l0fi.netNúria va arribar al final de l’article, va tancar el suplement dominical i el va deixar damunt de la taula del saló.
—No em puc imaginar en quina mena de país viuríem si el general Franco haguera guanyat la guerra.
Ho va dir sense mirar Narcís, com si parlara per a ella mateixa. A vegades pensava en veu alta, deia el primer que li passava pel cap i sovint se’n penedia. 2/7
Franco hauria acabat afusellat de totes maneres, o hauria fugit a algun país sud-americà com aquells amics seus nazis.
A vegades —només a vegades— li sabia greu haver perdut el fil de l’explicació i no entendre com arribava Narcís a alguna de les seues conclusions menys òbvies. 7/7
La mare de Tereseta tenia molta paciència. Era molt bona xiqueta i molt disposta, l’ajudava cada dia a netejar la casa o a estendre la roba, però no parava de xarrar i fantasiejar en veu alta a totes hores. Creixerà i madurarà, s’havia dit sovint, i s’oblidarà d’aquestes quimeres. Ella també havia patit, és clar, tothom havia patit. Ningú podia culpar-la si aquella era la seua manera de reaccionar i defendre’s.
—Però el drac té una ala més curta que l’altra. 2/4
—I quina és la més curta?
—L’esquerra. Per això al volar es decanta sempre cap a la dreta. De nit es veu molt bé com es va desviant a la dreta la llum roja del seu alè, i de tant en tant ha de corregir el rumb.
—De nit seria molt millor que baixares la persiana i dormires tranquil·la. Però això que veus és un avió que fa una línia nocturna. Encén el llum roig intermitent per avisar els altres avions i evitar que xoquen amb ell.
—I on va l’avió?
—A Palma de Mallorca. 3/4
—Aquest formatge s’ha avivat —va dir Tereseta.
—Què vols dir, que s’ha avivat?
—Que no ho veus, que s’ha fet malbé? 2/7
Sempre havia dit que no es recordava d’ell, perquè era molt remenuda quan va marxar amb l’exèrcit, però en realitat devia tenir ja sis o set anys.
—Tens raó. L’hauré de tirar i comprar-ne un altre. 4/7
El seu caràcter independent li havia portat problemes, primer amb sa mare i més avant amb l’home i la sogra. Per no dir amb tothom, en realitat. Excepte amb ella: mare i filla sempre s’havien entès. Almenys fins ara.
Maria Teresa va preparar dues infusions de poliol i les va portar a la taula. Un nou punt de fricció. Sa mare preferia el cafè, però no li convenia prendre’n, per la tensió i per la qualitat del son. 6/7
Després de dinar es va amanir per marxar. Ja l’havia avisat que havia d’acudir a la consulta a atendre una pacient.
—On vas ara amb tanta pressa? No m’agrada que sempre vages a la teua. 7/7
Per això, al cap d’algunes setmanes, quan Petronil·la va remugar que es devia haver descomptat, perquè li quedaven menys bombons que no es pensava, a Teresa li va començar a tremolar la tassa damunt del platet i immediatament va intentar canviar de tema.
—M’han dit que ha vingut un capellà nou a Santa Maria, un xic molt jove que ha acabat el seminari a Tortosa i és ros i més templat que un orgue. 7/7
21. ELS CASOS PERDUTS 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
Una setmana després de l’enterrament de sa mare, Maria Teresa va demanar a Hèctor que l’acompanyara al mas on Frederica i Cisqueta havien tingut cura de les xiquetes durant la guerra. Ella mateixa havia passat allí alguns estius en circumstàncies molt menys dramàtiques, quan era menuda i els seus pares se n’anaven de viatge. En aquells anys, Cisqueta li deia sempre que era la viva imatge de Tereseta. 1/9
Cisqueta va mantenir l’usdefruit de la propietat quan va faltar Frederica, però després l’havia heretada Tereseta i ara pertanyia a la seua filla. Malgrat les xafarderies i les exageracions de les seues amigues —si és que mereixien aquest nom—, mentre vivia sa mare s’havien limitat a reparar la teulada i assegurar-se que la casa no s’enrunara. Què en faria ella, ara? Necessitava pensar-hi.
—Vindràs amb Elena? 3/9
Però Elena no podia venir, tenia classes i un munt d’exàmens per corregir. I Antònia tenia guàrdia a l’Hospital Clínic; entre setmana vivia i treballava a València i Hèctor podia gaudir de Maria Teresa per a ell sol. Vivia aquestes ocasions —la intimitat, les confidències— com un privilegi. En tornar van passar per casa de Maria Teresa. Tant se’ls en donaven les murmuracions i les maledicències de la gent.
—Et vull ensenyar una cosa. 4/9
Li va deixar llegir el quadern de sa mare que havia trobat a l’armari de la seua cambra, dins d’una caixa de costura. Hèctor anava passant fulls absort, aturant-se a cada moment en els versos, infantils però al seu parer inspirats, i en els dibuixos o en aquells peculiars cal·ligrames sense sentit aparent.
—La vena poètica és extraordinària —va opinar—. Encara més tenint en compte les seues mancances educatives. 5/9
—Segons les seues mestres era un desastre. Això em va contar sempre.
—És evident que ningú va saber veure el seu potencial.
—I no només a l’escola. De ma mare es reia tothom. Excepte mon pare i la iaia.
—La vida és injusta amb els esperits sensibles. 6/9
Maria Teresa va omplir de nou les tasses amb cafè descafeïnat i va triar un altre disc de jazz. A Love Supreme. Va obrir les finestres. Era una vesprada esplèndida del començament de l’estiu. Saltaven d’un tema a un altre sense abandonar l’examen del quadern.
—Si ma mare haguera sabut escriure millor, hauria estat una poetessa magnífica.
Hèctor va bufar. 7/9
—Però la tècnica està sobrevalorada, en la literatura igual que en les arts plàstiques. El que marca la diferència és el geni, l’expressió única d’un sentiment veritable. I això no es pot suplir amb destresa, que en el millor dels casos només serveix per a polir les formes.
I a continuació va reblar:
—De Chirico es va malbaratar totalment quan va dominar la perspectiva i el retrat.
—I què em dius de tu? 8/9
22. LA PRESSA 🧵
#ElJocMesFascinant #contes #microcontes
—Avisa’m quan vinguen Úrsula i Aurora, que les vull saludar. 1/4
I a mirar els aparadors de les botigues i deixar-se veure pel carrer d’Enmig i el carrer Major. Parlarien, sobretot —de mil coses—, i s’escoltarien les unes a les altres. Sempre li deia a Úrsula que parlar està molt bé, però que també cal saber escoltar. A ella li ho havia dit algú i li va agradar la frase, li va parèixer que era veritat.
Quan va sonar, per fi, el timbre, va agafar ràpidament el pom de la porta, va obrir i va eixir al replà.
—Adeu, mama… tenim pressa! 4/4