La xarrameca sonava a les seues orelles com un rum-rum que el timbre del temporitzador no va aconseguir apagar. 5/7
—En resum, l’escenari polític internacional feia molt improbable, per no dir pràcticament impossible, que els sublevats isqueren victoriosos d’aquella guerra absurda contra corrent. I si per alguna mena d’accident històric ho hagueren aconseguit, la seua aventura filofeixista no hauria durat molt de temps i els hauria costat ben cara. Els aliats, després d’ocupar Berlín, haurien posat Madrid al punt de mira. 6/7
Franco hauria acabat afusellat de totes maneres, o hauria fugit a algun país sud-americà com aquells amics seus nazis.
A vegades —només a vegades— li sabia greu haver perdut el fil de l’explicació i no entendre com arribava Narcís a alguna de les seues conclusions menys òbvies. 7/7
La mare de Tereseta tenia molta paciència. Era molt bona xiqueta i molt disposta, l’ajudava cada dia a netejar la casa o a estendre la roba, però no parava de xarrar i fantasiejar en veu alta a totes hores. Creixerà i madurarà, s’havia dit sovint, i s’oblidarà d’aquestes quimeres. Ella també havia patit, és clar, tothom havia patit. Ningú podia culpar-la si aquella era la seua manera de reaccionar i defendre’s.
—Però el drac té una ala més curta que l’altra. 2/4
—I quina és la més curta?
—L’esquerra. Per això al volar es decanta sempre cap a la dreta. De nit es veu molt bé com es va desviant a la dreta la llum roja del seu alè, i de tant en tant ha de corregir el rumb.
—De nit seria molt millor que baixares la persiana i dormires tranquil·la. Però això que veus és un avió que fa una línia nocturna. Encén el llum roig intermitent per avisar els altres avions i evitar que xoquen amb ell.
—I on va l’avió?
—A Palma de Mallorca. 3/4
Aquella nit va fer cas a sa mare i va abaixar la persiana. Però abans de gitar-se va traure del calaix la llibreta vella que feia servir com a diari i una vegada més va formular el desig de la manera que li va ensenyar Cisqueta. Un cercle migpartit que encabia la de i la ce, amb ratlles tangents i secants que figuraven la te, la erre o una ene desmembrada. Que no torne el drac, repetia mentalment mentre repassava i engrossia els traços amb el llapis. Que no torne el drac… 4/4
—Aquest formatge s’ha avivat —va dir Tereseta.
—Què vols dir, que s’ha avivat?
—Que no ho veus, que s’ha fet malbé? 2/7
Darrerament li pareixia que parlava d’una altra manera, com si recuperara paraules i girs d’una altra època. Alhora que rememorava històries i anècdotes de la seua infantesa, coses que no havia explicat mai dels anys de la guerra i de la postguerra. Fins i tot del seu pare, que havia estat oficial del Servei d’Informació Militar i va morir en un atac durant la batalla de la Ciutat Universitària de Madrid. 3/7
Sempre havia dit que no es recordava d’ell, perquè era molt remenuda quan va marxar amb l’exèrcit, però en realitat devia tenir ja sis o set anys.
—Tens raó. L’hauré de tirar i comprar-ne un altre. 4/7
Però li feia ràbia tirar el menjar. Rascaria la part florida i aprofitaria la resta, encara que no fora el més recomanable. També li feia ràbia que sa mare la tractara com si encara fora una xiqueta i que, al mateix temps, començara a perdre facultats d’una manera evident. No era preocupant, per ara, però no estava preparada per a això. Havia estat sempre una dona eixerida i resolta. 5/7
El seu caràcter independent li havia portat problemes, primer amb sa mare i més avant amb l’home i la sogra. Per no dir amb tothom, en realitat. Excepte amb ella: mare i filla sempre s’havien entès. Almenys fins ara.
Maria Teresa va preparar dues infusions de poliol i les va portar a la taula. Un nou punt de fricció. Sa mare preferia el cafè, però no li convenia prendre’n, per la tensió i per la qualitat del son. 6/7
Després de dinar es va amanir per marxar. Ja l’havia avisat que havia d’acudir a la consulta a atendre una pacient.
—On vas ara amb tanta pressa? No m’agrada que sempre vages a la teua. 7/7
Un dia per setmana, generalment dimecres, Teresa passava com sempre per l’escola a buscar-les i se les emportava a casa de la tia Petronil·la, una cosina del seu home —en pau descanse— que vivia sola al domicili familiar del carrer Colom, al bell mig de la ciutat medieval. Era una d’aquelles cases estretes, fondes i fosques, inspiradores de misteris. Mentre la tia i les xiquetes eren a baix, Teresa endreçava les cambres del pis de dalt. 2/7
I l’endemà de matí, quan elles entraven a l’escola i Petronil·la encara no s’havia alçat, s’ocupava de la planta baixa: la cuina, el menjador i la saleta del vestíbul. 3/7
Teresa podria haver fet tota la feina al matí, d’una tirada, però Petronil·la s’alegrava de veure les xiquetes. Les convidava a malta amb llet, galetes maries i bombons de xocolate, uns bombons deliciosos d’encàrrec que preparaven per a ella en una pastisseria de la plaça de la Pau i que devien tenir un preu prohibitiu. Eren els primers que tastaven d’ençà de la guerra, i d’abans no se’n recordaven. 4/7
Però només tocaven a un praliné, fondant o crocant cada una cada vesprada, una vesprada per setmana. Un d’aquells dies, tornant a casa, Tereseta va idear un pla per apoderar-se de l’excedent i el va explicar a les altres xiuxiuejant. Aprofitarien que després de berenar la tia s’endormiscava amb la radionovel·la i s’esmunyirien sigil·losament pel passadís fins a la cuina. Pujant damunt de l’escambell podrien atènyer la post “on la bruixa guardava el tresor”… 5/7
Quan estava amb les cosines s’engrescava. Sa mare, que la va escoltar, es feia creus que parlara amb tant de desvergonyiment i la va reprendre. Tereseta, com de costum, va demanar perdó de manera força convincent i va prometre esmenar-se, abans d’arrancar a córrer amb les altres entre rialles. Però el que més preocupava a Teresa era no poder saber mai si deia les coses de debò o feia broma. Si fantasiejava conscientment o creia en les seues maquinacions. 6/7
Per això, al cap d’algunes setmanes, quan Petronil·la va remugar que es devia haver descomptat, perquè li quedaven menys bombons que no es pensava, a Teresa li va començar a tremolar la tassa damunt del platet i immediatament va intentar canviar de tema.
—M’han dit que ha vingut un capellà nou a Santa Maria, un xic molt jove que ha acabat el seminari a Tortosa i és ros i més templat que un orgue. 7/7
—L’orquestra ha tocat uns balls molt airosos. 2/8
La mare de Maria Teresa pareixia ser l’única persona de la família que s’ho havia passat bé a la boda. Es casava, en segones núpcies, la seua neboda més jove, la filla de la seua germana Úrsula, amb aquell pelacanyes massa ansiós d’emparentar i prosperar. De vegades feia l’efecte que Tereseta no s’assabentava de res, però Maria Teresa sospitava que els enganyava, que preferia ignorar les coses que no li agradaven o no li interessaven. 3/8
Els nuvis havien renyit davant de tothom, els consogres havien deixat de banda la cortesia més elemental per intercanviar els insults més grollers, i els parents propers s’havien sentit torbats, però en el fons, també, complaguts, per tal com veien confirmar-se les seues pitjors previsions. 4/8
El detonant d’aquell desori havia estat un estrany incident dins de la vil·la, mentre la majoria dels convidats ballaven cançons coentes al jardí. Aparentment, la núvia s’havia besat amb algú: un dels cambrers, segons una versió, o potser un busca-raons que s’havia colat a la festa amb altres pocavergonyes per beure gratis. 5/8
No estava gens clar qui havia besat a qui, en realitat, però el nuvi, que hi entrava just en aquell moment, havia clavat un colp de puny a l’intrús i l’havia deixat knock-out. Algú l’havia arreplegat, havien fugit i la picabaralla havia quedat en no res. Però Viviana i el seu marit —perquè feia un parell d’hores que eren casats, malauradament— s’havien tirat els plats pel cap enmig d’un rogle d’íntims. 6/8
Fora, el sarau va prosseguir com estava previst, incloent-hi, a més de la música en directe i la barra lliure, els focs d’artifici i el ressopó fred a la matinada. 7/8
En realitat, ningú no es va estranyar que el matrimoni —francament, la sorpresa havia estat que arribara a tenir lloc— durara menys que la seua apoteòsica celebració. Ni tampoc que l’endemà el nuvi marxara de viatge de noces amb el seu soci —company de negocis i aventures—, atesa la impossibilitat de cancel·lar-lo a darrera hora i recuperar el pagament ja dipositat. 8/8
Quan es va morir la tia Petronil·la, Teresa va fer un descobriment esgarrifós a sa casa. En un calaix de la còmoda, davall d’uns tovallons vells de fil ja esgrogueïts, va aparèixer una col·lecció de figures de cera pintades, algunes de les quals representaven molt ostensiblement certs membres de la família. La majoria mostraven punxades i altres senyals sospitosos. A la del tio Avel·lí, inconfusible amb el bigot i la boina, li mancava la cama dreta. 2/6
Teresa no va poder evitar recordar la seua caiguda per les escales del casino, que el va deixar coix de per vida. 3/6
La troballa li va portar maldecaps. Primer, per les cavil·lacions sobre determinats fets del passat: accidents com l’adés esmentat i malalties, sobretot, que en el seu moment no havien despertat cap mena de recel. I en segon lloc, perquè no gosava llançar o destruir les figuretes. Ningú creu en bruixeries, però tothom prefereix resguardar-se’n. Qui hauria volgut arriscar-se a fer mal a un parent? 4/6
Teresa va pegar moltes voltes a l’assumpte i al final va decidir que les conservaria en lloc segur i les aniria soterrant, cada una amb la persona corresponent quan li arribara l’hora. Li pareixia la millor solució, o l’única possible. 5/6
Siga com siga, en morir-se ella es va perdre el rastre i la memòria d’aquells ninotets sinistres i d’altres objectes enigmàtics que els acompanyaven al mateix calaix, a recer igualment davall dels tovallons. Excepte del llibre, una gramàtica impresa a Barcelona el 1899, que retornarà més avant en aquesta història. 6/6
21. ELS CASOS PERDUTS 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Una setmana després de l’enterrament de sa mare, Maria Teresa va demanar a Hèctor que l’acompanyara al mas on Frederica i Cisqueta havien tingut cura de les xiquetes durant la guerra. Ella mateixa havia passat allí alguns estius en circumstàncies molt menys dramàtiques, quan era menuda i els seus pares se n’anaven de viatge. En aquells anys, Cisqueta li deia sempre que era la viva imatge de Tereseta. 1/9
Per a ella, aquell indret va suposar una revelació, inefable i enlluernadora. El paradís privat de la seua família, alhora proper i distant, secret. En cotxe s’hi arribava en menys d’una hora, però a partir d’un punt, quan la carretera s’enfilava per les muntanyes i el pinar s’espessia, era com un altre món, tan diferent de la ciutat. Amb el pas del temps, les visites es van espaiar. 2/9
Cisqueta va mantenir l’usdefruit de la propietat quan va faltar Frederica, però després l’havia heretada Tereseta i ara pertanyia a la seua filla. Malgrat les xafarderies i les exageracions de les seues amigues —si és que mereixien aquest nom—, mentre vivia sa mare s’havien limitat a reparar la teulada i assegurar-se que la casa no s’enrunara. Què en faria ella, ara? Necessitava pensar-hi.
—Vindràs amb Elena? 3/9
Però Elena no podia venir, tenia classes i un munt d’exàmens per corregir. I Antònia tenia guàrdia a l’Hospital Clínic; entre setmana vivia i treballava a València i Hèctor podia gaudir de Maria Teresa per a ell sol. Vivia aquestes ocasions —la intimitat, les confidències— com un privilegi. En tornar van passar per casa de Maria Teresa. Tant se’ls en donaven les murmuracions i les maledicències de la gent.
—Et vull ensenyar una cosa. 4/9
Li va deixar llegir el quadern de sa mare que havia trobat a l’armari de la seua cambra, dins d’una caixa de costura. Hèctor anava passant fulls absort, aturant-se a cada moment en els versos, infantils però al seu parer inspirats, i en els dibuixos o en aquells peculiars cal·ligrames sense sentit aparent.
—La vena poètica és extraordinària —va opinar—. Encara més tenint en compte les seues mancances educatives. 5/9
—Segons les seues mestres era un desastre. Això em va contar sempre.
—És evident que ningú va saber veure el seu potencial.
—I no només a l’escola. De ma mare es reia tothom. Excepte mon pare i la iaia.
—La vida és injusta amb els esperits sensibles. 6/9
l0fi.net