l0fi.net20. LES FIGURETES 1/6 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Quan es va morir la tia Petronil·la, Teresa va fer un descobriment esgarrifĂłs a sa casa. En un calaix de la còmoda, davall d’uns tovallons vells de fil ja esgrogueĂŻts, va aparèixer una col·lecciĂł de figures de cera pintades, algunes de les quals representaven molt ostensiblement certs membres de la famĂlia. La majoria mostraven punxades i altres senyals sospitosos. A la del tio Avel·lĂ, inconfusible amb el bigot i la boina, li mancava la cama dreta. 2/6
Teresa no va poder evitar recordar la seua caiguda per les escales del casino, que el va deixar coix de per vida. 3/6
La troballa li va portar maldecaps. Primer, per les cavil·lacions sobre determinats fets del passat: accidents com l’adés esmentat i malalties, sobretot, que en el seu moment no havien despertat cap mena de recel. I en segon lloc, perquè no gosava llançar o destruir les figuretes. Ningú creu en bruixeries, però tothom prefereix resguardar-se’n. Qui hauria volgut arriscar-se a fer mal a un parent? 4/6
Teresa va pegar moltes voltes a l’assumpte i al final va decidir que les conservaria en lloc segur i les aniria soterrant, cada una amb la persona corresponent quan li arribara l’hora. Li pareixia la millor solució, o l’única possible. 5/6
Siga com siga, en morir-se ella es va perdre el rastre i la memòria d’aquells ninotets sinistres i d’altres objectes enigmà tics que els acompanyaven al mateix calaix, a recer igualment davall dels tovallons. Excepte del llibre, una gramà tica impresa a Barcelona el 1899, que retornarà més avant en aquesta història. 6/6
21. ELS CASOS PERDUTS 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Una setmana després de l’enterrament de sa mare, Maria Teresa va demanar a Hèctor que l’acompanyara al mas on Frederica i Cisqueta havien tingut cura de les xiquetes durant la guerra. Ella mateixa havia passat allà alguns estius en circumstà ncies molt menys dramà tiques, quan era menuda i els seus pares se n’anaven de viatge. En aquells anys, Cisqueta li deia sempre que era la viva imatge de Tereseta. 1/9
Per a ella, aquell indret va suposar una revelaciĂł, inefable i enlluernadora. El paradĂs privat de la seua famĂlia, alhora proper i distant, secret. En cotxe s’hi arribava en menys d’una hora, però a partir d’un punt, quan la carretera s’enfilava per les muntanyes i el pinar s’espessia, era com un altre mĂłn, tan diferent de la ciutat. Amb el pas del temps, les visites es van espaiar. 2/9
Cisqueta va mantenir l’usdefruit de la propietat quan va faltar Frederica, però després l’havia heretada Tereseta i ara pertanyia a la seua filla. Malgrat les xafarderies i les exageracions de les seues amigues —si és que mereixien aquest nom—, mentre vivia sa mare s’havien limitat a reparar la teulada i assegurar-se que la casa no s’enrunara. Què en faria ella, ara? Necessitava pensar-hi.
—Vindràs amb Elena? 3/9
Però Elena no podia venir, tenia classes i un munt d’exĂ mens per corregir. I Antònia tenia guĂ rdia a l’Hospital ClĂnic; entre setmana vivia i treballava a València i Hèctor podia gaudir de Maria Teresa per a ell sol. Vivia aquestes ocasions —la intimitat, les confidències— com un privilegi. En tornar van passar per casa de Maria Teresa. Tant se’ls en donaven les murmuracions i les maledicències de la gent.
—Et vull ensenyar una cosa. 4/9
Li va deixar llegir el quadern de sa mare que havia trobat a l’armari de la seua cambra, dins d’una caixa de costura. Hèctor anava passant fulls absort, aturant-se a cada moment en els versos, infantils però al seu parer inspirats, i en els dibuixos o en aquells peculiars cal·ligrames sense sentit aparent.
—La vena poètica és extraordinà ria —va opinar—. Encara més tenint en compte les seues mancances educatives. 5/9
—Segons les seues mestres era un desastre. Això em va contar sempre.
—És evident que ningú va saber veure el seu potencial.
—I no només a l’escola. De ma mare es reia tothom. Excepte mon pare i la iaia.
—La vida és injusta amb els esperits sensibles. 6/9
Maria Teresa va omplir de nou les tasses amb cafè descafeïnat i va triar un altre disc de jazz. A Love Supreme. Va obrir les finestres. Era una vesprada esplèndida del començament de l’estiu. Saltaven d’un tema a un altre sense abandonar l’examen del quadern.
—Si ma mare haguera sabut escriure millor, hauria estat una poetessa magnĂfica.
Hèctor va bufar. 7/9
—Però la tècnica està sobrevalorada, en la literatura igual que en les arts plà stiques. El que marca la diferència és el geni, l’expressió única d’un sentiment veritable. I això no es pot suplir amb destresa, que en el millor dels casos només serveix per a polir les formes.
I a continuaciĂł va reblar:
—De Chirico es va malbaratar totalment quan va dominar la perspectiva i el retrat.
—I què em dius de tu? 8/9
—Jo sĂłc un cas perdut. Ăšnicament pinte per guanyar-me la vida, i això Ă©s incompatible amb cap mena d’aspiraciĂł artĂstica seriosa. 9/9
22. LA PRESSA 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Avisa’m quan vinguen Úrsula i Aurora, que les vull saludar. 1/4
Sa mare se’n va anar a la cambra de la planxa. Tenia un munt de roba per endreçar, acumulada al llarg de la setmana. Què devia voler d’elles? Sermonejar-les una altra vegada sobre els perills dels homes i de la vida en general? O estirar-los la llengua per assabentar-se d’algun xafardeig? Això, especialment, li feia passar vergonya. Sa mare abans no era aixĂ. O sĂ que ho era i ella no se n’adonava? 2/4
Tereseta —odiava que li digueren aixĂ— es va tornar a ficar al lavabo i es va passar la pinta una altra vegada pels seus cabells massa rebels. Es va posar aigua de colònia Gran Lujo, es va mirar una estona mĂ©s a l’espill, de cara i de perfil, de reĂĽll, i va eixir. Faltaven cinc minuts. S’esperaria al vestĂbul per estar preparada quan arribaren. On anirien avui? Al parc, segurament, si feia bona hora. No s’havia recordat d’escodrinyar el cel per la finestra. 3/4
I a mirar els aparadors de les botigues i deixar-se veure pel carrer d’Enmig i el carrer Major. Parlarien, sobretot —de mil coses—, i s’escoltarien les unes a les altres. Sempre li deia a Úrsula que parlar està molt bé, però que també cal saber escoltar. A ella li ho havia dit algú i li va agradar la frase, li va parèixer que era veritat.
Quan va sonar, per fi, el timbre, va agafar rĂ pidament el pom de la porta, va obrir i va eixir al replĂ .
—Adeu, mama… tenim pressa! 4/4
23. ADÉU A LES AULES 🧵
Just quan arribava a casa, Blai va haver d’aturar-se i amagar-se darrere de la cantonada per deixar passar de llarg Carlota, que acabava d’eixir del portal i marxava visiblement malhumorada. Se la podia imaginar tocant a la porta insistentment i pronunciant el seu nom una vegada i una altra amb la seua veu melosa, de monja seglar o assistenta social. 2/9
Segurament s’havia assabentat que la immobilià ria li reclamava dos mesos de lloguer —o ja n’eren tres?— i tenia mala consciència per haver-lo deixat tirat. O potser li reclamaven el pagament també a ella. Tant de bo, va pensar, que no hi haguera entrat, si encara conservava la clau. Però, comptat i debatut, ja no suposava cap diferència que contemplara l’estat en què havien quedat les parets. 3/9
Va tancar la porta i la va barrar amb una cadira. Si tornava Carlota no li obriria. Necessitava aĂŻllar-se i pensar clar una estona, si podia, abans que desapareguera l’efecte de l’alcohol i la cafeĂŻna. Va buscar frenèticament, en el maremĂ gnum de damunt de la taula, el tros de paper on tenia el telèfon que li va donar Elena. Havia d’estar per allĂ. Era una bona persona, Elena (com a filòsofa una nul·litat, però això tant li feia). 4/9
Al final va aconseguir localitzar dos possibles nĂşmeros. En el primer va contestar una botiga d’animals exòtics —a penes recordava, o s’imaginava, per què el deguĂ© apuntar, un de tants experiments o especulacions amb possibilitats d’èxit— i en el segon, ara sĂ, aquella empresa de manteniment que demanava un jardiner. 5/9
Els seus amics eren uns genis organitzant festes. A aquesta hora del matĂ, amb l’ull esquerre inflat, dolor de cap i una ressaca en embriĂł, no entenia per què havia accedit a acompanyar-los a aquella boda de l’alta societat on pretenien colar-se. El darrer dia d’exĂ mens, perquè algun d’ells encara tenia assignatures pendents. 6/9
Per a començar, s’havien rist dels seus pantalons negres i la camisa blanca, l’única roba presentable que podia posar-se per a intentar passar desapercebut en una celebració. Et prendran per un cambrer, li van dir. Ell no tenia diners per a vestits de temporada com els seus, ni tan sols hauria sabut on comprar-los. 7/9
I en algun moment, perquè sĂ, s’havia emportat un bes als morros de part de la nĂşvia —una rossa madureta de paper couché— i un colp de puny directe a la cara de part del nuvi. Aleshores els havia pregat que el portaren a urgències o a casa, però li van replicar que li farien passar el mal d’una altra manera. 8/9
Es va tombar al llit i va decidir que aquest seria l’últim capĂtol —millor: l’epĂleg— de la seua vida universitĂ ria. Necessitava posar-hi punt final i encetar una nova fase. Tenia moltes idees i unes quantes fĂłrmules per assajar. Va tancar els ulls i a mesura que s’adormia, encara mig despert, es va abandonar als seus somnis, deliris ombrĂvols de grandesa en què dominava l’art de manipular els poders elementals i reeixia a invocar la bèstia. 9/9
24. L’EMBRUIX 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Tereseta va conèixer el seu futur marit en una boda: una a la qual no havia estat convidada. Ella i la seua cosina Úrsula feien una passejada i van entrar a l’església de la Trinitat només per tafanejar. Durant la cerimònia, es va desmaiar i la van portar a una cambra perquè l’atenguera Teòfil, metge i cosà prim del nuvi. 1/5
—Deu tindre vostè la tensió baixa —li va explicar quan ja s’havia espavilat—. Segur que no serà res, però vinga a veure’m si es nota alguna cosa —i li va donar la seua targeta.
A Tereseta, que un home tan ben plantat i amb un posat tan formal li parlara de vostè, i no com a una xiqueta, la va corprendre.
—Si no vas tu a veure’l —la va advertir Úrsula—, hi aniré jo.
Al final van anar-hi les dues, l’una acompanyant l’altra.
—S’ha tornat a marejar?
—No.
—Ja m’ho pensava. 2/5
NingĂş havia dit mai que Tereseta fora una xica especialment bonica: amb els seus rĂnxols, la pell bruna i el nas aquilĂ, restava en un discret segon pla entre les seues cosines i amigues mĂ©s agraciades. Ni ho diria tampoc Teòfil, excepte en la mĂ©s estricta intimitat, puix els homes de la seua edat i condiciĂł no xarraven en pĂşblic d’aquesta mena de coses. I a mĂ©s a mĂ©s, hauria trobat de mal gust presumir del que considerava una obvietat. 3/5
Era disset anys mĂ©s gran que ella, passava consulta a la seguretat social i a sa casa i pertanyia a una lògia molt influent que es reunia en un domicili del carrer Vera, prop del consistori municipal. Es podia considerar un miracle o un misteri que continuara fadrĂ. 4/5
La seua famĂlia no va acceptar de bon grat el compromĂs. No tant Serafina, la mare viuda de Teòfil, que simplement va considerar Tereseta massa jove i poca substĂ ncia, sinĂł la germana i el cunyat, que van veure en perill el control de l’herència: els tarongerars, l’alqueria del CaminĂ s i sobretot els paquets d’accions de la Tabacalera i del canal de Suez. Però Serafina va tallar en sec el conat conspiratiu.
—Deixeu-ho estar. L’ha embruixat i no hi ha res a fer. 5/5
25. L’ABELLA REINA 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Del dia de la boda ençà , s’ha cregut que és l’abella reina. Diuen que s’ha gitat fins i tot amb el jardiner. 1/5
NĂşria trobava que era una comparaciĂł curiosa, encara que no massa encertada, pel que sabia d’apicultura. Viviana havia estat, segons indicis, una mica promĂscua, però no havia acomplit mai l’essencial funciĂł reproductora, i cap de les seues parelles, que se sĂ piga, s’havia mort desprĂ©s de la còpula. El que les molestava era que desafiara una norma tĂ cita: no desitjarĂ s la muller —o el marit— del teu proĂŻsme. 2/5
En una interpretació laxa i interessada, assumien que proïsme significava, literalment, pròxim. No podia conformar-se, com totes, a libar flors llunyanes, com més llunyanes millor? Haurien de reconèixer que no s’havia arribat a embolicar, fins ara, amb cap de les seues parelles, però era un fet constatable que el cercle s’anava estretint i l’hostilitat anava creixent. Al final, era inevitable, havia estat ella l’expulsada del rusc. 3/5
D’altra banda, qui se suposava que feia el paper d’obreres, si la majoria no treballaven?
—S’ha quedat el xalet, l’Audi descapotable i una pensió de manutenció.
—Ja pot agrair als seus pares que l’obligaren a signar un acord prematrimonial.
—El casament va ser un negoci dubtós, però el divorci li ha eixit redó.
—I encara va escampant allà on vulguen escoltar-la que ell és homosexual. De debò? Ara se n’assabenta? 4/5
Es van quedar callades uns segons. NĂşria va trencar el silenci.
—Viviana ha estat sempre molt despistada.
Les altres se la van mirar. No sabien mai si parlava seriosament i de vegades els pareixia no només un poc rara sinó també ximple o ingènua. 5/5
26. GRAMÀTICA DE LA LLENGUA AKLO 🧵
Teresa va amagar les figuretes i se’n va anar desempallegant tal com havia previst. Quan van buidar la casa per vendre-la, el llibre va anar a parar a mans d’un antiquari, junt amb la col·lecció completa del setmanari catòlic La hormiga de oro i la major part dels mobles. Només va voler quedar-se un parell d’andròmines de valor dubtós, una mica malmeses —el quinquè de porcellana i el tocador amb espill—, perquè se les estimava. 2/10
Havia fullejat el llibre en trobar-lo i a primera vista, pel format menut i la inscripciĂł inicial en llatĂ, li havia paregut un missal o un devocionari. Algunes il·lustracions, però, li van recordar els fragments d’escriptura ibera que recordava haver vist al Museu Arqueològic Nacional, en el seu viatge de noces a Madrid. TomĂ s havia estudiat Filosofia i Lletres a la Complutense i era molt afeccionat a la història. 3/10
També van visitar el Prado, el Retiro, el Teatre Odeón —quin goig assistir a la representació de l’òpera Madame Butterfly, amb la soprano italiana Rosetta Pampanini— i un tablao flamenco. 4/10
Tomà s, sens dubte, hauria conservat el llibret i l’hauria estudiat amb fruïció, però Teresa no va trobar prou al·licients per a passar de les primeres pà gines. 5/10
Va veure que es tractava d’una traducció, impresa al carrer Ferlandina de Barcelona l’any 1899, en un català complicat, prenormatiu, i que els autors originals eren uns jesuïtes portuguesos, entusiasmats amb l’exòtica parla d’una illa de la Melanèsia, on havien estat els primers a predicar la religió vertadera l’any 1788. 6/10
I tanmateix, malgrat el tĂtol i les afirmacions del prefaci, no era nomĂ©s, pròpiament, una gramĂ tica, sinĂł un breviari de mĂ gia camuflat. Aquesta va ser la conclusiĂł a què va arribar Blai quan el va comprar, molts anys desprĂ©s, al mateix antiquari del carrer Enmig on el va depositar Teresa. El mateix exemplar, evidentment, amb les mateixes marques d’ús a la coberta. 7/10
Però això, és clar, ell no podia saber-ho, de la mateixa manera que no podia saber que era molt semblant, prà cticament idèntic a l’exemplar de Cisqueta. Un llibre, doncs, que per alguna misteriosa raó solia estar en mans de les dones. Blai dedicaria un fum d’hores a analitzar-ne les ensenyances, els mesos següents, i a practicar conscienciosament les regles sintà ctiques, semà ntiques i pragmà tiques que revelava. 8/10
Si va recercar tambĂ© el ressò que poguera haver tingut en el mĂłn acadèmic, deguĂ© ser mĂ©s prompte per costum, una mena de vici adquirit que costava abandonar. Sabia ben bĂ© que per aquesta banda no podia esperar res de bo. No li va fer ni fred ni calor que Joan Ramon MartĂ, l’Ănclit catedrĂ tic de la Universitat de València, haguera defensat que es tractava d’una falsificaciĂł literĂ ria perpetrada en ple segle XX. 9/10
La seua prolixa argumentaciĂł —conduent a provar certs anacronismes conceptuals en la caracteritzaciĂł dels aborĂgens, a mĂ©s de clars paral·lelismes amb Argonauts of the Western Pacific, el clĂ ssic de l’antropologia de Bronislaw Malinowski de 1922— nomĂ©s va ser per a ell motiu d’hilaritat i desdeny. 10/10
27. EM PODRÀS PERDONAR? 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Em podràs perdonar? No aconseguisc recordar quan o com ens vam conèixer. 1/8
Era el tercer dia que passava per davant d’ell i s’aturava a mirar-lo de dalt a baix. Avui, fins i tot s’havia alçat les ulleres de sol per veure’l millor. Però fins ara no li havia parlat. Blai estava sorprès, no tant per la pregunta —era evident que aquella nit ella va actuar sota els efectes d’un excés de substà ncies— com pel fet que li dirigira la paraula.
—Tu —va intentar explicar-li— em vas besar en la festa de la teua boda… 2/8
Viviana el va interrompre amb un esclafit de riure, alegre i musical, com si ell li haguera contat un acudit hilarant, o haguera dit la ximplesa més gran del món.
—Això ja ho sĂ© —li va replicar—. El que no puc recordar Ă©s on ens havĂem vist abans.
En moure el cap, el vaivé dels seus cabells rossos —acuradament tintats i ondulats feia una estona— el marejava.
—Jo… no crec que ens coneguérem. 3/8
Ara un vel de decepció va cobrir la seua cara de cutis perfecte i Blai no pogué evitar sentir-se’n culpable.
—Odie els homes que es desentenen d’una com d’un mocador brut. No em puc creure que tu sigues d’aquests. Et vas presentar a la meua boda i ara rondes per ma casa. Una de dos, o m’estĂ s assetjant o Ă©s el destĂ.
L’endemà li va tornar a parlar.
—Vindràs a fer una ullada a les meues tulipes? 4/8
Blai la va seguir. Més que caminar, exhibia el seu pas i el seu port excel·lents, com si desfilara damunt d’una passarel·la o en un escenari. No coneixia cap altra dona com aquesta. Va entrar a sa casa darrere d’ella i no es va tornar a mencionar cap flor. A la seua cambra, va presenciar atònit com es desbotonava el vestit estampat i el deixava caure a terra. Devia tenir uns estupends trenta i tants o quaranta anys.
—Et llevaràs tu la roba, o prefereixes que et despulle jo? 5/8
La setmana segĂĽent, al llit:
—Ma mare m’ha estat ensenyant fotos antigues i ja sé a qui em recordaves. Ets igualet que mon pare quan era jove.
I la segĂĽent:
—Saps conduir? Podries acompanyar-me a la inauguració de l’exposició de Wences Rambla.
El mateix dia, al vespre:
—Es pot saber on et penses que vas amb aquesta roba rà ncia? Fes el favor de canviar-te, que ja és hora d’eixir.
I encara: 6/8
—Ets un encant, però no et puc dur enlloc vestit aixĂ i amb aquesta olor de productes quĂmics que fas avui.
Al cap d’uns dies, després que ell l’haguera saludada quan parlava amb la seua cosina Maite:
—T’agrairé que no et prengues aquesta mena de confiances davant de la gent. M’han explicat que dorms a la caseta i que tens una serp. Bé, almenys es menjarà les rates. Però preferiria que el veïnat no em relacionara amb tu.
Per acabar: 7/8