ElNacional.cat (Unofficial) 1h ago
Educació, Govern, sindicats i la solució impossible https://www.elnacional.cat/ca/editorial/educacio-govern-sindicats-solucio-impossible-jose-antich_1651115_102.html #Editorial #Firmes
Educació, Govern, sindicats i la solució impossible

És evident que el rebuig a l'acord que havien assolit la Conselleria d'Educació i els principals sindicats del sector, començant per la USTEC —el majoritari del sector—, ha suposat una autèntica gerra d'aigua freda per a tots els que estaven en el pacte. L'aclaparadora derrota dels defensors de la transacció assolida ha deixat al descobert principalment tres coses: l'erràtica política de la conselleria no se soluciona amb una campanya d'entrevistes, primer amenaçadores per a desconèixer la vaga i, després de la derrota, conciliadora; els sindicats, també la USTEC, tenen menys control del que es pressuposa a l'hora que els seus afiliats segueixin les seves indicacions, i, en tercer lloc, el malestar és d'una profunditat superior a la que es pot observar des de fora del sector i, realment, no va només de millores econòmiques. Fins que aquests tres ingredients no s'entenguin bé per part d'uns i d'altres, és inútil intentar reconduir el conflicte. I no cal descartar que les jornades de protesta vagin a més, la situació es tensi al màxim i s'utilitzin esdeveniments rellevants, com la visita del Papa a Barcelona de dimarts a dijous que ve. De fet, la USTEC —el sindicat majoritari—, la CGT, la Intersindical i COS han fet una crida als docents per bloquejar el país coincidint amb el viatge de Lleó XIV, la qual cosa amenaça de manera important la mobilitat a l'àrea metropolitana i en algunes de les principals vies de Catalunya. Tot això, en vigílies d'un final de curs que amenaça de ser intempestiu i anòmal i amb les proves de selectivitat com a següent estació. Perquè és obvi que els partidaris de mantenir la vaga han rebut, després de la consulta, una injecció de moral important. I és lògic: els resultats després de requerir l'opinió dels docents són incontestables i d'aquí la incertesa actual. La participació va ser molt significativa, un total de 60.686 docents, és a dir, el 61 % d'un cens total d'uns 99.300. D'aquests, 39.502 mestres i professors van rebutjar el text signat divendres passat amb la conselleria, i només 21.184 l'han avalat. Els sindicats minoritaris CGT, la Intersindical i COS, que havien fet campanya pel no, en considerar que l'acord aborda millores salarials, però descuida aportar més recursos per a l'escola inclusiva i altres demandes del col·lectiu, van doblar els signants, que, aparentment, tenien molt més poder que ells i se'ls concedia un predicament més gran. Al final, anem sempre al mateix: sense un sistema de finançament semblant al concert econòmic, es poden posar pegats, mai solucionar el problema Però quan les coses es desboquen, i en el cas dels professors, feia molts anys que el got havia desbordat amb escreix, cal fer una mica de retrospectiva. L'actual consellera, més enllà d'una preocupant manca de cintura per a negociar, va rebre una herència enverinada dels tres últims responsables d'Educació: Josep Bargalló (2018-2021), Josep González (2021-2023) i Anna Simó, encara que en benefici d'aquesta última es pot dir que només va estar una mica més d'un any al capdavant del departament. Estem, per tant, davant una crisi larvada aquests darrers vuit anys i que també té ramificacions en les anteriors, fruit de les polèmiques retallades dels primers anys dels anys 2010 i següents. Ara, sortir d'aquest pou és enormement complicat, ja que els canvis estructurals que calen, com reducció de ràtios, inclusió real, menys burocràcia i reversió de retallades, requereixen molts més diners dels que la Generalitat té i està disposada a posar. Al final, anem sempre al mateix: sense un sistema de finançament semblant al concert econòmic, es poden posar pegats, mai solucionar el problema. Si a aquestes dificultats s'hi afegeix el daltabaix, any rere any, a l'informe PISA, en què Catalunya registra un retrocés en matèries importants com comprensió lectora, matemàtiques o ciències fins a aterrar a l'últim vagó autonòmic, o el malestar a les aules per causes tan diverses com la pobresa infantil o la segregació escolar, el còctel acaba sent sempre explosiu. Ara que està tan de moda reivindicar el president Jordi Pujol, potser valdria la pena recordar que sempre deia que els problemes socials a Catalunya podien venir sempre pel malestar d'alguna de les tres M o per la combinació de dues o tres d'elles: mestres, metges i mossos. I, com és sabut, els metges estan a la següent carpeta en el malestar dels professionals.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1h ago
La Rèplica de Rahola al rector que rebrà al Papa al Raval: "Ha menyspreat la llengua d'un poble" https://www.elnacional.cat/ca/opinio/replica-rahola-rector-rebra-papa-raval-ha-menyspreat-llengua-poble_1651148_102.html #Firmes #Vídeos
La Rèplica de Rahola al rector que rebrà al Papa al Raval: "Ha menyspreat la llengua d'un poble"

Faustino Mlewga, el rector de la parròquia de Sant Agustí de Barcelona, al barri del Raval, per on passarà Lleó XIV dimecres, es va pronunciar dimecres sobre la polèmica del català en les intervencions del Papa durant la seva visita a la ciutat. En declaracions al programa Catalunya Nit, de Catalunya Ràdio, Mlewga lamentava que es demani al pontífex que faci la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família en llengua catalana. El capellà declarava: "Un no pot aprendre una llengua en un dia; a més a més, estem a Espanya, i

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 11h ago
La casa dels esperits https://www.elnacional.cat/ca/opinio/casa-esperits-meritxell-falgueras_1650461_102.html #Firmes
La casa dels esperits

A part de ser l'obra mestra d'Isabel Allende —la seva primera novel·la i la més exitosa—, 'la casa dels esperits' també és com es diuen les casetes de les cantonades de Tailàndia. S'anomenen San phra phum i es construeixen perquè els esperits protectors de la terra tinguin un lloc on viure, i es mantingui l'harmonia entre les persones i els llocs, en un cupatge de creences animistes, budistes i hindús. La casa de los espítitus (1982) és un dels meus llibres preferits, amb permís de Mirall trencat, de la Rodoreda, i crec que és hora que el torni a llegir per tercera vegada. Són llibres que a cada etapa de la teva vida veus i sents coses diferents. I ara estic en un moment que necessito veure en perspectiva la relació entre els fets i els llocs. A totes dues obres, la casa, la llar, té un paper central, com si fos un protagonista més. La casa acumula records, secrets, amors i traumes de diverses generacions dels Trueba, però podria ser de qualsevol cognom català. Reconec que la sèrie també m'ha agradat molt. I això ha fet que tornem a trobar a tot arreu el llibre amb unes edicions precioses. Però el cert, és que no soc objectiva. També m'encanta la pel·lícula The house of spirits, que he tornat a veure per fer l'article, malgrat que dati del 1993. Un dels càstings més bons de tots el temps: Jeremy Irons, Meryl Streep, Glenn Close, Winona Ryder, Antonio Banderas… i fins i tot la filla de Meryl Streep fent d'ella quan la Clara encara és una nena. Crec que poques interpretacions són millors que la de Glenn Close fent de Ferula. Que si les cunyades eren lesbianes? Ja ni m'importa. És el sentiment d'unió el que compta; són dones que trobaven el caliu que anhelaven en altres dones, en un moment en què els homes no tenien cap educació sentimental. Les visions de la Clara i els records dels avantpassats fan que la casa sigui una frontera difusa entre el món material i l'espiritual, i això mai passa de moda. Perquè totes aquestes adaptacions trobo que m'eixamplen, d'una manera o una altra, la mirada. Els espais físics poden conservar una presència espiritual i una memòria que transcendeix les persones que hi viuen De la mateixa manera que a mesura que la casa es transforma, també ho fa la societat llatinoamericana i es transforma la política del país en particular (Xile) i de tota la societat mundial en general. La casa acaba funcionant com una metàfora de la nació. Fins i tot la música de la sèrie, amb la qual al principi no combregava, se m'ha acabat enganxant. "Tanta pena y soledad", diu la cançó "Nuestra Casa", interpretada i composta per la cantautora xilena Mon Laferte. M'emociona molt el final, quan l'Alba diu que la llibertat és viure sense odi. Hi he pensat molt, en aquesta frase. Igual que una elaboradora canària em va dir "això va passar ahir", per ajudar-me a girar full. A veure si m'ho aplico. La sèrie es recrea molt més amb la tortura a la més petita de la saga, mentre la pel·lícula fa un cupatge de la vida de les dues últimes generacions. Ho sento, però pensava que la sèrie de Netflix Cien años de soledad m'atraparia, però no ha estat així i això que adoro l'obra de Gabriel García Márquez. Per a mi, on regna veritablement el realisme màgic és a la ficció de la xilena. Potser perquè la meva cunyada és xilena, vull començar a llegir encara més sobre el Xile d'aquells anys. "Llegeix aquest llibre", em diu el Daniel, perquè no li robi l'últim de Julian Barnes. Carrer Londres 38, de Phillipe Sands, va sobre el nazisme en temps de Pinochet. Ha estat una sorpresa trobar-me a la sèrie d'HBO amb l'Eduard Fernández i la Maribel Verdú fent el gran paper de Tránsito i comprovar que la producció executiva és de l'Eva Longoria. D'aquest últim projecte, m'encanta l'èmfasi a la sororitat femenina i la gran denúncia a la violació, sigui de la generació que sigui. Com el trauma intergeneracional i la ràbia transformen les víctimes en botxins i la venjança taca les següents generacions. Tanmateix, com abans es blanquejava que els homes eren violents per naturalesa i actualment es veu com a fruit de la incultura i la supèrbia. El nom de Clara, Blanca i Alba és tot una declaració d'intencions de lluminositat. De com d'un pare de dretes en surten fills d'esquerres. De com algú tan espiritual com la Clara acaba amb algú tan material com l'Esteban. El color verd dels cabells, les intuïcions, les aparicions o el cap tallat, entre d'altres, crea aquest univers que Allende va aconseguir crear per ser degustat amb un bon carménère de ferms tanins i fons especiat. —Mama, és de por? —em pregunten els meus fills, pensant que va d'una casa amb fantasmes. Dic que no. Però després penso que sí, pel terror de la gent que va "desaparèixer" en aquella època pinochetista i no pels monstres inventats. Tant la novel·la d'Isabel Allende com les casetes espirituals tailandeses parteixen de la idea que els espais físics poden conservar una presència espiritual i una memòria que transcendeix les persones que hi viuen. Una mica com l'ànima del vi més enllà del terrer.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 23h ago
Unes engrunes de català https://www.elnacional.cat/ca/editorial/engrunes-catala-jose-antich_1650596_102.html #Editorial #Firmes
Unes engrunes de català

Fa dies, de fet, des que va començar la polèmica sobre la pràctica absència del català a la visita del papa Lleó XIV a la Sagrada Família, i de manera molt especial a la benedicció de la torre de Jesús, que em resisteixo a fer aquest article, confiant que en un moment o altre hi hauria una rectificació. No unes engrunes condescendents a aquests catalans pesats que sempre estan amb el mateix rotllo, sinó una esmena a aquesta actitud gairebé vexatòria d'oblidar on s'està i a qui es pretén retre homenatge, que no és altre que a Antoni Gaudí. Amb la visita la setmana que ve de Lleó XIV a Catalunya, serà la tercera des d'aquella primera vegada que un pontífex ens visitava, el 1982, que va suposar una fita històrica sense precedents, una segona visita de Benet XVI, el 2010, i l'actual de dimarts a dijous que ve; en total, serà a Catalunya 48 hores. Com que les coses i les persones tenen la seva importància, i vaig tenir la possibilitat de seguir aquelles dues visites, val la pena recordar algunes coses. A la primera, era arquebisbe de Barcelona, des del 1971, Narcís Jubany, nascut a Girona i que havia arribat al càrrec en gran part gràcies a la històrica campanya popular Volem bisbes catalans. Representava, en aquells anys, un catalanisme eclesial obert, dialogant i defensava fermament la identitat, les institucions i la llengua pròpia de Catalunya des de l'Església. Jubany a Catalunya i el cardenal Tarancón a Madrid eren una illa en aquells moments gens fàcils, sobretot al final de la dictadura. El novembre del 2010, era cardenal Lluís Martínez Sistach, i va ser l'impulsor de la visita de Benet XVI i d'un fet tan important com que consagrés formalment la Sagrada Família i la declarés basílica menor. La Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Omella i els organitzadors han oblidat deliberadament la importància que tenia el català per a Gaudí Sistach, barceloní, havia substituït el polèmic cardenal Ricard Maria Carles, valencià, que va arribar a Barcelona per frenar l'ala més progressista i nacionalista del clergat català, cosa que, en part, va aconseguir. El cardenal Sistach, en canvi, es considerava deixeble del cardenal Jubany i va intentar recuperar les formes del catalanisme eclesial tradicional, dialogant i fortament arrelat en la cultura catalana, cosa que va contribuir a rebaixar la palpable tensió interna a la diòcesi. En aquesta ocasió, és al capdavant de l'arquebisbat de Barcelona el cardenal Juan José Omella, nascut a Terol, que, malgrat tenir una actitud aparent menys combativa amb el catalanisme que Ricard Maria Carles, en els moments decisius sempre ha estat una decepció i un gran desconeixedor del paper que hauria hagut de jugar. La seva declaració d'aquest dijous que el Papa dirà algunes paraules i que farà el que pugui són fruit d'aquest desconeixement que l'ha portat a jugar un trist paper. Sempre m'agrada rellegir un article publicat a Catalunya Religió que explica la detenció d'Antoni Gaudí per parlar en català quan volia entrar a missa. Era l'11 de setembre del 1924 i l'organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat a l'església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. Gaudí, de 71 anys, va ser abordat per un policia que li va demanar entrar i el va obligar a identificar-se. Li va preguntar la seva professió, i ell va contestar: "arquitecte". L'insolent policia li va dir: "Pues su profesión le obliga a usted a hablar en castellano", a la qual cosa Gaudí va replicar: "La professió d'arquitecte m'obliga a pagar contribució i ja la pago, però no a deixar de parlar la meva llengua". A partir d'aquí, la polèmica va anar a més: Com es deia el seu pare?, li va inquirir el policia. "Francesc Gaudí", va contestar. "Què és això de Francesc?", va respondre ja irritat el policia. I un dels altres policies presents en l'interrogatori va intervenir: "¡Si Vd. no fuese viejo, le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!". Gaudí, amb molta flegma, va contestar: "Jo a vostè no l'insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua". Doncs bé, Lleó XIV visita la Sagrada Família per protagonitzar l'acte central del centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Oficiarà una missa solemne i beneirà i inaugurarà la torre de Jesús. La Conferència Episcopal Espanyola, el cardenal Omella i els organitzadors han oblidat deliberadament la importància que tenia el català per a Gaudí. Tant que va acceptar ser detingut per parlar català en el primer acte prohibit contra la dictadura de Primo de Rivera i que era per a molts tan sols una missa, però per a Gaudí una cosa molt important. Que s'hi pretengui passar de puntetes és, si més no, pusil·lànime.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
El poble fa el temple https://www.elnacional.cat/ca/opinio/poble-fa-temple-jordi-cabre_1649971_102.html #Firmes
El poble fa el temple

És una gran satisfacció veure com Gaudí continua marcant el pols del país. Quan dic Gaudí, vull dir la seva gran obra, la Sagrada Família, que alguns cínics (el que jo anomeno mones sense Pasqua) encara pretenen diferenciar de les seves altres creacions, perquè ja no saben com fer-s'ho per dissimular el seu mal gust i la seva nul·la capacitat de percepció. El que més m'avergonyeix és que l'any 2026, el de la culminació (que no finalització) del temple, encara no hàgim culminat res de semblant a la independència i encara hàgim de suplicar que es faci servir el català durant la benedicció. Però, com a mínim, el nostre arquitecte va deixar en pedra (i en paraules) un testimoni tan immortal, tan arrelat a la història del país i a la causa nacional, que és impossible escapar-ne per molta sotana del cardenal Omella o per molta propaganda espanyolista que ho intenti. No s'hi escarrassin més: si es vol tenir una Sagrada Família a Barcelona, és a dir, una fita de l'arquitectura universal i un incomparable reclam turístic i cultural, no només caldrà passar comptes amb el cristianisme (si no, que provin de fer una catedral laica a l'alçada) i, sobretot, caldrà passar comptes amb Catalunya. A la cerimònia de la setmana que ve vindran dos caps d'estat: a un d'ells, Gaudí li hauria donat la benvinguda i li hauria enviat el mateix missatge que ara li ha fet arribar la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat (juntament amb Òmnium, l'ANC i el Consell de la República). A l'altre cap d'estat li hauria donat, simplement, l'esquena. Per tant, és un orgull que, de tant en tant, la simbologia i la litúrgia recordin al món que, per damunt del beautiful i el wonderful, la Sagrada Família és el temple de Catalunya i que el seu impacte universal no deixa de treure-li el caràcter de parròquia de barri, de poble (concretament del Poblet). És aquest poble de cada dia, amb roba estesa al terrat i estelada estesa al balcó, qui acull i fa d'amfitrió de l'esdeveniment. Com deia Gaudí, "el poble fa el temple i s'hi emmiralla". Potser no som un estat, però som la nació que acull i també la nació que alça, la nació de Gaudí, i això mereix un tracte no menor: que no succeeixi com amb la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics, on vam sentir sonar "Els Segadors" mentre els reis d'Espanya entraven a saludar i només va haver-hi respecte oficial, amb posició solemne, quan va sonar l'illetrat txinta-txinta. Potser no som un estat, però som la nació que acull i també la nació que alça, la nació de Gaudí, i això mereix un tracte no menor Dit això, el Vaticà sabia de sobres on es ficava, i no crec que hagués de caldre la intervenció episcopal, ni tan sols la diplomàtica (què dimonis hi va anar a fer, el president Illa, a la Santa Seu, si no va fer això?), ja que se suposa que un estat sobirà com aquest té prou història, prou assessors i ambaixadors i nuncis per saber perfectament sobre nosaltres i sobre la vida de l'arquitecte. Però si calia la intervenció política, també hauria estat una oportunitat d'or per a Pedro Sánchez per a no limitar-se a buscar la foto "anti-Trump" amb el Papa i buscar també la tan invocada defensa de la plurinacionalitat. Ni una paraula, però. Ni una declaració sobre el tema, tampoc, per part del batlle de la capital catalana. Deu continuar pensant que aquestes són causes menors, pintoresques, antiquades: no passa res, també per a aquesta mena de pecats mortals s'erigeix el temple expiatori. Els europeus vivim en una societat molt laïcitzada, i un cop vist com es gasta el fanatisme religiós als Estats Units i a l'Orient Mitjà, només puc fer que alegrar-me'n. Ara bé, quan toca fer el pòster de Barcelona o construir terceres pistes per a l'aeroport, o treure pit per les grans belleses arquitectòniques que ofereix la ciutat, tothom ajup el cap damunt la indiscutible i irreductible potència de la Sagrada Família. No hi ha laic o agnòstic que no s'hagi sentit burxat, aquests dies, per la polèmica lingüística que envolta Sa Santedat. A tots, creients i no-creients, ens ha agafat un "la Sagrada Família que no me la toquin" que s'assembla molt a conjurar-nos contra una profanació. No sé si, finalment, el líder dels capellans farà la benedicció en la llengua de Gaudí o bé si la farà "en cristiano", però sí que ha quedat clar que no veure el problema és impossible. Com també deia Gaudí, la mar i la llum mediterrània sonen una admirable qualitat de percepció. La resta és fer com els ciclops, no tenir més d'un sol ull, o allò que fan els espanyols: veure perfectament el problema però no provar de resoldre'l. Vós mateix, Lleó. Teniu el poder de fer una cosa o l'altra, però som nosaltres els qui tenim el poder de muntar un cristo.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 2d ago
La Rèplica de Rahola al cas Leire: "És la Villarejo del PSOE" https://www.elnacional.cat/ca/videos/replica-rahola-cas-leire-es-villarejo-psoe_1650031_102.html #Vídeos #Firmes
La Rèplica de Rahola al cas Leire: "És la Villarejo del PSOE"

Aquest dimecres ha sortit a la llum l'informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil en què sosté que la trama orquestrada per Santos Cerdán i Leire Díez tenia intenció de "protegir els interessos" del PSOE, del president del govern espanyol i de "certs membres" de l'executiu. La periodista, escriptora i col·laboradora d'El Nacional.cat Pilar Rahola, protagonista de La Rèplica, ha reaccionat al cas i ha afirmat que "és l'escàndol més important dels que rodegen al govern espanyol i a Pedro Sánchez". Rahola assegura que el cas Leire "és clavegueres de l'estat" i que Leire Díez "és, sens dubte, la Villarejo del PSOE".

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 2d ago
Sánchez, enfangat per les clavegueres del PSOE https://www.elnacional.cat/ca/editorial/sanchez-enfangat-clavegueres-psoe-jose-antich_1650013_102.html #Editorial #Firmes
Sánchez, enfangat per les clavegueres del PSOE

Tinc escrit, des de fa molt de temps, que l'horitzó penal del PSOE i del seu secretari general i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s'aniria posant cada vegada més negre a mesura que avancés la legislatura. La trama de casos judicials en fronts innombrables, tants que comença a ser impossible enumerar-los tots sense oblidar-se'n algun, avança al ritme de la justícia, però de manera implacable. No hi ha dia que no surti informació nova que vagi estrenyent el cercle i es vagi perfilant quin és l'objectiu final, que des del principi no és cap altre que acusar el PSOE de corrupció i de finançament il·legal i, en el cas de Pedro Sánchez, de ser, almenys a l'informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, coneixedor de l'activitat il·legal de les clavegueres de Ferraz. Els centenars de pàgines dels documents distribuïts aquest dimecres, enormement prolixes en detalls, són, en una escala de zero a deu de preocupació per al PSOE, el més proper a les dues xifres. Dit tot això amb cautela, però convençut també que això serà un degoteig imparable i una tortura per als socialistes. Veurem el Tribunal Suprem demanant al Congrés el suplicatori per processar el president del govern espanyol? Ja no hi ha res descartable amb la deriva que estan prenent els informes policials i els escrits judicials que es van coneixent i, de manera destacada, la instrucció del jutge de l'Audiència Nacional Santiago Pedraz. El magistrat investiga una presumpta trama criminal —coneguda popularment com el cas de les clavegueres del PSOE—, que tenia al capdavant de manera operativa l'exsecretari d'Organització i número dos del partit Santos Cerdán i que estava dissenyada per desestabilitzar i pressionar els jutges, fiscals i agents que tenien entre mans causes judicials contra l'entorn del president del govern espanyol. És difícil que el PSOE com a organització i Sánchez com a secretari general puguin fugir de la teranyina que s'està teixint i que cada vegada deixa menys fissures. Veurem el Tribunal Suprem demanant al Congrés el suplicatori per processar el president del govern espanyol? Ja no hi ha res descartable Pel que fa a Sánchez, a l'informe apareixen perles de la famosa Leire —la cap operativa de les clavegueres— com les següents: una comunicació amb Ismael Oliver, primer advocat de Koldo García, en què aquest li diu: "Digues al president i al teu cap que espavilin d'una vegada o els fotran la vida". O aquesta altra de setembre del 2024, en què Leire Díez hauria comentat amb Vicente Fernández [expresident SEPI] unes paraules atribuïdes presumptament a Sánchez: "El one diu que continuï. Que estic fent coses grans i que no em rendeixi". Els informes policials descriuen una estructura amb capacitat per oferir suposats favors processals, beneficis econòmics o llocs de treball a l'administració, a canvi d'informació comprometedora sobre membres de la judicatura, la Fiscalia i la mateixa Guàrdia Civil vinculats a causes que afectaven el PSOE. Amb tots aquests casos de tan extrema gravetat que tenallen Sánchez i el PSOE, no deixa de ser una extravagància que el president del govern espanyol vingui a les jornades del Cercle d'Economia a Barcelona i anunciï que té la intenció de presentar durant el segon semestre els pressupostos generals de l'Estat per al 2027 i que el seu govern ja havia començat a treballar-hi. El president que ha estat incapaç de portar al Congrés uns únics pressupostos d'aquesta legislatura, ni els del 2024, ni del 2025, ni del 2026, ens fa el mateix anunci de cada any per al 2027. Ho proclama, a més, la mateixa setmana en què el PNB ha seguit el camí de Junts per Catalunya i li ha demanat que convoqui eleccions generals i que doni per finalitzada la legislatura. En aquests moments, 184 diputats (PP, Vox, Junts i PNB) li demanen eleccions, i la legislatura està políticament morta, però Sánchez anuncia pressupostos. Al president del govern espanyol caldrà reconèixer-li que a la virtut de la resiliència —manual de resistència, en el frontispici— és capaç de sumar-ne una de nova. Viure en un món paral·lel a la realitat en què res del que succeeix li sigui propi. Deia el reconegut novel·lista nord-americà Paul Auster que la realitat no existeix si no hi ha imaginació per veure-la. I en això, Pedro Sánchez també és un mestre consumat.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 3d ago
Feijóo i les dificultats de jugar en terra hostil https://www.elnacional.cat/ca/editorial/feijoo-dificultats-jugar-en-terra-hostil-jose-antich_1649411_102.html #Editorial #Firmes
Feijóo i les dificultats de jugar en terra hostil

Com que la cita anual del Cercle d'Economia ha format part de l'agenda d'Alberto Núñez Feijóo en els seus dos càrrecs que ha ocupat des del 2009, primer com a president de la Xunta de Galícia i des del 2022 com a president del Partit Popular, ha de ser perfectament conscient que sempre juga en camp contrari. Acostumat a les Espanyes, bé sigui a Madrid, Andalusia, País Valencià o Galícia, Feijóo visita Catalunya com aquell que sap que, encara que siguin empresaris, la cita barcelonina sempre és en terra hostil. I el llistó que se li posa acaba sent superior al que avui els assistents a les jornades del Cercle posaran al president del govern i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Només cal anar als resultats electorals de les últimes espanyoles del 2023: el PSC, més d'1,2 milions de vots, 34,5% dels vots i 19 diputats, enfront d'un PP que no va arribar al mig milió de vots, el 13,3% dels sufragis i 6 parlamentaris. Una diferència de 743.889 vots per al PSC, 21,1 punts percentuals i 13 diputats. Una altra dada interessant és que el millor resultat obtingut pel PSC en unes eleccions espanyoles és de 25 escons el 2008, mentre que el millor del PP va ser l'any 2000, en què en va aconseguir 12. De totes les eleccions celebrades des de les primeres del 1977, els socialistes catalans només han estat per sota del màxim assolit mai pel PP en dues ocasions: en la repetició electoral del 2015 i 2016, en què es disputaven un espai comú amb Ciutadans. En les altres eleccions, el PSC empata amb el màxim de 12 diputats el 2019 i goleja àmpliament en totes les altres eleccions. Per acabar-ho de rematar, el factor Convergència i Unió feia que l'empresariat català tingués els seus canals propis d'interlocució amb Madrid a través de la formació de Jordi Pujol, primer, i d'Artur Mas, després. Avui aquest favor se'l disputen el PSC, d'una banda, Junts, per l'altra, i també vol dir-hi la seva el PP amb una bateria de mesures econòmiques no gaire diferents, moltes d'elles en matèria fiscal i impositiva per al món empresarial, les quals ha defensat a Madrid Míriam Nogueras. Tot això ho va resumir en una frase: ja no hi ha una agenda econòmica, sinó una agenda de tribunals De fet, Feijóo, en el seu pas pel Cercle, ha estat contundent com mai amb Pedro Sánchez i conciliador amb Junts, reivindicant, fins i tot, la majoria política que han sumat a l'hora de defensar mesures econòmiques, fins i tot al Senat, on el PP té majoria absoluta. Tenia terreny adobat per a totes dues coses i, en el primer, és més novetat perquè entre l'empresariat català també hi ha preocupació per l'escalada de casos de corrupció al govern i al PSOE. Per a Feijóó, la corrupció ja no és excepció, sinó la norma, i ha alertat sobre el que considera que és la desactivació dels mecanismes de control d'una democràcia solvent, com són els jutges independents, periodistes lliures i oposició al govern. Tot això ho va resumir en una frase: ja no hi ha una agenda econòmica, sinó una agenda de tribunals. Respecte a Junts, va deixar-hi un parell de pinzellades en públic, gens crítiques, i prèviament, en un esmorzar més reduït, havia deixat clar que no té intenció d'anar al darrere de Junts ni del PNB per presentar una moció de censura, però que els independentistes catalans corrien riscos electorals seriosos si no llegien bé el moment amb la irrupció d'Aliança Catalana. Tancarà les jornades del Cercle, que enguany han arribat a la seva 41a edició, aquest dimecres Pedro Sánchez. Molt ha plogut des de les primeres, celebrades el 1961 a la Costa Brava, i ja fa temps que el format hauria de ser repensat per evitar l'excessiva dependència de l'agenda política. Està bé que hi hagi una presència política, però aquest no hauria de ser l'objectiu prioritari de les jornades, sinó ser capaços d'impulsar una agenda d'actors de la política i de l'economia mundial que passessin per Barcelona. Pensar en gran per arribar a ser grans hauria de ser el lema del Cercle i, per què no, aspirar a ser una alternativa d'estiu del que és, al mes de gener, el World Economic Forum que se celebra a Davos. Estic segur que no és un impossible, ni estaria allunyat dels interessos dels socis del Cercle i de l'empresariat català. Si no se segueix aquest camí, les jornades acabaran tenint la seva repercussió, però no sé si sent fidels a aquells visionaris de l'època que van ser Joan Mas Cantí, Carlos Ferrer Salat, Carlos Güell de Sentmenat i Artur Suqué, sota la influència de l'historiador Jaume Vicens Vives, mort un any abans, i el professor Fabià Estapé, que va tenir un paper crucial, actuant com el principal pont intel·lectual, pedagògic i estratègic d'aquell Cercle.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 3d ago
Només oprimeix qui té por https://www.elnacional.cat/ca/opinio/nomes-oprimeix-qui-te-por-meritxell-lavall_1648582_102.html #Firmes
Només oprimeix qui té por

Al llarg de la vida aprens —si en tens ganes, és clar— que les persones que són felices i estan bé amb elles mateixes no perden el temps destrossant la vida dels altres. No els cal, s'ho passen bé amb el seu dia a dia. De fet, ni els passa pel cap dedicar una part del seu valuós temps a fer el mal, estan massa concentrades vivint la seva pròpia vida en present i fruint-la. I que, quan algú et puteja, per més que et costi de creure que algú et pugui putejar sense haver-li fet res —que es pugui considerar una traïció— abans, sol ser, primerament, perquè odien la seva vida i no se suporten a si mateixos, i, en segon lloc, perquè, per algun motiu que —segurament— només coneix el seu inconscient (la seva consciència està massa distreta bregant amb la simptomatologia de la somatització), t'envegen o fas trontollar els seus símptomes i, consegüentment, la seva —falsa— estabilitat mental. És a dir, els fas por. Per tant, la catalanofòbia i qualsevol altre odi irracional envers algú tenen un denominador comú: els que l'experimenten en realitat tenen enveja o por d'allò que odien. El cas d'Espanya —concretament, l'enveja/por que té envers Catalunya— és un bon exemple del que us he intentat transmetre fins ara (sent molt conscient que no hi ha res més difícil en aquest món que enviar un missatge i que el receptor entengui el mateix que tu li intentes transmetre): no cal ser un gran economista per intuir que un estat que està acostumat a viure amb grans luxes a costa de la submissió de les nacions que el componen no podrà continuar vivint amb aquests luxes si la part sotmesa obra la porta de la llibertat i l'envia a pastar fang. No cal fer gaires números. Un altre cas paradigmàtic d'aquesta enveja/por és, com ja he insinuat al principi, la catalanofòbia: com és possible que algú que no és de Catalunya odiï els catalans per parlar català a la seva pròpia terra? Dit així, sembla totalment absurd; sabeu per què? Perquè és totalment absurd. Llavors apareixen aquelles bromes més velles que l'anar peu per desprestigiar-nos i projectar els seus defectes i inseguretats a sobre nostre: els catalans són uns pesseterus, quan en realitat som els que els paguem el beure, la pensió, les baixes i el que calgui, només faltaria. Potser hauríem de deixar de pagar perquè tinguin raó. Tot sigui perquè hi hagi harmonia. Llavors sí que podran dir amb tota seguretat i amb orgull que els catalans som uns pesseterus. Suposo que no ha de ser agradable que qui et paga la pensió decideixi deixar de pagar-te-la i destinar els diners a arribar a final de mes. Els puc entendre perfectament; soc una persona molt empàtica. De fet, si ens hi parem a pensar, l'enveja (de ser més atractiu, més ric, més poderós, més alt, més baix, més prim, més mamelluda, més semental...) no és res més que por, també. Per tant, tot acaba sent el mateix: por; por de perdre un estatus, un modus vivendi, la seguretat... I totes les pors acaben convergint en un mateix punt: la por de no ser estimat, de quedar-te sol com un mussol amb una personalitat que no suportes. N'hi ha que, tot i fer-se dir catalans, no rieu!, no parlen ni català Amb les "amistats" passa el mateix: de vegades et penses que t'assetgen o que et marginen perquè no ets prou bo, simpàtic, atractiu, divertit... (posa-hi els adjectius que vulguis), és a dir, per culta teva (hauríem de parlar del gaudi que obté una persona quan s'identifica amb el paper de víctima, però ho deixaré per un altre dia), i la realitat és que hi ha un assetjador a l'altre costat que té por, por que, pels motius que siguin, li obris una capsa de Pandora que no té ganes d'obrir, i que farà el que sigui perquè no s'obri, com projectar les seves inseguretats sobre teu o desviar l'atenció cap a tu perquè els altres no vegin els seus defectes. Ens podem arribar a trobar el cas d'una persona que no és gens agraciada físicament humiliant-ne una altra pel seu físic, per exemple. Des de fora pot semblar una gran incongruència, però, si aprofundeixes una mica en la seva actitud, en veus clarament els motius. Això és com una zebra que està a punt de ser devorada per un lleó que li tira el primer xai que troba per poder fugir cames ajudeu-me mentre està distret cruspint-se'l. Però tornem a la catalanofòbia: què en podem dir d'aquests que es fan dir catalans, però que reneguen de la catalanitat? I que no només en reneguen, sinó que moltes vegades fan tot el possible per destruir-la. N'hi ha que, tot i fer-se dir catalans, no rieu!, no parlen ni català. De què o de qui tenen por? De qui busquen l'aplaudiment: del pare?, de la mare?, d'algun avi? O de qui es vengen: de l'àvia materna?, de l'oncle per part de pare? Com és possible que un país que té sotmesa una nació digui que l'oprimit és ell? Què perdria si s'acabés la submissió? De què té por realment? Sabria viure sense els luxes que tenia fins ara? Què és millor: que els que s'ho queden tot renunciïn a una part perquè tothom estigui content o que s'ho continuïn quedant tot i hi hagi discòria i malestar? Quantes preguntes… Pensem-hi.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 4d ago
Feijóo i la moció de censura instrumental https://www.elnacional.cat/ca/editorial/feijoo-mocio-censura-instrumental-jose-antich_1648786_102.html #Editorial #Firmes
Feijóo i la moció de censura instrumental

El moviment d'Alberto Núñez Feijóo plantejant a Junts i PNB la presentació d'una moció de censura instrumental que activi immediatament el calendari electoral obeeix fonamentalment a dues coses: es compleixen aquest dilluns vuit anys de la moció de censura presentada pel PSOE per desallotjar Mariano Rajoy del Palau de la Moncloa i que, paradoxes de la història, va defensar José Luis Ábalos. I, en segon lloc, la visita del president del Partit Popular aquest dimarts a les jornades del Cercle d'Economia que se celebren aquesta setmana a Barcelona. Feijóo, que participa habitualment en aquestes reunions, sap que una de les preguntes més repetides que se li faran és què, més enllà de declaracions, pensa fer per a un canvi de govern a Espanya sense esperar que la legislatura arribi a la seva fi, cosa que passarà el juliol del 2027. I que per què no mou peça i surt de la zona de confort en la qual espera pacientment, com a gallec que és, que el cadàver polític del seu rival passi inexorablement per davant d'ell. Encara que Feijóo sap que el seu moviment és més estètic que qualsevol altra cosa, ha fet el pas, en part, per treure's la pressió que hi ha a Madrid. El PP sap que hi ha més d'un 99% de possibilitats que aquest moviment tingui poc recorregut. Junts i PNB tampoc deuen veure que acabi passant i les seves opcions actuals quedarien en un zero amb alguna cosa. I és que, en política, és molt difícil que alguna cosa sigui 100% segura encara que no tingui possibilitats. En el cas del Partit Popular hi ha un factor afegit: les enquestes que manegen al carrer Génova de Madrid apunten molt clarament que dos de cada tres votants seus li estan demanant una moció de censura. Igual que les bases electorals de Vox li exigeixen el mateix a Santiago Abascal. Però el problema per a Junts i PNB continua sent el mateix de l'inici de la legislatura, ja que l'elefant ultra continua sent a l'habitació i això fa molt difícil qualsevol moviment. Quin és el gest que està disposat a fer Feijóo, més enllà de demanar al partit de Carles Puigdemont i al d'Aitor Esteban que li entreguin en safata la presidència del govern perquè ell arribi a la Moncloa? Aquesta situació provoca una paradoxa, perquè 184 diputats del Congrés —els de PP, Vox, Junts i PNB— exigeixen a Pedro Sánchez que convoqui eleccions, una majoria absoluta sobradíssima, però aquest nombre es redueix a 172, per sota de la majoria absoluta, a l'hora de sumes i restes davant una moció de censura. Tot i que Feijóo l'ha alimentada aquest dilluns, encara que sigui mínimament, amb la seva oferta als nacionalistes i independentistes catalans i bascos de centredreta, i ha afegit que les tres formacions podrien buscar una solució evitant Vox com si no existís, la veritat és que una moció de censura no es proclama en un programa de televisió, sinó que es treballa amb la màxima discreció. L'altra cosa, el soroll mediàtic i de les tertúlies, acaba sent, a l'hora de la veritat, molta propaganda i molt poca cosa més. Feijóo entendrà que una moció de censura per a un programa polític que vagi contra Catalunya i Euskadi tingui pocs al·licients a l'hora de seduir els vots que imperiosament necessita. Fins i tot un dels seus predecessors, José María Aznar, que es va trobar en una situació bastant similar, va ser capaç de sortir a la televisió, a TV3, el 1996, dient que parlava català a la intimitat, condició indispensable plantejada per Jordi Pujol per rebaixar la urticària de l'electorat catalanista cap a l'aleshores president del PP. Quin és el gest que està disposat a fer Feijóo, més enllà de demanar al partit de Carles Puigdemont i al d'Aitor Esteban que li entreguin en safata la presidència del govern perquè ell arribi a la Moncloa? Quins compromisos està disposat a acceptar? Admetria que aquest president de la moció de censura instrumental que convoqués eleccions fos un independent i no ell? Suposo que la seva resposta a tot això seria una sèrie de nos. Però, si no fos així, els canals de comunicació que altres vegades ha fet servir han de continuar oberts.

ElNacional.cat