El seu caràcter independent li havia portat problemes, primer amb sa mare i més avant amb l’home i la sogra. Per no dir amb tothom, en realitat. Excepte amb ella: mare i filla sempre s’havien entès. Almenys fins ara.

Maria Teresa va preparar dues infusions de poliol i les va portar a la taula. Un nou punt de fricció. Sa mare preferia el cafè, però no li convenia prendre’n, per la tensió i per la qualitat del son. 6/7

Després de dinar es va amanir per marxar. Ja l’havia avisat que havia d’acudir a la consulta a atendre una pacient.

—On vas ara amb tanta pressa? No m’agrada que sempre vages a la teua. 7/7

Per això, al cap d’algunes setmanes, quan Petronil·la va remugar que es devia haver descomptat, perquè li quedaven menys bombons que no es pensava, a Teresa li va començar a tremolar la tassa damunt del platet i immediatament va intentar canviar de tema.

—M’han dit que ha vingut un capellà nou a Santa Maria, un xic molt jove que ha acabat el seminari a Tortosa i és ros i més templat que un orgue. 7/7

21. ELS CASOS PERDUTS 🧵

#ElJocMesFascinant #contes #microcontes

Una setmana després de l’enterrament de sa mare, Maria Teresa va demanar a Hèctor que l’acompanyara al mas on Frederica i Cisqueta havien tingut cura de les xiquetes durant la guerra. Ella mateixa havia passat allí alguns estius en circumstàncies molt menys dramàtiques, quan era menuda i els seus pares se n’anaven de viatge. En aquells anys, Cisqueta li deia sempre que era la viva imatge de Tereseta. 1/9

Cisqueta va mantenir l’usdefruit de la propietat quan va faltar Frederica, però després l’havia heretada Tereseta i ara pertanyia a la seua filla. Malgrat les xafarderies i les exageracions de les seues amigues —si és que mereixien aquest nom—, mentre vivia sa mare s’havien limitat a reparar la teulada i assegurar-se que la casa no s’enrunara. Què en faria ella, ara? Necessitava pensar-hi.

—Vindràs amb Elena? 3/9

Però Elena no podia venir, tenia classes i un munt d’exàmens per corregir. I Antònia tenia guàrdia a l’Hospital Clínic; entre setmana vivia i treballava a València i Hèctor podia gaudir de Maria Teresa per a ell sol. Vivia aquestes ocasions —la intimitat, les confidències— com un privilegi. En tornar van passar per casa de Maria Teresa. Tant se’ls en donaven les murmuracions i les maledicències de la gent.

—Et vull ensenyar una cosa. 4/9

Li va deixar llegir el quadern de sa mare que havia trobat a l’armari de la seua cambra, dins d’una caixa de costura. Hèctor anava passant fulls absort, aturant-se a cada moment en els versos, infantils però al seu parer inspirats, i en els dibuixos o en aquells peculiars cal·ligrames sense sentit aparent.

—La vena poètica és extraordinària —va opinar—. Encara més tenint en compte les seues mancances educatives. 5/9

—Segons les seues mestres era un desastre. Això em va contar sempre.

—És evident que ningú va saber veure el seu potencial.

—I no només a l’escola. De ma mare es reia tothom. Excepte mon pare i la iaia.

—La vida és injusta amb els esperits sensibles. 6/9

Maria Teresa va omplir de nou les tasses amb cafè descafeïnat i va triar un altre disc de jazz. A Love Supreme. Va obrir les finestres. Era una vesprada esplèndida del començament de l’estiu. Saltaven d’un tema a un altre sense abandonar l’examen del quadern.

—Si ma mare haguera sabut escriure millor, hauria estat una poetessa magnífica.

Hèctor va bufar. 7/9

—Però la tècnica està sobrevalorada, en la literatura igual que en les arts plàstiques. El que marca la diferència és el geni, l’expressió única d’un sentiment veritable. I això no es pot suplir amb destresa, que en el millor dels casos només serveix per a polir les formes.

I a continuació va reblar:

—De Chirico es va malbaratar totalment quan va dominar la perspectiva i el retrat.

—I què em dius de tu? 8/9

22. LA PRESSA 🧵

#ElJocMesFascinant #contes #microcontes

—Avisa’m quan vinguen Úrsula i Aurora, que les vull saludar. 1/4

I a mirar els aparadors de les botigues i deixar-se veure pel carrer d’Enmig i el carrer Major. Parlarien, sobretot —de mil coses—, i s’escoltarien les unes a les altres. Sempre li deia a Úrsula que parlar està molt bé, però que també cal saber escoltar. A ella li ho havia dit algú i li va agradar la frase, li va parèixer que era veritat.

Quan va sonar, per fi, el timbre, va agafar ràpidament el pom de la porta, va obrir i va eixir al replà.

—Adeu, mama… tenim pressa! 4/4

23. ADÉU A LES AULES 🧵

#ElJocMesFascinant #contes #microcontes 1/9