ElNacional.cat (Unofficial) 5h ago
El rei que contraprograma el Rei https://www.elnacional.cat/ca/editorial/jose-antich-rei-contraprograma-rei_1520719_102.html #Editorial #Firmes
El rei que contraprograma el Rei

L'extravagant vídeo distribuït pel rei emèrit Joan Carles I en què demana suport per al seu fill, la vigília de la publicació de l'edició espanyola del seu llibre Reconciliación, unes memòries en primera persona del seu paper en la transició política, demostra com d'hilarant és moltes vegades la monarquia espanyola. Un emèrit, fugat a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units, on va fixar la seva residència l'agost del 2020, enmig d'investigacions judicials que incloïen que les seves finances fossin escrutades a Espanya i a Suïssa, i que en qualsevol altre país haurien tingut serioses conseqüències. Doncs bé, Joan Carles I ha utilitzat el llibre per passar comptes, algunes més directes amb la seva nora Letícia, de qui diu que no va contribuir a la cohesió de les relacions familiars, altres més sibil·lines, com en aquest cas amb el seu fill Felip, que el que menys necessita és que el seu pare li faci l'abraçada de l'os i reclami que se l'ajudi "en la dura feina d'unir tots els espanyols". Un vídeo que és sens dubte tot un desafiament després de la seva exclusió dels actes oficials celebrats a Madrid amb motiu dels 50 anys des de la transició i que la Zarzuela diu que no entén i ha considerat inoportú i innecessari. Tampoc sembla que hagi de ser aquest l'any que Joan Carles I torni a la Zarzuela per Nadal. Haurà de prendre els torrons i els polvorons a la distància o, qui sap, si després d'aquest vídeo promocional, el següent pas serà una entrevista a El Hormiguero, amb Pablo Motos. Ja res no és impossible en aquella família que ha canviat les pàgines de l'Hola per les xarxes socials, gens benèvoles amb el que la monarquia representa. No és ni enginyós veure Joan Carles I en una versió casolana d'aquell missatge institucional que s'emetia cada Nit de Nadal per televisió des de la seva residència del Palau de la Zarzuela, ara amb americana, sense corbata i amb una camisa blanca descordada, i una bandera espanyola ondulant al darrere, dirigint-se als joves. Això protagonitzat per l'emèrit que va defraudar milions a l'Estat que va jurar representar, té la seva gràcia. Com també té la seva substància el suport que demana per al seu fill, de qui assenyala a les seves memòries: "Em va girar l'esquena per deure, però em dol veure'l tan insensible en el personal". La història no salvarà el rei emèrit i no se li perdonarà ni la corrupció, ni el luxe desenfrenat amb què ha volgut passar els seus últims anys Tot i que la història ens recorda que els interessos dels borbons tenen molt més a veure amb els seus personals que amb els de la institució que representen, potser per això sempre han acabat tan malament a Espanya, l'emèrit justifica el llibre que porta la seva signatura com una necessitat de canviar l'ostracisme en què es troba: "El meu pare sempre em va aconsellar que no escrivís les meves memòries. Els reis no es confessen. I menys, públicament. Els seus secrets romanen sepultats en la penombra dels palaus. Per què el desobeeixo avui? Per què he canviat d'opinió? Perquè sento que em roben la meva història". És, és clar, una versió edulcorada del que li ha succeït. Mentre en els seus discursos i missatges de Nadal exigia rigor i comportaments ètics als càrrecs públics i la societat, les seves accions privades i el seu comportament no eren exemplars. Deia que la justícia era igual per a tothom i ell sortia per la porta del darrere dels expedients amb l'ajuda de l'Estat. Això per no parlar de les mentides del 23-F i d'una transició que ni va ser exemplar ni tampoc modèlica. Per no aguantar no ho ha fet ni aquella famosa frase en què per realçar el paper de Joan Carles I es deia que a Espanya no hi havia monàrquics sinó joancarlistes. Era com una mena de salconduit en què un podia seguir sent una mica republicà i, alhora, del monarca avui repudiat. La història no salvarà el rei emèrit i no se li perdonarà ni la corrupció, ni el luxe desenfrenat amb què ha volgut passar els últims anys de la seva vida. Aquesta exhibició de riquesa quan al país en què va regnar entre 1975 i 2014, les coses no anaven bé per a tanta i tanta gent. Per això, la seva vida és gairebé irrellevant: els molt amics avui han deixat el monarca molt pel camí i els amics són, en el millor dels casos, simples coneguts. El temps té aquestes coses: un pot explicar el passat d'una manera diferent de com va ser. D'això sí que Joan Carles podria encara explicar molt bé l'evolució de la seva relació amb la burgesia catalana. Encara podria fer posar vermell més d'un.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 5h ago
La rèplica de Rahola a Joan Carles I: "'¿Por qué no te callas?'" https://www.elnacional.cat/ca/videos/replica-rahola-joan-carles-i-por-que-no-te-callas_1520794_102.html #Vídeos #Firmes
La rèplica de Rahola a Joan Carles I: "'¿Por qué no te callas?'"

Aquest any, el missatge nadalenc del rei Joan Carles I s'ha avançat a les "dates tant assenyalades", ja que aquest dilluns

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 20h ago
Els que mai no demanen perdó https://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-gonzalez-mai-no-demanen-perdo_1520170_102.html #Firmes
Els que mai no demanen perdó

Alternativa per Alemanya (AfD), la puixant formació populista que va ser segona a les eleccions federals, defensa que els alemanys no tenen per què demanar perdó pel que van fer els seus avis. Els seus avis nazis, s'entén. AfD, que té neonazis processats entre els seus membres, i està investigada per extremisme pels serveis de seguretat, no hauria demanat perdó pel brutal bombardeig de la Legió Còndor a Gernika del 26 d'abril de 1937, perquè això van ser coses dels avis, dels avis nazis, s'entén. En conseqüència, la rutilant Alice Weidel, la lideressa d'AfD mai no hauria abaixat el cap al mausoleu del record a les víctimes de l'atac de l'aviació de Hitler, aliat de Franco a la Guerra Civil espanyola, com sí que va fer divendres passat l'actual president de la RFA, Frank-Walter Steinmeier. Evidentment, Weidel no té la culpa que el seu avi, Hans Weidel (1903-1985) fos membre de les SS i exercís com a Jutge Militar Superior a la Varsòvia ocupada pels nazis a la Segona Guerra Mundial per desig exprés del führer. Tampoc en té cap culpa Sílvia Orriols, malgrat que Aliança Catalana consideri Alternativa per Alemanya un partit germà. En tot cas, hi ha molts alemanys que no només han descobert amb dolor que van tenir un avi nazi sinó que s'han conjurat per fer tot el possible perquè l'horror que van desfermar els seus avis mai no es torni a repetir. La democràcia alemanya es va construir sobre les cendres d'Auschwitz, el sinistre camp d'extermini nazi; en canvi, la democràcia espanyola es va edificar sobre l'oblit dels crims franquistes. La gran transacció va ser aquesta: els espanyols no tenien per què demanar disculpes pel que van fer els seus avis a la guerra civil o la llarga dictadura de Franco. Se'm dirà que aquesta amnèsia obligatòria també va beneficiar els altres, els republicans, els socialistes, els comunistes, els anarquistes, els separatistes... Però la comparació va coixa, és tramposa: la majoria de tots aquests van ser afusellats, empresonats, o van haver de callar per sempre o exiliar-se. Els del bàndol dels guanyadors que van ser víctimes dels incontrolats d'esquerres van ser honorats amb monuments i inscripcions en carreteres, esglésies i cementiris com a "mártires de la Cruzada" durant gairebé 40 anys. Els massacrats pels feixistes al bàndol dels perdedors van ser llançats a fosses comunes, unes 6.000 a tot l'Estat, segons les dades més recents, i sobre la majoria de les quals, i malgrat les lleis de memòria històrica, pesa un silenci ignominiós. Com ha de condemnar Felip VI el franquisme, essent fill d'un hereu directe, Joan Carles I, que, com ha deixat per escrit a les seves memòries, tampoc el condemna? Encara no fa quinze dies que es commemorava oficialment els 50 anys de la mort de Francisco Franco i de la coronació de Joan Carles I, el successor del dictador "a título de rey" com l'inici de les llibertats democràtiques a Espanya. Divendres passat, Felipe VI va acompanyar a Gernika el president alemany, i va conversar, com ell, amb víctimes del bombardeig, però va evitar tota condemna durant l'acte de desgreuge alemany tot i la connivència de Franco, que va governar Espanya des del 1939 fins al 1975 com a guanyador d'aquella guerra. Alemanya va deixar en evidència la Corona i l'Estat espanyol, la qual cosa va visualitzar de nou a cel obert l'enorme forat negre que persisteix al centre de la seva democràcia. Per què Felip VI no va condemnar el bombardeig de la històrica vila foral basca? Molt possiblement, per la mateixa raó que l'expresident José María Aznar es va negar a condemnar el franquisme en una entrevista radiofònica amb Jiménez Losantos: "Jo no condemnaré una cosa en la qual el meu pare va participar; el meu pare va fer tres anys de guerra". "El curiós històricament és que aquesta part de l'esquerra, que és una esquerra radical i ignorant, que no té en compte la història, només per reescriure-la, comet els mateixos errors que es van cometre en aquella època", va afegir. Per Aznar, queda clar que els culpables no van ser els que van alçar-se contra el govern legítim de la república, sinó els altres. Com havia de condemnar el que va fer el seu pare? Com ha de condemnar Felip VI el franquisme, essent fill d'un hereu directe, Joan Carles I, que, com ha deixat per escrit a les seves memòries, tampoc el condemna? Ja fa molts anys que l'historiador revisionista Pío Moa, autor de Los mitos de la Guerra Civil, va titllar d'invencions propagandístiques la destrucció de Gernika sota les bombes nazis i feixistes o la massacre de la plaça de toros de Badajoz. A Espanya, i a Catalunya, l'auge dels extremismes i els populismes de dreta té molt a veure amb un revengisme nacional —el furibund anticatalanisme— i de classe —l'odi al dèbil— mai no prou assedegat. I amb l'oblit interessat o directament culpable de l'experiència històrica. La desfiguració miserable de fets paorosos, la banalització i la mentida en són una conseqüència directa. La política s'ha fet irrespirable perquè la desmemòria, i amb ella una impunitat plenament retroactiva, s'ha convertit en exercici quotidià. Sense memòria, o amb la memòria rentada sigui amb lleixiu o amb mems de TikTok, tot és possible que torni. Per això els franquistes que mai no ho van deixar de ser s'afluixen la màscara, sense complexos, i més quan no tenen res a perdre, i els nous ho celebren, però els recorden que han fet tard. O per això mateix, comença a aparèixer a les enquestes un vot ultra dual, que votarà la independentista

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 20h ago
Les manis del PP https://www.elnacional.cat/ca/opinio/manis-pp-bernat-dedeu_1520224_102.html #Firmes
Les manis del PP

Una de les novetats més curioses que ens ha regalat la processització d'Espanya és la silvestre fal·lera de la dreta per organitzar manifestacions. Tot i que la majoria d'aquestes marxes són mítings encoberts del PP (amb pocs milers de participants ubicats quasi sempre en una placeta ben cuqui de Madrit), té molta gràcia veure la beautiful people de la capital enarborant la justa bandera de l'anticorrupció. Si continua amb aquesta frenesia mobilitzadora, no m'estranyaria que la carcúndia espanyola es doctori ben aviat en l'art d'organitzar manades d'autobusos de la província a la capital i, al seu torn, que algun crani privilegiat popular tingui la idea de comercialitzar samarretes llampants. Fora bromes; algú hauria de dir a Feijóo que amb això de copiar l'estètica ANC i de presentar-se als electors com una víctima de Pedro Sánchez no n'hi haurà prou per tombar el Gran Supervivent. Però les manis de Feijóo —que, a la capital, sempre compten amb l'al·licient de veure actuar la presidenta de la República Independent de Madrid— encara tenen més gràcia perquè en el fons encara copien aquell "Escolta, Espanya" de les grans ocasions processistes. En aquest cas, el prec de comprensió per enderrocar Sánchez ja s'ha transformat de forma poc dissimulada en una tirada de canya a Junts per Catalunya. Com a bon polític regionalista, al seu speech d'ahir Feijóo encoratjà convergents (i ja de passada, també els de can jeltzale) a deixar de sostenir una Espanya edificada en la corrupció i les mentides. "Fins quan continuareu empassant per mantenir allò vostre?", reblava el gallec, per evitar dir una frase molt més honesta: "fins quan negareu que, a canvi d'allò vostre... i unes unces més d'engrunes, estaríeu disposats a empassar-vos una moció de censura?" El prec de Feijóo té certa conya car demostra que, tot i el seu llenguatge bel·ligerant, el polític d'Ourense estaria encantat de governar en solitari, sense Vox i de la maneta amb un partit com l'antiga Convergència. Dic que el fet té la seva ironia perquè, així com els catalans sempre hem escudat la desídia tribal per alliberar-nos en la testosterona espanyola, els nostres enemics íntims (fins i tot els més encarcarats) no poden evitar tenir una necessitat malaltissa de construir el seu país al nostre costat. De fet, si mirem enrere, sense la polarització de Vox i el clima general de crispació que ha viscut Europa els darrers temps, Feijóo hauria firmat l'amnistia i el retorn de Puigdemont al país encantadíssim de la vida. Però l'impacte de l'1-O en la vida política espanyola i la dependència de l'Estat amb Catalunya provoquen que el líder popular —per dir-ho en pujolista— encara entoni el "tites, tites". A diferència de Catalunya, on tothom era un sol clam, ara Espanya viu una guerra civil d'institucions que ha derivat en una possible lluita de masses al carrer Mentre Feijóo es disfressa de Carme Forcadell, bo i visitant la seu de Foment per rebre elogis dels empresaris pericos, la sectorial de l'esquerra espanyola també s'ha dedicat a excel·lir en l'art de les manifes. Durant les últimes setmanes, hem vist mants ciutadans del quilòmetre zero manifestant-se davant del Tribunal Suprem, la cort de togues que va decapitar el fiscal general García Ortiz en un judici tan escrupolós com el del procés. També ha tingut la seva gràcia veure Pedro Sánchez afirmant que el tribunal havia comès un abús de poder i que encara creia en la innocència del seu fiscal de confiança, tot plegat amb un rostre de convicció molt més treballat que el dels líders de Junts quan parlen dels delictes imputats a Laura Borràs. A diferència de Catalunya, on tothom era un sol clam, ara Espanya viu una guerra civil d'institucions que ha derivat en una possible lluita de masses al carrer. Com ja he escrit i torno a insistir-hi, els catalans farem bé de passar olímpicament de tot això i contemplar com la bèstia va perdent força a causa de les seves lluites internes. En l'àmbit polític, Junts tindrà molt difícil tornar a l'ètica convergent per regalar el gobierno a Feijóo, més encara després de l'aparició d'Aliança Catalana i la duríssima vigilància que Sílvia Orriols imprimirà al món que encara respira pujolisme. Toca doncs esperar, una vegada més, perquè mentre es barallin i se'n vagin de manis no s'ocuparan de nosaltres. I així podrem intentar tornar a créixer mentre es bloqueja tot, encara que sigui molt lentament.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 20h ago
Ara sí que toca https://www.elnacional.cat/ca/opinio/ara-si-toca-montse-castella_1520188_102.html #Firmes
Ara sí que toca

Hi ha personatges històrics que mos acompanyen al llarg de la nostra vida, sobretot si els hem vist, com qui diu, des de sempre. De menudeta recordo que a les notícies, els càrrecs papa de Roma, canceller alemany o president de la República Francesa anaven indefectiblement lligats a Joan Pau II, Helmut Kohl i François Mitterrand. Lo mateix passava amb lo concepte de president de la Generalitat de Catalunya. La persona que hi anava al darrere era Jordi Pujol. Va ostentar el càrrec des que jo tenia 4 anys fins que en vaig complir 27. En aquell moment, per a mi —i suposo que per a ell també—, allò era tota una vida. La labor de Pujol en la construcció de la Catalunya —després d'una dictadura atroç i una falsa Transició— és innegable. Veníem d'un desert i ell i el seu partit van començar l'edificació del nou país. Eren altres temps i negar-li este paper clau seria faltar a la veritat. Igualment, seria injust no reconèixer que el final de la seua etapa va estar marcat per la corrupció i per una manera insana d'aferrar-se al poder (d'ell i dels seus sequaços). Lo pacte del Majestic, amb aquell miserable PP d'Aznar, en fou l'estocada final. Una cosa és mirar per la teua nació i l'altra és pactar amb lo dimoni, a costelles de la teua gent. I és que 23 anys donen per a molt, també per a massa clientelisme i tràfic d'influències. Així com se calcula la pensió de jubilació mirant, sobretot, los últims anys cotitzats, així també esta etapa final tacarà per sempre el seu llegat. D'aquella fal·lera d'aliar-se amb qui fos per a seguir amorrat al poder i per a obtindre una estabilitat institucional al Parlament de Catalunya, naix lo suport al Pla Hidrològic Nacional i al transvasament. Pujol va voler vendre's una part de Catalunya i esta part era, per a variar, lo sud. Lo tir li va sortir per la culata i aquell territori històricament maltractat i endormiscat per fi va ressorgir i va dir prou. Estic segura que cap dels grans estrategs de CiU s'imaginava aquell escenari de revolta exemplar i massiva. Allí, a finals del segle XX, va començar el declivi d'una era que ja trontollava. En part me pot saber greu per qui va ser Jordi Pujol, però em pesa més la joia de vore com lo vam poder derrotar. David va guanyar Goliat i vam salvar el riu Ebre d'aquella agressió. No és incompatible denunciar que l'Estat espanyol s'acarnissa amb Catalunya a través de Pujol, mentre es recorda el menyspreu que el president va exercir cap a una part del seu país: l'Ebre Ara que les grapes judicials de l'Estat espanyol volen destruir l'expresident i que l'utilitzen a ell i a la seua família com a boc expiatori de la seua ràbia contra Catalunya, a mi, com a catalana, me dol, però convé no oblidar cap de les dues cares de la mateixa moneda. Espanya va ser capaç de fer caure un banc per fer-lo caure a ell. Però ell tenia una quantitat indecent de diners guardadeta a Andorra, los famosos missals de la Ferrussola. Fa certa vergonyeta aliena vore com càrrecs, militants i simpatitzants de l'antiga CiU i de l'actual Junts, surten en tromba a les xarxes socials ben coordinats per a defensar-lo a capa i espasa, ressaltant les seues llums però obviant-ne les ombres. En la croada per la independència del país i contra l'Estat colonitzador mos hi trobaran, lo que no val és posar tot això dins del mateix sac que la resta de misèries i fer-mos combregar amb rodes de molí. Aquella època de noms de llarga durada sembla haver passat a millor vida. Les societats canvien, les dinàmiques també i ara els càrrecs són més volàtils (Putin i els Borbons a banda). De la mateixa manera que molts mai no vam votar Artur Mas però el vam defensar com a president que va promoure la consulta del 9N, també ara reivindiquem la llibertat de no caure en la desmemòria partidista: se pot reconèixer i denunciar que l'Estat espanyol s'acarnissa amb Catalunya a través de Pujol, i viceversa, alhora que es recorda el maltractament que el president va exercir cap a una part del seu país. No és incompatible. I sí, ara sí que toca parlar-ne. Perquè quan estimem la terra no és fàcil viure amb esta dissociació, però preferim lo dubte incòmode que la certesa cega de voler defensar el que és indefensable.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 20h ago
No és culpa de Junts https://www.elnacional.cat/ca/opinio/no-es-culpa-junts-gonzalo-boye_1520152_102.html #Firmes
No és culpa de Junts

A Espanya es repeteix una explicació tan còmoda com equivocada: l'auge de l'extrema dreta és culpa de tots menys del govern espanyol. És culpa de l'oposició, dels jutges, de la premsa hostil, de les xarxes socials, d'Europa, de les crisis globals, de la desinformació internacional o, fins i tot, d'una suposada immaduresa democràtica de la ciutadania i, sobretot, de Junts. Aquesta explicació, repetida amb insistència des de posicions governamentals, és el símptoma d'un poder que es nega a revisar-se a si mateix i, per tant, eludeix tota responsabilitat sobre els efectes polítics de la seva pròpia conducta. Tanmateix, si hi ha un lloc on hem de buscar l'origen de l'ascens de l'extremisme, aquest lloc no és cap altre que el govern espanyol, que ha contribuït decisivament a erosionar la confiança pública, deteriorar les institucions, degradar l'espai polític i debilitar els valors democràtics. Quan el sistema falla des de dalt, el que brota des de baix no és participació, sinó frustració; no és confiança, sinó desencantament; i, en aquest caldo de cultiu, és on germinen inevitablement els discursos d'extrema dreta. La primera causa d'aquest deteriorament democràtic és l'absència d'un projecte polític autèntic. Un país pot suportar crisis econòmiques, tensions territorials o situacions excepcionals de gran importància; el que no resisteix és la sensació de buit, d'improvisació contínua, de relat sense substància. El govern espanyol ha substituït el projecte pel personalisme, i la visió pel tacticisme. Es governa, més que amb idees, amb la convicció que n'hi ha prou amb fidelitzar emocionalment els propis i demonitzar l'adversari. Aquest personalisme, que erosiona les bases del pluralisme, es manifesta en decisions explicades no en clau de país, sinó en clau de lleialtat envers la figura presidencial. En un Estat democràtic, la política s'ha d'articular al voltant d'institucions fortes, no al voltant de lideratges que funcionen com a pols afectius. Quan es governa des de la lògica de l'adhesió emocional, es reemplaça la democràcia deliberativa per una forma suau de sectarisme polític, que exigeix fe i no pensament, lleialtat i no diàleg. Aquesta deriva no sorgeix del no-res: s'assenta sobre un deteriorament ètic profund en la gestió del que és públic. No es tracta només d'episodis de corrupció —encara que n'hi hagi a dolls—, sinó d'alguna cosa més greu: la normalització de comportaments que relativitzen l'ètica institucional. La frontera entre el que és públic i el que és partidista es dilueix, els mecanismes de control es consideren entrebancs, i els marcs constitucionals s'interpreten de manera discrecional, no per servir a l'interès general, sinó per acomodar-se a les necessitats del moment. Una democràcia madura depèn, abans que de les lleis, de la convicció ètica dels qui les apliquen. Si aquesta convicció es debilita, l'Estat sencer queda exposat a una forma de deteriorament silenciós però profund. Quan la ciutadania percep que els qui governen confonen legalitat amb conveniència, i legitimitat amb mera aritmètica parlamentària, conclou que el sistema és una estructura plàstica, modelable segons qui ocupi el poder. En aquest moment, la confiança —que és el capital polític essencial de qualsevol democràcia— s'ensorra. La corrupció, en aquest context, no és només econòmica: és institucional, moral i democràtica. És corrupció fer servir les institucions com a instruments de combat polític. És corrupció tensionar al màxim òrgans de control que haurien de romandre independents. És corrupció degradar la meritocràcia, trivialitzar el control parlamentari, colonitzar espais de poder amb criteris d'afinitat personal i debilitar la cultura de la responsabilitat pública. Quan aquesta forma de corrupció es normalitza, les institucions perden l'autoritat moral que ha de sostenir-les. I quan les institucions deixen de ser referents d'imparcialitat, els ciutadans busquen solucions fora del sistema. L'extrema dreta apareix aleshores com el que mai no hauria d'arribar a ser: una alternativa davant la decadència. El feixisme no emergeix quan els extremistes es tornen més forts; emergeix quan els moderats deixen de creure en el seu propi sistema. Un altre factor decisiu del descontentament és la incoherència convertida en forma de govern. S'estableixen línies vermelles que desapareixen al cap de pocs dies; es proclamen principis que es traeixen sense explicació; es construeixen relats vibrants que duren el que dura la següent necessitat estratègica. Aquesta volatilitat moral erosiona la credibilitat del poder i transmet a la societat una idea devastadora: que, a la política espanyola, res és estable, res és veritablement sincer i res es construeix pensant a llarg termini. La democràcia, per funcionar, necessita la coherència com a pilar moral. Sense coherència, només hi ha oportunisme. I l'oportunisme prolongat destrueix la percepció que la política serveix per a alguna cosa diferent de l'autoconservació de qui l'exerceix. A aquesta cadena de problemes s'hi suma un element estructural: la complicitat de determinats mitjans de comunicació. No es tracta únicament d'afinitats ideològiques, sinó d'interessos econòmics que condicionen la línia editorial, la intensitat de la crítica i el nivell de fiscalització envers el poder. Quan una part rellevant de l'ecosistema mediàtic assumeix un paper de protecció, de justificació automàtica o de silenciament selectiu, es produeix una forma de corrupció informativa que vulnera directament el dret constitucional a una informació veraç. La democràcia necessita mitjans crítics, incòmodes, imprevisibles per al poder. Quan els mitjans esdevenen extensions del govern espanyol o socis interessats, es trenca la confiança pública, i la informació deixa de ser un mecanisme de control ciutadà per convertir-se en un dispositiu de propaganda. Sense premsa lliure, sense premsa ètica, la ciutadania queda indefensa davant el relat oficial, i aquesta indefensió genera sospita, cansament i desorientació. El govern espanyol creu que només cal advertir sobre "el perill de la dreta" per aturar l'avenç de l'extremisme. Creu que la por pot substituir la política. Creu que la mobilització emocional constant serveix com a antídot contra la radicalització. No ha entès res. L'extremisme no creix quan es combat la dreta, sinó quan es degrada el centre polític, quan es perverteix l'ètica pública i quan s'alimenta la desafecció. Ningú abandona la democràcia per capritx: ho fa perquè sent que la democràcia ha deixat de representar-lo. I quan un govern actua com si la política fos una prolongació de la seva pròpia voluntat, i no una estructura plural al servei del país, destrueix les bases mateixes sobre les quals se sosté la confiança ciutadana. L'auge de l'extrema dreta a Espanya no sorgeix d'un buit ideològic, sinó d'un buit institucional L'auge de l'extrema dreta a Espanya no sorgeix d'un buit ideològic, sinó d'un buit institucional. No prové de la rebel·lia cultural de la ciutadania, sinó de la decadència ètica del poder. No és fruit de l'excés de crítica, sinó de la manca d'autocrítica. És la conseqüència directa d'un govern que ha confós lideratge amb autopromoció, que ha fet servir les institucions com un escut personal, i que ha menyspreat la importància de la coherència, l'estabilitat i la fortalesa institucional. Les democràcies no s'ensorren d'un dia per l'altre; es desgasten lentament quan els qui han de protegir-les decideixen utilitzar els seus mecanismes per construir un règim de conveniència, no un estat de dret sòlid. L'extremisme sempre arriba quan la política convencional falla. Arriba quan es trenca el pacte moral entre governants i governats. Arriba quan les institucions es perceben com a irrellevants, i la justícia com a parcial. Arriba quan la ciutadania sent que el poder viu en un altre món i que la seva vida és aliena a les prioritats dels qui diuen representar-la. Per això, assenyalar l'adversari i advertir sobre "el que vindrà" no resoldrà res. Res aturarà l'extrema dreta si abans no es reconstrueix la confiança en les institucions, si no es torna a la política la seva dimensió ètica i si no s'abandona el personalisme que avui substitueix la visió de país. Qui creu que l'extrema dreta creix únicament per culpa dels altres s'hauria de mirar al mirall dels seus propis actes. Hauria d'analitzar com la seva manca de coherència, la seva corrupció moral, el seu menyspreu pels contrapesos institucionals i el seu projecte polític buit han alimentat una desafecció social profunda. Quan les institucions fallen, sorgeixen inevitablement solucions miraculoses que ni són solucions ni són miraculoses. I el que és realment alarmant és que, si el govern espanyol continua negant-se a assumir la seva responsabilitat en aquesta deriva, no serà l'extrema dreta qui destruirà la democràcia: serà la mateixa mediocritat del poder que li obrirà la porta i, en definitiva, no serà culpa de Junts.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Els pagesos tenien raó https://www.elnacional.cat/ca/editorial/pagesos-tenien-rao-jose-antich_1520251_102.html #Editorial #Firmes
Els pagesos tenien raó

Tot i que encara és aviat per conèixer les conseqüències que tindrà la pesta porcina africana (PPA) a Catalunya, detectada inicialment en diversos porcs senglars trobats morts a Cerdanyola del Vallès i, més endavant, durant aquest cap de setmana, se n'han trobat una dotzena més a la zona del parc natural de Collserola, cap de les mesures adoptades fins ara pel Govern és exagerada. Tampoc la prohibició inèdita de desplaçar-se per l'interior del parc i zones confrontants, que no ha estat complerta al peu de la lletra, on estaven prohibides les activitats d'oci i esportives, la caça i els treballs forestals. Els dotze municipis afectats dins d'aquest radi —Sabadell, Sant Quirze del Vallès, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda, Montcada i Reixac, Ripollet, Barberà del Vallès, Badia del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Terrassa i Rubí— tenen a davant una tasca ingent que no podran emprendre en solitari i serà exigible una coordinació permanent i exhaustiva amb la Generalitat. Si a algú no l'ha sorprès tant com als seus companys de Govern deu ser el conseller d'Agricultura, Òscar Ordeig, natural de la Seu d'Urgell i que els últims anys s'ha afartat d'escoltar pagesos i ramaders pronosticant que amb la propagació del senglar i la seva arribada a zones molt habitades un dia es produiria una desgràcia. Però els missatges dels pagesos no se'ls escolta ningú: era més divertit anar-se-n'hi a fer fotos o a donar-los menjar. Quan s'ha volgut corregir, ja era massa tard: són a tot arreu i els contenidors d'escombraries són un dels espais més visitats. Tot i que la pesta africana no és contagiosa als humans, sí que n'és i de manera important entre el porc senglar i el porc que es cuida a les granges. La carn porquina representa el 19,3% de les exportacions d'aliments i begudes des de Catalunya, segons dades del 2024 Som davant dels primers casos que es detecten a Espanya des del 1994 i les primeres mesures negatives ja es coneixen amb la normativa vigent: l'obligació de confinar granges a la zona, establint-se una zona de vigilància de 20 quilòmetres a partir del focus, on queden restringits els moviments d'animals de les explotacions i la paralització de les exportacions fora de la Unió Europea. Com que el tancament de les exportacions a països tercers, en aquest cas als de fora de la UE, és automàtic, ja ha entrat en vigor. La importància del sector queda perfectament establerta en aquesta dada: la carn porquina representa el 19,3% de les exportacions d'aliments i begudes des de Catalunya, segons dades del 2024. La Generalitat ha demanat ajuda a la Unitat Militar d'Emergències (UME) de l'exèrcit espanyol i un equip de reconeixement del grup d'intervenció en emergències tecnològiques i mediambientals ja ha sortit de Torrejón de Ardoz. Val la pena recordar ara una roda de premsa d'Unió de Pagesos del passat mes de gener en la qual, a més d'aportar dades positives com que Catalunya havia contribuït a la meitat de les vendes a l'estranger del conjunt de l'Estat —el primer productor de porc d'Europa, amb el 24% del total—, el 2024 van créixer les exportacions a la Unió Europea —sobretot a França, Itàlia i Portugal—, i això, juntament amb un augment de vendes a països com Filipines, han permès compensar el retrocés de les exportacions a la Xina. I el sindicat es felicitava pel fet que Espanya continués lliure de PPA i insistia a demanar més vigilància en el moviment d'animals i un control exhaustiu de la fauna salvatge. El sector era conscient que l'expansió de la malaltia a Espanya tindria un impacte molt negatiu i "truncaria del tot" l'exportació a països tercers, com està passant a Alemanya. Doncs aquest moment ha arribat.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
I què farà l'independentisme si torna a sumar 68 diputats? https://www.elnacional.cat/ca/opinio/fara-independentisme-si-torna-sumar-68-diputats_1519810_102.html #Firmes
I què farà l’independentisme si torna a sumar 68 diputats?

Del baròmetre del CEO que s'ha publicat aquesta setmana s'han fet diverses lectures (poques i enfocades en la mateixa línia) però, pel què sigui, no ha sovintejat ni en l'opinió pública ni la publicada un altra de més estructural. S'ha parlat, sobretot, de l'augment d'Aliança Catalana i, quasi com a complement verbal consecutiu, de la davallada de Junts. Dins de l'espectre independentista també s'ha destacat que

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 2d ago
L'avís de Trump a Maduro https://www.elnacional.cat/ca/editorial/avis-trump-maduro-jose-antich_1520017_102.html #Editorial #Firmes
L'avís de Trump a Maduro

Amb l'anunci d'aquest dissabte del president nord-americà, Donald Trump, del tancament de l'espai aeri de Veneçuela, semblen quedar situades les peces que faltaven per a l'ofensiva militar que des de fa dos mesos sembla estar preparant la Casa Blanca. El missatge del president dels Estats Units a través de la seva xarxa social, Truth Social, arriba alguns dies després que algunes aerolínies ja haguessin cancel·lat els seus vols, amb aterratge i sortida a Veneçuela, després que hi hagués una primera advertència de l'agència d'aviació nord-americana per considerar-ho una zona potencialment perillosa. Això, després de l'ampli desplegament militar que ha protagonitzat l'Administració Trump els últims dos mesos i, de manera més intensa, les últimes setmanes. Tot i que l'origen dels moviments militars anunciats per Trump tenia molt a veure bàsicament amb les principals rutes de narcotràfic del Carib i la seva voluntat de desmantellar-les —ha citat sempre el Cártel de los Soles i ha eliminat més de quinze vaixells suposadament amb droga i han mort més de 60 persones que eren a bord—, en les últimes setmanes les tropes enviades allà s'han anat desplaçant, i creuers i destructors s'han situat davant les costes de Veneçuela. Es tracta de la flota més gran desplegada al Carib des de la Crisi dels Míssils a Cuba el 1962. Amb la recent arribada del portaavions USS Gerald Ford, ja hi ha més d'una dotzena de grans vaixells navals i més de 10.000 militars nord-americans a molt pocs quilòmetres. A més, una sèrie de bombarders pesants sobrevolen regularment la costa veneçolana. Ningú dubta que, en el fons de tot plegat, hi ha la intenció de forçar el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, a abandonar el càrrec i donar pas a una transició política i un canvi de govern Ningú dubta que, en el fons de tot plegat, hi ha la intenció de forçar el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, a abandonar el càrrec i donar pas a una transició política i un canvi de govern. És una campanya d'intimidació que fins ara no ha donat resultats, almenys, coneguts. Els principals analistes nord-americans propers a l'Administració Trump consideren que s'ha entrat en una fase en què els esdeveniments començaran a succeir. Més encara després de saber-se que, en una recent conversa, el president nord-americà hauria fet arribar a Maduro que els Estats Units estaven disposats a utilitzar la força si no hi renunciava voluntàriament. Una cosa que, tanmateix, qüestionen mitjans com Reuters o les cadenes de televisió nord-americanes CNN i ABC, que opinen que una guerra oberta continua essent possible, però improbable pels seus elevats costos i l'oposició regional. De totes maneres, Trump ha demostrat que la lògica emprada fins ara no forma part de la seva manera d'actuar en política, i la seva participació en conflictes com el de l'Orient Mitjà —encarrilat i amb les dues parts essent força escrupoloses fins avui— i la invasió d'Ucraïna per part de Rússia —un pas endavant i un altre cap enrere, però debilitant-se la posició de Zelenski— li ha donat un impuls que no tenia a l'inici del mandat.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 2d ago
Bea Talegón | Aritmètica parlamentària https://www.elnacional.cat/ca/videos/bea-talegon-aritmetica-parlamentaria_1519807_102.html #Vídeos #Firmes
Bea Talegón | Aritmètica parlamentària

Aquesta setmana José Luis Ábalos ha estat ingressat a presó de manera preventiva. Mantindrà el seu escó, però quedarà buit de contingut perquè no pot votar ni exercir cap de les seves funcions parlamentàries. La situació queda en un nou panorama polític on Junts es reforça i el PSOE es debilita per complet, en un moment en què el temps sembla descomptar els dies d'un govern que no governa. Analitzo aquesta situació al videoanàlisi que podeu trobar a continuació.

ElNacional.cat