi, el nou Twitter és una ombra del que era abans. L’obsessió de Musk per monetitzar qualsevol aspecte de la plataforma ha portat a un augment de comptes verificats falsos, la desaparició de moderadors humans i un algoritme que amplifica continguts extremistes i desinformació. Això, combinat amb el seu suport explícit a figures polítiques d’extrema dreta, ha fet que Twitter es converteixi en un lloc perillós per a molts usuaris. Twitter no només ha perdut la confiança dels seus usuaris, sinó també la de molts anunciants importants. El procés d’enshittification aquí és tan evident que es podria utilitzar com a cas d’estudi en qualsevol llibre sobre la decadència de les plataformes tecnològiques.
Quan mirem com aquestes plataformes arriben al seu punt de col·lapse, es fa evident que aquest cicle és inevitable. Facebook, Google, Amazon… totes arriben a un punt on els seus serveis es tornen insuportables. Els usuaris es queden per inèrcia fins que arriba l’escàndol de Cambridge Analytica, la muskada del dia o algun altre desastre que els obliga a fugir. Llavors tot peta. Pensa en l’èxit inicial de Google: un cercador net, senzill i que feia el que prometia. Ara és un garbuix ple d’anuncis, resultats manipulats i funcions que només beneficien els accionistes. Aquestes empreses són com els bancs als que es refereix Thomas Piketty: acumulen capital fins a ofegar tota competència. Quan això passa, l’únic que pots esperar és l’empobriment general. O com deia Karl Marx: “L’acumulació de riquesa en uns quants porta a l’empobriment de molts.”
El patró de dominació no es limita a plataformes socials i comerç electrònic. Apple, per exemple, van fer reverse engineering de Microsoft Office per crear un competidor directe que era assequible i funcional i crear iWork. Aquesta pràctica, en aquell moment, no era il·legal i formava part del mercat competitiu. Però després, Apple, Microsoft i altres grans corporacions van pressionar per canviar la legislació, fent que aquest tipus de pràctiques esdevinguessin il·legals. Això no només va protegir el seu estatus de dominadors del mercat, sinó que també va tancar la porta a qualsevol startup o petita empresa que volgués competir amb les mateixes regles que ells havien aprofitat. És un clar exemple de com els gegants tecnològics manipulen el sistema per assegurar que ningú pugui desafiar-los.
A Amazon, la situació no és gaire diferent. Quan van voler comprar Diapers.com, una empresa especialitzada en la venda de bolquers, aquesta es va negar. La resposta d’Amazon? Venem bolquers a pèrdues! Literalment van cremar 100 milions de dòlars venent bolquers per sota del seu cost, fins que van enviar a la bancarrota a la competència i es van quedar amb el mercat.
Un altre exemple de com les grans corporacions han manipulat les normes del joc per mantenir el control el trobem en la gestió dels drets digitals, també coneguda com DRM (Digital Rights Management). Inicialment, aquestes mesures es van introduir amb la justificació de protegir la propietat intel·lectual i evitar la pirateria, però, amb el temps, s’han convertit en eines despòtiques que restringeixen el que podem fer amb els productes que comprem legalment. Quan compres un llibre electrònic, una pel·lícula o una cançó, en realitat no n’ets propietari. Només adquireixes una llicència per utilitzar-lo sota condicions estrictes dictades per la corporació.
Aquest sistema permet a les empreses mantenir un control absolut sobre els seus productes, fins i tot després de la venda. No pots transferir el contingut a un altre dispositiu sense el seu permís, ni tampoc compartir-lo, encara que sigui per un ús personal i dins dels límits de la llei. Imagina comprar un llibre de paper i que l’editorial t’impedeixi deixar-lo a un amic o llegir-lo en una altra habitació. Això és el que passa diàriament amb els continguts digitals.
El DRM també és una arma poderosa per destruir la competència i perpetuar monopolis. Les empreses creen formats propietaris que obliguen els consumidors a quedar-se dins del seu ecosistema. Amazon, per exemple, utilitza DRM per assegurar que els llibres electrònics comprats al seu Kindle no es puguin llegir en altres dispositius sense passar per processos complicats que sovint poden infringir la llei. Això no és protecció, és captiveri.
Encara més greu és que aquest sistema permet a les corporacions eliminar contingut dels teus dispositius, fins i tot si l’has comprat legalment. Si, per exemple, la corporació deixa de tenir els drets de distribució d’un llibre o una pel·lícula, poden esborrar-lo remotament del teu dispositiu sense el teu consentiment ni compensació. Això és un nivell de control que mai abans s’havia vist amb els productes físics.
Com diu Cory Doctorow, el DRM no protegeix els artistes ni els creadors, protegeix les corporacions. En lloc de fomentar un mercat obert i competitiu, perpetua una dinàmica de control on els consumidors són tractats com a llogaters dels productes digitals que haurien de posseir. Aquesta lògica és una altra capa de l’enshittification: fer que el valor del producte desaparegui en benefici d’una estratègia empresarial que només beneficia els accionistes i destrueix qualsevol possibilitat de resistència o innovació.
També hi ha sectors com el de l’automoció que exemplifiquen la magnitud del problema. Els fabricants de cotxes, per exemple, guanyen tants diners venent dades de telemetria com venent els cotxes. Et controlen quantes vegades has frenat bruscament, quantes vegades has superat el límit de velocitat i molt més i ho venen a les asseguradores que fan servir aquesta informació per decidir si et canvien el preu de l’assegurança o directament si et renoven o no. Això no és vendre cotxes, és vendre control.
I aquesta explotació no es limita als cotxes. Els dispositius intel·ligents de casa també participen d’aquesta dinàmica. Refrigeradors que monitoritzen quins aliments compres i els venedors de termòstats que recopilen dades sobre quanta energia consumeixes. És una estratègia de control total. Cal recordar com la manca de competència porta a l’estancament. Com diu Evgeny Morozov: “Quan el poder es concentra en poques mans, la innovació es converteix en un simple vehicle per perpetuar aquest poder.”
No tot està perdut. Per frenar l’enshittification, hem d’atacar tres fronts: desfer monopolis, garantir interoperabilitat i implementar regulacions estrictes.
Necessitem lleis que protegeixin la privacitat, evitin la manipulació d’algoritmes i protegeixin els treballadors.
Com diu Rebecca Solnit: “L’economia digital és un sistema de servitud voluntària.” Això no pot continuar així. Però la resistència comença amb nosaltres. El hacking ha estat històricament una força de transformació. Des de la creació de Linux fins al moviment del codi obert, els hackers han desafiat les grans corporacions i han obert nous camins. Avui, més que mai, aquesta resistència és essencial. La comunitat hacker és la millor eina contra aquests abusos. Recuperar internet per la gent vol dir lluitar per un món on les plataformes no puguin alterar les regles quan vulguin, ni explotar la nostra privacitat sense conseqüències.
Com diu Doctorow, necessitem un foc controlat per cremar el vell sistema i fer espai per al nou. L’alternativa no és evitar el foc, és el gran incendi que ho consumeix tot. Tornem a una internet feta per i per a la gent. El vell internet va morir, però podem crear-ne un de nou, i millor.
#Algoritmes #Amazon #Apple #Capitalisme #CapitalismeDigital #ControlCorporatiu #CoryDoctorow #DiapersCom #DretsDigitals #DRM #EconomiaDigital #ElonMusk #Enshittification #EvgenyMorozov #Facebook #Google #Hacking #InnovacióTecnològica #KarlMarx #Monopolis #Musk #PlataformesDigitals #PrivacitatDigital #RebeccaSolnit #ResistènciaTecnològica #ReverseEngineering #ThomasPiketty #Twitter #XCom
calendari.cc
Komun se escribe con [K*]
4Xsample
[^BgTA^] 
