l0fi.net26. GRAMÀTICA DE LA LLENGUA AKLO 🧵
Teresa va amagar les figuretes i se’n va anar desempallegant tal com havia previst. Quan van buidar la casa per vendre-la, el llibre va anar a parar a mans d’un antiquari, junt amb la col·lecció completa del setmanari catòlic La hormiga de oro i la major part dels mobles. Només va voler quedar-se un parell d’andròmines de valor dubtós, una mica malmeses —el quinquè de porcellana i el tocador amb espill—, perquè se les estimava. 2/10
Havia fullejat el llibre en trobar-lo i a primera vista, pel format menut i la inscripciĂł inicial en llatĂ, li havia paregut un missal o un devocionari. Algunes il·lustracions, però, li van recordar els fragments d’escriptura ibera que recordava haver vist al Museu Arqueològic Nacional, en el seu viatge de noces a Madrid. TomĂ s havia estudiat Filosofia i Lletres a la Complutense i era molt afeccionat a la història. 3/10
També van visitar el Prado, el Retiro, el Teatre Odeón —quin goig assistir a la representació de l’òpera Madame Butterfly, amb la soprano italiana Rosetta Pampanini— i un tablao flamenco. 4/10
Tomà s, sens dubte, hauria conservat el llibret i l’hauria estudiat amb fruïció, però Teresa no va trobar prou al·licients per a passar de les primeres pà gines. 5/10
Va veure que es tractava d’una traducció, impresa al carrer Ferlandina de Barcelona l’any 1899, en un català complicat, prenormatiu, i que els autors originals eren uns jesuïtes portuguesos, entusiasmats amb l’exòtica parla d’una illa de la Melanèsia, on havien estat els primers a predicar la religió vertadera l’any 1788. 6/10
I tanmateix, malgrat el tĂtol i les afirmacions del prefaci, no era nomĂ©s, pròpiament, una gramĂ tica, sinĂł un breviari de mĂ gia camuflat. Aquesta va ser la conclusiĂł a què va arribar Blai quan el va comprar, molts anys desprĂ©s, al mateix antiquari del carrer Enmig on el va depositar Teresa. El mateix exemplar, evidentment, amb les mateixes marques d’ús a la coberta. 7/10
Però això, és clar, ell no podia saber-ho, de la mateixa manera que no podia saber que era molt semblant, prà cticament idèntic a l’exemplar de Cisqueta. Un llibre, doncs, que per alguna misteriosa raó solia estar en mans de les dones. Blai dedicaria un fum d’hores a analitzar-ne les ensenyances, els mesos següents, i a practicar conscienciosament les regles sintà ctiques, semà ntiques i pragmà tiques que revelava. 8/10
Si va recercar tambĂ© el ressò que poguera haver tingut en el mĂłn acadèmic, deguĂ© ser mĂ©s prompte per costum, una mena de vici adquirit que costava abandonar. Sabia ben bĂ© que per aquesta banda no podia esperar res de bo. No li va fer ni fred ni calor que Joan Ramon MartĂ, l’Ănclit catedrĂ tic de la Universitat de València, haguera defensat que es tractava d’una falsificaciĂł literĂ ria perpetrada en ple segle XX. 9/10
La seua prolixa argumentaciĂł —conduent a provar certs anacronismes conceptuals en la caracteritzaciĂł dels aborĂgens, a mĂ©s de clars paral·lelismes amb Argonauts of the Western Pacific, el clĂ ssic de l’antropologia de Bronislaw Malinowski de 1922— nomĂ©s va ser per a ell motiu d’hilaritat i desdeny. 10/10
27. EM PODRÀS PERDONAR? 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Em podràs perdonar? No aconseguisc recordar quan o com ens vam conèixer. 1/8
Era el tercer dia que passava per davant d’ell i s’aturava a mirar-lo de dalt a baix. Avui, fins i tot s’havia alçat les ulleres de sol per veure’l millor. Però fins ara no li havia parlat. Blai estava sorprès, no tant per la pregunta —era evident que aquella nit ella va actuar sota els efectes d’un excés de substà ncies— com pel fet que li dirigira la paraula.
—Tu —va intentar explicar-li— em vas besar en la festa de la teua boda… 2/8
Viviana el va interrompre amb un esclafit de riure, alegre i musical, com si ell li haguera contat un acudit hilarant, o haguera dit la ximplesa més gran del món.
—Això ja ho sĂ© —li va replicar—. El que no puc recordar Ă©s on ens havĂem vist abans.
En moure el cap, el vaivé dels seus cabells rossos —acuradament tintats i ondulats feia una estona— el marejava.
—Jo… no crec que ens coneguérem. 3/8
Ara un vel de decepció va cobrir la seua cara de cutis perfecte i Blai no pogué evitar sentir-se’n culpable.
—Odie els homes que es desentenen d’una com d’un mocador brut. No em puc creure que tu sigues d’aquests. Et vas presentar a la meua boda i ara rondes per ma casa. Una de dos, o m’estĂ s assetjant o Ă©s el destĂ.
L’endemà li va tornar a parlar.
—Vindràs a fer una ullada a les meues tulipes? 4/8
Blai la va seguir. Més que caminar, exhibia el seu pas i el seu port excel·lents, com si desfilara damunt d’una passarel·la o en un escenari. No coneixia cap altra dona com aquesta. Va entrar a sa casa darrere d’ella i no es va tornar a mencionar cap flor. A la seua cambra, va presenciar atònit com es desbotonava el vestit estampat i el deixava caure a terra. Devia tenir uns estupends trenta i tants o quaranta anys.
—Et llevaràs tu la roba, o prefereixes que et despulle jo? 5/8
La setmana segĂĽent, al llit:
—Ma mare m’ha estat ensenyant fotos antigues i ja sé a qui em recordaves. Ets igualet que mon pare quan era jove.
I la segĂĽent:
—Saps conduir? Podries acompanyar-me a la inauguració de l’exposició de Wences Rambla.
El mateix dia, al vespre:
—Es pot saber on et penses que vas amb aquesta roba rà ncia? Fes el favor de canviar-te, que ja és hora d’eixir.
I encara: 6/8
—Ets un encant, però no et puc dur enlloc vestit aixĂ i amb aquesta olor de productes quĂmics que fas avui.
Al cap d’uns dies, després que ell l’haguera saludada quan parlava amb la seua cosina Maite:
—T’agrairé que no et prengues aquesta mena de confiances davant de la gent. M’han explicat que dorms a la caseta i que tens una serp. Bé, almenys es menjarà les rates. Però preferiria que el veïnat no em relacionara amb tu.
Per acabar: 7/8
—Tot té un principi i un final. Sabràs comportar-te, o m’hauré de queixar a l’administrador? 8/8
28. MARRADES 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Pujarem fins a dalt de tot!
El comboi infantil de Maria Teresa augmentava encara més el nerviosisme de sa mare. Cada vegada que s’havien de separar, Tereseta s’esverava i perdia el control. Fins i tot va arribar a plantejar-se anar a l’excursió com a acompanyant, però les monges no li ho van permetre. Quan va arribar el dia, va obligar Teòfil, el seu marit, a agafar el cotxe i seguir l’autobús cap a Penyagolosa. 1/5
Maria Teresa es va recordar d’aquest episodi quan va veure una pel·lĂcula en què unes xiquetes d’escola privada, i una de les seues mestres, desapareixien misteriosament caminant per una muntanya i no les trobaven mai mĂ©s, com si se les haguera endut el dimoni. Aquell dia, tanmateix, els qui es van perdre van ser els seus pares. 2/5
Teòfil es distreia contĂnuament, perdia de vista l’autobĂşs, i desprĂ©s de Vistabella va seguir per una carretera comarcal fins al canvi de provĂncia, en lloc de tirar dret cap a l’ermita de Sant Joan. Una vegada allĂ , van comprendre que se’ls havia fet tard i Tereseta va reflexionar que potser n’havia fet un gra massa. Van tornar per Llucena i no es van acostar en cap moment al pic. 3/5
Però van parar a dinar en algun lloc, i després de visitar uns parents a l’Alcora van arribar a casa més tard que la xiqueta, que es va haver d’esperar amb una veïna. 4/5
Aixà contaven sempre l’anècdota, si més no. Però Maria Teresa sospitava que son pare degué fer totes aquelles marrades a propòsit, per no passar la vergonya d’explicar-se amb les monges. Per a ella, l’excursió va ser una experiència fenomenal, la més memorable de tots els anys d’escola. De sobte, es va sorprendre pensant que no n’havia parlat mai amb Antònia, ni havien pujat mai juntes a Penyagolosa, i va deixar anar un sospir, com una iaia. 5/5
29. LA RESSACA 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Malgrat ser diumenge, Maria Teresa s’havia despertat ben d’hora. Antònia encara dormia. D’un temps ençà , els caps de setmana solia repetir-se aquesta pauta. Procurant no fer soroll, va anar al bany i desprĂ©s es va traslladar al salĂł amb cuina americana. Va alçar les persianes nomĂ©s uns centĂmetres, per deixar entrar una mica de claror, i es va preparar un cafè. 1/8
Dissabte al vespre havien estat a BenicĂ ssim. Les havien convidades les amigues d’unes amigues. Sopar amb gent que no coneixia, o coneixia poc, li suposava un esforç i una tensiĂł mental que afrontava amb entusiasme i desprĂ©s li passava factura. Gaudia de la conversa intel·ligent, de l’intercanvi de plasenteries i agudeses amables o moderades insĂdies, de l’escrutini discret i la competència callada o oberta. Però tot plegat l’esgotava. 2/8
Que diferent de la xarrera despreocupada, en la intimitat, i amb que poques persones podia abandonar-se aixĂ. NomĂ©s amb Antònia? Potser amb Hèctor, quan no l’enervava amb la seua actitud submisa i servil envers ella, d’etern enamorat adolescent. Havien transcorregut mil anys des d’aquelles colònies d’estiu, però de vegades pareixia que nomĂ©s foren quinze dies. 3/8
I l’endemà —no era la primera vegada que ho notava— no eren només la lassitud i la cefalea. Tenia el cap tèrbol. Idees o percepcions evidentment familiars se li presentaven amb un aire inquietant de novetat i incertesa, com si sospitara sense cap motiu que les coses no anaven bé i no poguera identificar què era exactament allò que fallava. Aquest neguit es prolongava la resta del dia i li costava tornar a pensar amb la claredat i la precisió normals en ella. 4/8
RidĂculament, o no tant, temia que l’abĂşs de l’alcohol —les quatre o cinc copes que necessitava prendre per estar a l’altura de les circumstĂ ncies— haguera anorreat massa sinapsis i els danys foren irreversibles. 5/8
Però no cal, es va dir, que ens posem melodramĂ tiques. Va prendre un glop de cafè i va començar a llegir les notĂcies com cada diumenge. A la primera plana, es va fixar en un titular que la va desconcertar: “El president del Tribunal Constitucional RamĂłn Serrano Suñer renovarĂ el seu mandat per quatre anys mĂ©s”. Aquest nom, no era el d’un dels col·laboradors mĂ©s pròxims del general Francisco Franco? Un advocat falangista que a mĂ©s a mĂ©s era parent d’ell? 6/8
Com podia ser que ara fora, des de feia un temps indeterminat, la quarta autoritat de l’estat, només per darrere del president de la república, el del govern i el de les corts? No havia estat jutjat, junt amb altres colpistes, i afusellat? Perquè aquells judicis es van celebrar molts anys abans que s’abolira la pena de mort… O tot això no s’havia esdevingut mai tal com ella creia recordar-ho? 7/8
Maria Teresa se sentia perplexa. Potser es confonia de nom. Altres simpatitzants de Franco van ser indultats i, amb el pas del temps, molts es van reintegrar en la vida polĂtica a travĂ©s d’un nou partit que va renunciar explĂcitament al feixisme i va assumir les vies democrĂ tiques.
Amb una sensaciĂł creixent d’irrealitat, va passar full i es va endinsar en la secciĂł de notĂcies locals. 8/8
30. EXPLOSIÓ AMB UNA VÍCTIMA MORTAL 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Ahir al vespre, una forta explosió en una urbanització propera al Desert de les Palmes de Castelló va destruir un magatzem i va causar la mort d’un empleat. La policia continua investigant les causes del sinistre, mentre els veïns intenten sobreposar-se al xoc. 1/5
Al voltant de les 21:00 es van escoltar un intens esclafit i a continuació un terrabastall. Alertats per alguns propietaris, la policia local i el cos de bombers es van desplaçar immediatament al lloc dels fets i van localitzar entre les runes el cadà ver d’un home d’uns vint a vint-i-cinc anys. Posteriorment va ser identificat com un treballador o extreballador de manteniment de la urbanització. 2/5
Segons testimonis recollits per aquest mitjĂ , l’interfecte seria un jove que havia tingut cura dels jardins i la piscina comunitaris i que, tot i haver estat acomiadat arran de reiterades queixes per la seua conducta problemĂ tica, hauria seguit tenint accĂ©s a les instal·lacions. De fet, les nostres fonts indiquen que solia pernoctar a la caseta ara assolada, on es guardaven cubells de pintura i productes quĂmics de neteja, a mĂ©s d’altres materials inflamables. 3/5
Qualsevol tipus de foc, per tant, fins i tot una espurna elèctrica o una cigarreta mal apagada, podria haver provocat la deflagraciĂł. CaldrĂ esperar, tanmateix, les recerques de la policia cientĂfica, que ja s’han iniciat. 4/5
UNA ESTRANYA AU
Un dels aspectes del cas que manquen d’explicació, i que resulta particularment intrigant, és l’aparició de les restes socarrimades d’una au de grans dimensions, d’una espècie desconeguda, també entre les escombraries. Un dels veïns entrevistats va declarar que “pareixia un drac de fira” i va expressar dubtes sobre la seua autenticitat.
Esperem poder ampliar aquesta informació al llarg de les pròximes hores. 5/5
31. PAREIXIA QUE S’HAGUERA D’ACABAR EL MÓN 🧵
El telenotĂcies informava en directe sobre els avalots arreu del paĂs. Desencadenats, però això no es va mencionar, per la difusiĂł d’un rumor propagat amb molt mala bava des de les emissores de rĂ dio catòliques: que el govern de centre-esquerra planejava abolir el culte a la Mare de DĂ©u i els espectacles taurins. A continuaciĂł van repetir les imatges de l’accident del Desert de les Palmes i les estranyes restes animals que s’havien trobat junt al cadĂ ver del jardiner. 2/10
Una calamitat rere l’altra. La tĂpica seqüència d’esdeveniments inconnexos, va reflexionar Irene mentalment, que tendeix a suscitar un estat d’à nim i al capdavall un estat d’opiniĂł: una tècnica de manipulaciĂł habitual en els mitjans de comunicaciĂł moderns. 3/10
Ara estaven dient que havien enviat mostres de l’ocellot al Laboratori de Criptozoologia del CSIC, però els tècnics de la Conselleria de Medi Ambient no tenien cap dubte que es tractava d’una falsificació, una mistificació fabricada amb ossos, cuir i plomes d’animals diversos. Per qui o amb quin propòsit, no es podia saber encara i seria millor no especular gratuïtament sobre el tema. 4/10
Com l’ornitorrinc, va pensar Irene, que ningĂş a Europa es podia creure que fora un Ă©sser real quan en van portar els primers exemplars. Va apartar les tasses de te buides i va ensenyar a Isabel la foto del quadern de Tereseta que va fer son pare. Un sĂmbol molt similar, en efecte, al que acabaven de veure a la tele, traçat en pintura vermella en una de les parets de la caseta tombades per l’explosiĂł. Isabel s’ho va mirar amb interès. 5/10
—S’anomenen segells —va explicar a Irene—. Se solen utilitzar en certs tipus de mà gia per formular un desig i demanar la seua realització. Escrius una frase que expresse el desig, n’extraus les lletres inicials de cada paraula i les combines, fins concentrar la idea en un disseny que resulte prou significatiu per a tu. 6/10
Li pareixia increïble. Com era possible que la mare de Maria Teresa coneguera aquella mena de ritus quan era menuda, i que es correspongueren tan exactament amb els que practicava aquest boig que s’havia immolat ahir mateix, voluntà riament o involuntà riament. Ho trobava insòlit, tot plegat. 7/10
—La coincidència és cridanera, però fixa’t que no són totalment idèntics. Sobretot a la part inferior —va dir, assenyalant amb el dit—. Les disparitats revelen alguna diferència important, potser una sola lletra, una paraula, la qual cosa segurament canviaria el sentit del missatge. 8/10
Irene se sentia més i més confosa. El cel s’acabava d’enfosquir abans d’hora, quasi sense que se n’adonaren. Potser es congriava una tempesta. Fora, relativament lluny encara, prosseguien els crits, les proclames, les veus irades. En entrar a la cafeteria havien cregut que hi estarien segures, a una distà ncia prudent de les protestes, però ara començava a dubtar-ho. La violència s’estenia per moments.
—Pareix que s’haja d’acabar el món —es va lamentar en veu baixa. 9/10
Des de la taula del costat, un home gran les mirava de fit a fit arrufant el nas, com si el molestara la seua presència o les culpara d’alguna cosa. Elles es van estrènyer més fort les mans.
—Doncs que s’acabe d’una puta vegada —va contestar Isabel— i que ens deixen en pau. 10/10