El malson de desprotecció, abandonament i soledat a La Mina

Els successos d’ara fa una setmana han ressonat força a La Mina, però també han tornat a posar el focus mediàtic sobre el barri a partir de la visita de les més altes autoritats polítiques i policials. El veí del barri Jaime Fernández ens comparteix les seves reflexions en aquesta nova ‘Signatura Convidada’. És tot un luxe per un mitjà com el desdelamina poder comptar punts de vistes diversos, molt especialment quan venen del mateix barri. Gràcies Jaime, esperem que la pròxima ocasió pugui coincidir amb fets més alegres i positius.

S’està generant un escenari favorable a que la gent es tanqui a casa o vulgui marxar del barri quant abans millor. I em pregunto quines son les situacions que es permeten o els interessos perquè això passi a La Mina i no a qualsevol altre lloc.

Com si fos un malson, la premsa mediàtica torna a omplir-se de titulars sobre els conflictes violents que passen al barri, l’últim cop convocats pels polítics que vénen a fer-se fotografies al mateix lloc dels successos.

“La presència als carrers del barri del president de la Generalitat Salvador Illa, la consellera d’interior Núria Parlon, l’alcaldessa Filo Cañete, i el director dels Mossos Josep Lluís Trapero… va cridar força l’atenció de tota la premsa i mitjans generalistes que van acudir a la cita amb les seves càmeres i micròfons. Lamentablement, aquesta gran atenció, que sovint només centra el focus en els conflictes existents a La Mina, pot dificultar la visibilització de moltes de les altres coses que també passen i continuaran passant al barri.”
Gran presència mediàtica a La Mina per la visita del president Illa…, a desdelamina.net

La violència amb armes de foc és una xacra quotidiana que amenaça el nostre dret més fonamental: el dret a la vida. Això diu la ONG Amnistia Internacional en el seu anàlisis en context mundial on destaca que la violència amb armes de foc pot afectar qualsevol persona, però sovint repercuteix de forma desproporcionada en les persones racialitzades, a les comunitats desafavorides i altres grups en situació de més vulnerabilitat.

Entre les veïnes i veïns hi ha la sensació d’un canvi d’hàbit en els conflictes i baralles al barri, l’ús de les armes de foc s’ha incrementat com molts dels veïns no hem viscut mai. Ningú recordem un incident de la magnitud d’aquesta última vegada.

“El cap dels Mossos d’Esquadra de Badalona i Sant Adrià de Besòs, assegura: La major part d’incidents amb arma de foc que hem tingut en aquests barris han estat amb l’ànim d’amenaçar o generar alarma social. Ens preocupa, però l’ús de l’arma de foc es fa amb ànim d’ostentar poder… L’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs creu que l’ús d’armes de foc s’ha incrementat i que cal un altre model d’actuació policial… De fet, els últims tres anys al barri de la Mina hi ha hagut quatre incidents greus amb armes de foc.”
Més vigilància als barris de la Mina, el Besòs i la Pau per una possible disputa entre clans, a 3Cat.cat

A banda d’aquests incidents greus dels que tothom escriu, parla o comenta aquestes setmanes de vegades amb forts prejudicis, la sensació de desprotecció, abandonament i soledat a La Mina la vivim diàriament amb una situació continuada que ve des de fa molt temps, tensant i dificultant la vida comunitària de tot el barri.

“Ni una sola autocrítica de ningú, i aquesta situació i degeneració del barri La Mina a Sant Adrià de Besòs té molts responsables. (…) M’agradaria que expliques l’alcaldessa de Sant Adrià que ha fet durant aquests mesos l’equip de mediació de l’Ajuntament. (…) Fa molt de temps que miren cap a un altre banda amb el barri de La Mina i han deixat sols als mossos de La Mina.”

“No pot ser que amb les circumstàncies especials que tens al barri tinguis una unitat d’investigació d’un ,dos o tres mossos. Això es inviable. (…) I després la BRIMO 24 hores, per què els infants de La Mina han de sortir i veure un tio de la brigada mòbil amb un subfusell, allà amb el dit al gatell a la porta de casa quan va al cole o a jugar al parc? Per què aquesta militarització? (…) L’alternativa és posar equips d’investigació i intel·ligència, a La Mina els problemes es solucionen amb investigació, amb la complicitat dels jutges.”
Mayka Navarro, periodista al programa el Suplement de Catalunya Ràdio.

Esta clar que fins ara les decisions polítiques no semblen encertades. Podem pensar que aquesta vegada serà diferent? Ha estat la gota que ha fet vessar el got? Haurem d’esperar les mesures concretes que a banda de la investigació policial ha anunciat el president de la Generalitat de Catalunya davant dels responsables polítics de l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs.

“L’autoritat democràtica la exerceixen els cossos i forces de seguretat però amb això no n’hi ha prou. Per tant, el Govern de Catalunya també ha posat en marxa diferents mecanismes, en particular amb la llei de barris, per actuar integralment. Millorant l’espai públic, amb actuacions urbanístiques, millorant els serveis públics i els equipaments, millorant l’atenció de drets socials i això s’ha demostrat que està en marxa i, que durant aquest any 2025, es posarà en funcionament i tindran notícies concretes. Com a primer pas res d’impunitat, però també polítiques per anar als fons de l’arrel de l’assumpte.”
Compareixença de Filo Cañete i Salvador Illa arran del tiroteig a La Mina, a YouTube

Somnio que els veïns i veïnes recuperem la força i reivindicació que ens fa despertar d’aquest malson, ens organitzem i aconseguim la suficient pressió veïnal per incidir i decidir en millors polítiques pel nostre barri.

Un veí qualsevol,
Jaime Fernández

#BarriLaMina #FiloCañete #MitjansDeComunicació #policia #premsa #PresidentDeLaGeneralitat #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada #SomnisDeLaMina

M’agrada, no m’agrada… del mes de desembre de 2024

Un cop més, el primer article de l’any és el tradicional ‘M’agrada, no m’agrada’ del veí Pep Alamán. Una crònica mensual del barri en la que ens dibuixa diverses postals de l’època, ja sigui per les baixes temperatures del clima, l’escalfor de l’escudella de les Adrianes, o les festes d’aquestes dates. Moltes gràcies, i molt bon 2025!!

No m’agrada haver d’escoltar una persona adulta dir-li a una altra tot plorant “¡No puedo más, no puedo más!” Sí m’agrada veure com l’altra li presta atenció, l’escolta i… no sé què més pot fer. M’agradaria creure que tot va acabar bé, però no puc assegurar-ho.

Cap a la meitat d’aquest mes va arribar una mica de fred… ja tocava, certament. I no em va importar. A més, m’agrada veure els infants ben tapats (exageradament, a vegades) camí de l’escola, corrent, com si hagués arribat una onada de fred polar. I el fred, igual que passa amb la calor, és motiu de conversa espontània, una conversa que moltes persones necessiten (“¡Ay, hijo, qué frío!” “Sí, vecina, abríguese bien; bon dia!”) I és una cosa que està bé.

Enmig d’aquesta mica de fred, m’ha agradat tastar l’escudella de Les Adrianes, la que ja tothom espera cada any, uns dies abans de la festa de Nadal. Escalfa el cos i l’ànima. El cos, està clar per què: és el que té una escudella calenta i ben carregada d’ingredients. I l’ànima, perquè permet parlar un moment amb aquestes dones, i animar-les i agrair-los tot el que van fent al barri; i perquè és un espai que congrega persones de diferents entitats i de l’administració, i és bonic compartir estones així, en un ambient tranquil i familiar.

També m’agraden altres moments de trobada amb persones de diverses entitats, ja siguin per compartir inquietuds, per preparar activitats, per formar-se… Es crea una xarxa de relacions positiva, que repercuteix indirectament en la feina que cadascú i cada entitat fa al barri, i ajuda que aquesta sigui més una mica més agradable, perquè s’experimenta que no s’està sol. I això agrada.

Fa uns anys un company em va dir que li hauria agradat fer més fotografies de coses curioses del barri, en concret parlava de les maneres diverses que la gent feia servir per mantenir oberts els contenidors, i així no haver-los d’aixecar la tapadora cada vegada que s’utilitzen. El costum encara es conserva una mica, igual que altres costums, com ara el de penjar objectes diversos en llocs impensables; si més no és més original que deixar-los per terra, en qualsevol lloc. Potser no m’hauria d’agradar, però reconec que em fa una certa gràcia veure, per exemple, un casc de motorista enfilat en una tanca, com en actitud vigilant.

M’agrada observar com apareixen certes “millores” en el bloc que està destinat a ser enderrocat, com ara veure unes xifres a sobre de la porta dels ascensors, 1 3 5 7 9 en una i 2 4 6 8 10 en l’altra. Reconec que no ho vaig entendre a la primera, i em consta que no vaig ser l’únic. I em jugaria alguna cosa que encara hi ha qui no sap què volen dir aquests números.

Quan acabava l’article de novembre era una mica aviat per desitjar bon Nadal; ara, al final del de desembre, ja és una mica tard. Però queda desitjar un bon any nou, que això sí que pega en el moment de publicar aquest article de desembre. Molt bon any nou, doncs, a qui llegeixi això (a qui no també, però no ho podrà saber).

Pep Alamán.

#BarriLaMina #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

M’agrada, no m’agrada… del mes de novembre de 2024

Tanquem el mes de novembre al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes. Merci!

La nit de l’1 al 2 de novembre m’agrada posar una espelma encesa a la finestra, en record dels difunts. Quan vaig arribar a barri algú em va dir que era una tradició gitana, i que s’estava perdent. La veritat és que se’n veuen poques, d’espelmes, cada any menys.

Matí del primer diumenge del mes. Veig a la porta de la biblioteca una moguda poc habitual de gent, camionetes, cotxes, garrafes i ampolles d’aigua, aliments… Un grup d’Esglésies Evangèliques s’han organitzat i han recollit productes útils per a la gent víctima de la catàstrofe de la gota freda; a la tarda pensaven enviar-ho amb un tràiler cap a València. M’ha agradat, la iniciativa i la quantitat de gent treballant de forma organitzada. 

Un vespre, quan ja era fosc, no em va agradar escoltar una noia jove, adolescent, cridant com si algú l’estigués agredint. Força gent surt a mirar a veure què li passa… I no li passa res: era una broma, no era veritat, estava fingint; per divertir-se, suposo… I això encara em va agradar menys. No està la situació com per fer bromes amb aquesta qüestió.  

Parlant d’aquest tema , m’ha agradat veure infants i joves dibuixant cartells contra la violència masclista, i també gent manifestant-se pel barri per la mateixa causa. M’agrada que hi hagi aquesta mobilització. M’agradaria, però, que arribés un moment que no calgués fer-la. 

De tant en tant apareixen llaunes en algun banc de la parada del tram; llaunes de beguda buides, evidentment. No m’agrada. Com no m’agrada trobar objectes on no toca del carrer, o de l’entrada de l’escala, o d’on sigui. No m’agrada, en general, l’actitud de “ja hi haurà qui recollirà”.

A la parada del tram passen altres coses, però. Un matí una nena es posa a cantar, animada; la mare i el germà gran es mantenen al marge, amb cara d’estar habituats a la bogeria de la nena; la germana petita sí s’afegeix al “Las manos hacia arriba, las manos hacia abajo, y como los gorilas -¡Uh! ¡uh! ¡uh! ¡uh!- todos caminamos”. Moment bonic que desperta somriures entre la gent. Pugem al tram i la situació canvia: una parella, ell i ella, discuteixen amb to agressiu durant una bona estona. La cara de les nenes passa de cop de l’alegria al desconcert, i continua així fins després que la parella en qüestió baixen del tram. M’agradava l’espontaneïtat de les dues germanes; em va agradar com la que havia començat el ball es va abraçar al final a la mare, com buscant un refugi on oblidar el desconcert que la situació l’havia causat.  No m’agrada que les persones adultes tallem l’alegria dels infants; es mereixen altres referents.

M’agrada veure com s’aprofita material reciclat per crear ornamentacions que es pengen al carrer. Queda força bonic i original. Se suposa, però, que no són materials reciclables eternament, i que un dia o altre hauran d’anar al contenidor corresponent. 

Acaba novembre. Per cert, encara queda als espais de la biblioteca molt del material recollit per enviar a València. Llàstima que a l’eufòria i a la il·lusió que posem en algunes coses no els acompanyi un mínim de constància en l’organització. 

Acaba novembre, i el fred no es decideix, dubta, no es manifesta com caldria. Tot i que el fred no m’agrada, tampoc no m’agrada que no en faci quan li tocaria. La que no falla és la il·luminació nadalenca. Senyor, quines presses el comerç i quines ganes de quedar bé els ajuntaments! El que és pròpiament el Nadal es preparar d’altres maneres.

Pep Alamán. 

#BarriLaMina #Comunitat #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada

Arriba un nou mes i l’estrenem, com ja és costum, amb l’article del veí de La Mina Pep Alamán. Aquest cop ve carregat dels tons càlids de la tardor, tot i que ja sabem que per aquesta època el temps a vegades també ens fa alguna mala passada. Merci Pep una vegada més per la teva particular crònica del barri!

Octubre… Tardor… Fulles que cauen… S’intensifica la feina d’escombraires, i m’agrada com s’hi posen. Ara bé, tot i que suposo que ja està inventat, m’agradaria que algú posés silenciador als bufadors de fulles, o que se’n fessin servir de silenciosos. És que discrets, ho són poc, la veritat.

Algun cop ja he comentat que m’agrada escoltar converses al vol, i les temàtiques són prou variades: de la vida ordinària, divertides, dramàtiques, tristes, violentes… de tot. Tot caminant sento una persona que li diu a una altra “Se lo pienso echar en cara toda la vida”; lògicament, desconec el context, però no m’agrada el to, ni m’agradaria estar en el lloc de la persona a qui li pensa recriminar no sé què durant tota la vida… Tampoc no m’agradaria ser tan venjatiu.

Arribant al barri amb el tram, veig una persona que treu unes quantes targes; li comenta a una altra que ja no serveixen i les comença a estripar. Observo, i no acabo de veure què en fa dels trossos; sembla que el gest sigui de posar-se’ls a la butxaca, però no: acaba deixant-los sobre el seient. I no m’agrada. Llàstima que certes coses no siguin tan evidents per a tothom.

Parlant del tram, ja fa dies que no hi sento aquell avís que m’agrada i que sonava de tant en tant: “Recorda: si viatges dempeus, agafa’t”. Com dient: “T’hem avisat: si caus i et fas mal, la culpa és teva”.

Em continua agradant com queda de neta alguna zona del barri quan el vent bufa fort (a costa, clar, que una altra quedi més bruta; però l’efecte no queda malament).

Trobo un grup de bombers investigant la numeració dels carrers d’una zona de La Mina Vella. “És que els grans es jubilen i els joves no coneixem prou el territori, i aquí hi ha una mica d’embolic”. Sí, realment es fa complicat entendre la distribució dels números d’algun carrer. M’agrada, però, que uns professionals es molestin en esbrinar-ho… perquè algun cop els pot tocar acudir a una emergència, “i no ens refiem només del Maps del Google”. Ben fet.

L’últim cap de setmana d’aquest mes d’octubre sempre ve acompanyat del canvi d’hora… I comença l’època de l’any en què el dia es comença a enfosquir abans. I no m’agrada, què voleu que us digui.

També el final de mes ens porta la nit de la castanyada… i alguna que altra tradició importada, comercialitzada, posada de moda… que al barri també es deixa veure, faltaria més. I, com he dit abans sobre el canvi d’hora, què voleu que us digui!

El mes s’acomiada amb alguna pluja acompanyada de vent, que deixa al terra algun que altre paraigua caigut en acte de servei. M’agraden aquestes imatges tristes, d’objectes abandonats que han acabat la seva existència útil. No m’agrada que els deixin al mig del carrer (perquè de contenidors, en tenim).

I no m’agrada el que el vent i l’aigua fan en altres territoris no massa llunyans. No m’agrada acabar octubre i començar novembre amb imatges que em produeixen tristesa, ràbia i impotència. No sé imaginar com reaccionaríem si ens passés aquí alguna cosa de semblant. Sort de la solidaritat que es desplega en una gran part de la població, i això sí m’agrada.

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-octubre-2024/

#BarriLaMina #castanyada #Castaween #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Fidel a la cita, el veí de La Mina Pep Alamán ens ha fet arribar el seu ‘M’agrada, no m’agrada’ d’aquest passat mes de setembre. Hi ha mencions a les Festes Majors, l’inici escolar… i objectes intrigants que apareixen i desapareixen! Moltes gràcies com sempre per la teva particular crònica del barri.

¿Podria estar més de vint hores seguides (vespre, nit, matinada, matí, migdia, tarda…) amb música a tot volum, al mig del carrer, molestant sense cap mirament i sense que ningú -ni autoritat ni veïns- em vingués a dir res? Em fa la impressió que jo no podria. Però hi ha qui sí pot. De fet així va començar el mes de setembre; crec que es va batre un rècord (de volum, de durada i de bestieses a la matinada). I no m’agrada aquesta impunitat.

Sí em va agradar aquella conversa amable al carrer, amb una persona gran, coneguda de fa anys. Em va agradar com parlava del barri, de tot el que li veu de positiu, i de la llàstima que li fa que algunes persones no es comportin com seria d’esperar. No m’agrada que hi hagi gent cansada de la que dona mala fama al barri.

M’agrada veure i observar certs nens i nenes petits camí de l’escola: qui fa el ronso per allargar el trajecte, qui manté converses animades amb el papà o la mamà, qui va jugant amb els germans, o saltant, empaitant coloms… La majoria de vegades és una imatge que sona a felicitat…

No és que m’agradi excessivament, però sí em fa gràcia el fet de veure aparèixer al peu de l’escala, en el lloc més amagat, diferents objectes, que s’hi estan a vegades unes hores, a vegades algun dia sencer. Abunda la varietat. En aquest mes, que jo hagi vist: un carro de supermercat (un clàssic), un casc de motorista, roba diversa (un altre clàssic), una televisió, un armari amb prestatges… N’apareix un, al cap d’un temps desapareix i n’arriba un altre. També s’ha de dir que la majoria de dies no hi ha hagut res.

M’agrada observar certes -i petites- incoherències, també en la vida ordinària del carrer. Com la mare que veu el nen que posa la mà en una paperera i li diu “¡eso no, que es caca!”… mentre ella va xuclant la cigarreta i traient glopades de fum (perquè això, evidentment, no és caca).

M’agraden algunes imatges que tenen un cert toc poètic o significatiu, segons la mirada que s’hi projecta; veure, per exemple, cadires aïllades, soles, enmig de la plaça, sota la pluja o sota el sol. Com l’arpa del poeta: esperant que algú li trobi sentit a la seva existència.

M’ha agradat la injecció d’ànims que suposa el cap de setmana de Festa Major del barri. Berenars, jocs, sopar compartit, música, batukada… No mou masses de gent, però qui es vol moure ho fa, i m’agrada que una bona colla pugui fruir moment.

Acaba el mes i no s’ha repetit cap episodi com el que he explicat a l’inici de tot, si més no en la zona en què em moc habitualment. Ni igual ni semblant, la qual cosa és d’agrair. I m’agrada.

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-setembre-2024/

#BarriLaMina #Comunitat #pepAlamán #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Es podria dir que ben bé encara no hem tornat de vacances, però hi ha qui durant el mes d’agost ha seguit prenent notes i observant el dia a dia del barri. Com cada mes, el veí Pep Alamán ens ha fet arribar la seva crònica. Moltes gràcies!!

Em va agradar una escena del primer matí del mes: un nen que respon al meu somriure amb un altre d’alegre, obert i espontani. ¿A qui no agrada una reacció així, que reconforta l’ànim?

La calor provoca molts efectes, i no tots m’agraden. Un dels que no és l’accentuació de les olors, de les males olors, per ser exactes; i en aquest mes, al carrer, ho he notat algunes vegades.

Passo uns quants dies fora i, quan torno, sento aquella mateixa nit un soroll insistent i poc habitual. I em pregunto qui proporciona xiulets a les criatures, que entren en una competició per veure qui aguanta més xiulant i qui ho fa més fort. S’ho passen bé, això sí.

En contrast, m’agrada el silenci de moltes estones a altes hores de la nit; un silenci que pot fer que només se senti el soroll d’un got de plàstic que el vent arrossegat per terra…

Alguna vegada he dit que no m’agraden certes imprudències per actituds incíviques, com ara passa un semàfor sense mirar si ve algú, amb l’actitud de “faig el que vull, i si ve algun vehicle, ja pararà”. Per això em va agradar veure aquell senyor esperant fins que es posés verd el semàfor per a vianants, tot i que no passava cap vehicle, en actitud de “tinc paciència i vull respectar”. En un cas així m’hi solidaritzo i m’espero amb ell.

També m’ha agradat veure aquell jove que desembolica un paquet… i es dirigeix a la paperera a llençar el paper que l’embolicava! En poc temps he vist dos casos semblants. Segur, seguríssim, que n’hi ha molts més que ho fan, però, com que habitualment es veu el contrari, no deixa de cridar-me l’atenció; i m’agrada.

M’agrada observar algunes precisions en el llenguatge, aquella paraula o expressió que pot canviar el sentit del que es vol dir, o afegir-hi alguna connotació. Per exemple, benvolguda periodista, quan dius que “aquest cap de setmana comença la lliga” (de futbol masculí, s’entén), estàs informant; però si dius “aquest cap de setmana per fi comença la lliga”, estàs opinant. De totes formes, comenci la lliga que comenci, no afecta gaire a la vida del barri, si no és en alguna conversa de carrer entre gent “experta” en temes futbolístics.

Sí que s’altera una mica la vida del barri quan apareix algun personatge famós a gravar una peli o un vídeo clip; em sorprèn el poder de convocatòria que poden tenir. Em sorprèn i em diverteix; no sé si m’acaba d’agradar del tot, la veritat.

Em resulten curioses les agrupacions dels coloms, segons els seus moments vitals: ben apinyats quan es tracta de menjar, o en escampada general quan arriba algun altre animal no gaire amic. Aquest mes he observat una forma en la qual no els havia vist mai encara: ben dispersos, com si no fossin amics, o estiguessin barallats, o necessitats d’estar aïllats reflexionant… O serà per la calor, que els dissuadeix d’estar juntets?

I és que calor i més calor seria una part del resum del mes. Calor, amb alguna breu pausa passada per una petita dosi d’aigua.

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-del-mes-dagost-de-2024/

#Barri #BarriLaMina #Calor #Estiu #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Ben aviat marxem de vacances, però no sense que abans el veí de La Mina Pep Alamán ens faci arribar el seu recull d’anècdotes i observacions en una crònica de luxe del barri. Moltes gràcies i molt bon estiu, Pep!

El matí del primer dia del mes (de la setmana i del trimestre) comença amb pluja, una pluja abundant que sembla insinuar “no patiu, soc aquí, no us abandono”. I m’agrada.

L’inici d’aquest mes marca l’inici de les activitats educatives d’estiu que les entitats han programat. I m’agrada aquesta moguda que mobilitza una bona quantitat de nois, adolescents i joves. Molts ànims i aplaudiments als educadors i educadores que les porten endavant.

Vaig pel carrer i sento que d’una finestra surten uns tempteigs flamencs de guitarra i veu; és algun aficionat. És de dia, no sona estrident ni molesta, i m’agrada. És diferent quan se senten altres tempteigs a altes hores de la matinada, quan la majoria de la població opta per intentar dormir i reparar les forces. Tot i que m’agrada el flamenc, no m’agrada a certes hores i de certes formes.

Unes altres formes que no agraden, si més no a mi, són els crits a primeres hores de la tarda. Som al mes de juliol, hores de calor, d’endormiscar-se al costa del ventilador, veient la tele o no… No és moment de sentir al carrer crits totalment prescindibles. I de canalla, no de gent adulta. Vol dir que els mals costums es transmeten i s’interioritzen com a elements normalitzats. Pensar en els altres i respectar-los encara queda lluny de certs comportaments. I no m’agrada.

Van apareixent sorpreses -agradables- al nostre bloc, el de Venus: número de l’escala pintat ben gran a l’entrada, el número de cada pis pintat en el replà, portes d’ascensors renovades, les parets d’algun replà, pintades… Més val tard que mai. Però m’agrada.

Vaig passejant i veig una criatura, que la mare porta en cotxet; va amb un llibre gran i bonic obert, i se’l mira amb atenció, se suposa que observant els dibuixos, perquè no té edat de saber llegir. I m’agrada aquella cara d’interès, i els ulls que van descobrint tot un món. Llàstima que vaig veure l’escena quan estava passejant per un altre barri, no pel nostre.

Veig venir una senyora gran, a primeres hores del matí; camina lentament, ajudant-se del caminador, i fent alguna ganyota. Quan ens creuem, s’atura i em diu “¡hay que ver cómo molesta el sol en la cara!”. La miro, una mica sorprès, faig gest d’estar-hi d’acord, i reprenem la marxa, cadascú en la seva direcció. M’agraden, perquè ens humanitzen, aquests microdesfogaments, on la persona només vol que estiguis per ella ni que sigui un instant.

Acaba juliol, no plovent, com va començar, sinó amb una calor militant, que debilita els ànims. I, com he dit altres vegades sobre el clima, m’agradi o no, és el que toca. Bona resta d’estiu!

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-juliol-2024/

#BarriLaMina #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Amb el juny arriba l’estiu, junt amb la celebració de Sant Joan. Aquest any, però, el veí de La Mina Pep Alamán ha pogut observar com enguany ni ha fet tanta calor ni s’han sentit tants petards els dies abans de la revetlla. Una nova crònica particular del dia a dia del barri amb anècdotes boniques i d’altres que potser no ho son tant. Moltes gràcies Pep!

Sona una mica lluny el soroll d’un petard, i m’agrada el comentari exclamació que sento d’un nen que va pel carrer amb la pilota de futbol sota el braç: “¡No tiréis petardos, que queremos jugar!”. I és que, com gairebé cada any, la temporada de petards s’inicia amb molt de temps. I no a tothom agrada el tema, com a aquest nen que sospitava que l’estona de joc no seria massa pacífica.

Ha plogut, i força, alguns dies de principi de mes. I, tot i la incomoditat, m’ha agradat: una conseqüència ha estat la disminució de la freqüència petardística (no cal que busqueu l’adjectiu al diccionari de l’IEC, no el trobareu).

Episodis de poda d’arbres del carrer. M’agrada com treballa la brigada. No m’agrada la persona que es queixa al policia, perquè estaven a punt de retirar-li el cotxe… No et queixis tant: com a mínim una setmana abans t’han avisat que no aparquis en aquella zona. (És que ho volem tot sense renunciar a res).

Giro una cantonada i em ve de cara un patinet elèctric (conduït per una persona, naturalment) a no poca velocitat; em veu (la persona) i té temps suficient d’esquivar-me. No m’agraden certs vehicles no del tot controlats, que exerceixen de vehicles o de vianants, segons els convé. Poden passar coses…

Igual que poden passar coses amb altres imprudències. Una parella jove amb nen en el cotxet creuen un semàfor; el tenen vermell, però és igual; no miren ni a una banda ni a l’altra, però és igual; ve un cotxe, i està molt a prop, però és igual, ells passen com si res. Qui condueix el cotxe es veu obligat a frenar i deixar-los passar. M’agrada aquesta actitud prudent i pacient, que mira d’evitar conflictes absurds i discussions improductives. No m’agrada l’actitud de “soc l’amo i faig el que vull” (que algunes persones, per cert, tenen massa interioritzada).

A meitat de mes apareixen altres objectes al carrer, si més no en la zona que tinc més a la vista. I prop de la fusta gran i blanca, que continua al mateix lloc (definitivament està batent el rècord). Ara són uns calaixos grans, deixats a la deriva, esperant que no se sap qui els porti on toca, donat que algú altre no ho ha fet. Ja he comentat algun cop que això pot fer gràcia, però no m’agrada aquesta deixadesa i aquest esperar que altres facin la feina. M’agrada la gent -la molta gent- que sí deixa les escombraries on correspon; segur que és el que més abunda, però no destaca tant com el contrari.

No sé si es pot trobar una aigua més bruta que la que queda després de fregar l’escala… I no m’agrada…

En certs moments de celebració popular -diguem, per exemple, la revetlla de Sant Joan- es fan paleses algunes actituds incíviques. I no m’agrada. No m’agrada veure l’incivisme, i menys encara patir-lo, naturalment.

M’agrada la gent espontània -no invasiva!-, com ara la senyora dreta a peu de carrer, que mira, em dona el “bon dia”, i m’explica que està esperant un taxi perquè ha d’anar a l’hospital a fer-se una intervenció, que el taxi triga molt, que sempre posen excuses, que ja li ha passat altres vegades… Uns minuts d’escoltar la seva preocupació, acabant amb un “que tingui un bon dia”-“igualment”, reconforten i reconcilien amb la bondat natural de la gent senzilla.

Acaba juny. S’acomiada amb calor, i amb una mica de pluja al final. I ambdues coses m’agraden.

(La fusta gran i blanca es veu que va servir de taula en la nit de Sant Joan, però l’endemà va tornar al terra. A final de mes, allí continua, abandonada, oblidada i cada cop més maltractada per la intempèrie).

Pep Alamán

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-juny-2024/

#BarriLaMina #MAgradaNoMAgrada #pepAlamán #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

El somni d’una rehabilitació integral del Casal Cívic La Mina

Aquesta setmana us compartim un nou escrit de Jaime Fernández, aquesta vegada sobre els plans de rehabilitació integral del Casal Cívic i Comunitari de La Mina. Com a veí del barri, ens explica el passat dels terrenys, l’edifici actual, i com s’ha arribat al pla actual per reformar tot l’edifici. L’equipament ha estat i és un dels pilars del barri gràcies a totes les activitats i propostes que acull, quelcom que ha de continuar encara més després de la seva rehabilitació. Moltes gràcies Jaime, esperem ben aviat poder publicar de nou un escrit teu. 😀

Juntament amb l’ambulatori, que també té una nova proposta d’usos, el Casal Cívic és dels últims edificis històrics que queden al barri.

A La Mina hi ha hagut diversos enderrocs per donar lloc al pla de transformació urbanística del Consorci del barri La Mina, propietari també de Can Co, la última masia de La Mina Rural que l’Associació de Veïns proposava restaurar com a centre cultural i que finalment va ser enderrocada sense arribar a un consens.

També es van enderrocar les antigues escoles i el poliesportiu després de la construcció dels seus nous edificis. I del centre cívic que en el seu moment es podria dir que funcionava com la plaça major del barri ara només queda la Sala Pinós de l’Espai Cultural Font de La Mina.

Sembla que arriba el torn del Casal Cívic i Comunitari La Mina, un equipament fruit de la reivindicació del barri que va portar als veïns i veïnes a acampar reclamant l’atenció de les necessitats socioeducatives dels infants i joves, amb un fort sentiment de pertinença d’un gran nombre de generacions que han acollit els serveis de l’Associació Casal Infantil La Mina i del ja dissolt Casal juvenil.

La Generalitat de Catalunya va anunciar al 2022 les següents actuacions de millora: 

Després les persones usuàries i treballadores de l’equipament van entregar un primer recull d’aportacions en un intent de generar un procés de participació que garanteixi l’escolta de la opinió de la comunitat, i que la Generalitat de Catalunya va descartar per falta de temps en els terminis marcats.

Algunes coses bàsiques han quedat recollides al primer projecte bàsic i altres encara no es tenen detalls de com es portaran a terme, com és el cas del mobiliari, la mudança, la reubicació de tots els serveis mentre durin les obres i tota la seva temporalització.

Aquesta es la proposta del Departament d’Acció Cívica i Comunitària de la Generalitat de Catalunya per la distribució dels espais.

La sensació és una vivència repetida, la possibilitat de rehabilitació del Casal es presenta com una oportunitat d’or que s’ha d’acceptar tal i com ens ve donada sense consensuar amb la pròpia comunitat i només podem acceptar per por a perdre-la.

Tot i així el somni és gran i espero que aquesta rehabilitació solucioni les dificultats i necessitats actuals de funcionament i manteniment i millori l’experiència de participar a les activitats i serveis del Casal Cívic i Comunitari La Mina.

Jaime Fernández

#BarriLaMina #CasalCívicIComunitariDeLaMina #Comunitat #PlaDeTransformació #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada #SomnisDeLaMina

El mes de maig sempre és mogut al barri de La Mina. Arriba el bon temps (que aquesta vegada també inclou la pluja) i la vida al carrer s’anima tot esperant l’última setmana del mes per celebrar la Setmana Cultural. En Pep, com sempre, ens en fa la seva crònica particular com a veí del barri. Moltes gràcies!!

Aquest mes de maig va començar fresquet, més del que seria habitual. I no em va agradar, perquè em va afectar la salut (poc, per sort). Això fa que el matí del primer dissabte del mes vagi caminant a mig gas. En contrast amb el meu pas calmat, em trobo la persona que en aquell moment escombra el carrer; ho fa amb energia, i saluda també amb energia. I m’agrada. No m’agrada que, per culpa de la desídia d’alguns, hagi de netejar tant, sobretot coses que haurien d’haver estat llençades a les papereres.

Parlant d’escombrar, hi ha un exercici que és un acte de fe i d’esperança (i, ara que ho penso, també de caritat), que és netejar l’escala. Que no més de dues hores després d’escombrar-la hi apareguin tres burilles de cigarret i dos paquets buits de tabac no és màgia, és una altra cosa. I no m’agrada. En una situació així hi ha tres opcions possibles, que jo sàpiga: tornar a escombrar amb paciència i confiança; deixar-ho com està durant un temps, a veure si algú altre s’anima a escombrar (poc probable), o desplaçar el problema als pisos inferiors (i a algú, malgrat ell, li tocarà intervenir). I, en un cas així, cadascú tria l’alternativa que vol, que pot variar segons el moment i l’estat d’ànim, i que no sempre coincideix amb la que, en teoria, més li agrada.

M’agrada l’intent de motivar veïns i veïnes a no embrutar els patis i l’escala. De totes maneres, no sé si enganxar uns cartells a les parets arriba a ser un sistema efectiu. Potser sí que ho és, i, com moltes altres vegades, m’equivoco. Si més no, qui ha penjat els avisos ha fet una part de la seva feina. Una part.

Passo per davant del local de la Ràdio (“la veu de Sant Adrià”). M’agrada com llueix el nou cartell a sobre de la porta d’entrada. Important renovar, quan és necessari, o fer les coses amb actitud renovada, que sempre és necessari -crec.

Una entitat socioeducativa del barri celebra aniversari de la seva presència. M’agrada passar una estona a saludar, felicitar, veure l’ambient… un ambient que em plau. És bonic veure infants, adolescents, joves, adults jugant, fent activitats diverses, somrient… Moments necessaris i valuosos per al creixement de les persones. Em pregunto si por haver-hi algú a qui no li agradi que això estigui present al barri.

Eleccions al Parlament. Vaig a votar. M’agrada la moguda, que no és poca, i veure gent que va també a votar. Al vespre veig informacions de la participació en aquell col·legi electoral: un tant per cent elevadíssim d’abstenció. I no m’agrada.

Ha plogut força dies aquest mes de maig. Un matí de pluja camino per la vorera… i veig cargols que s’hi passegen! M’agrada veure’ls sortir d’entre les herbes veïnes, lluint banyes, com si estiguessin al mig del camp, ignorants dels possibles perills a què s’exposa la seva integritat. La natura s’anima amb la necessària pluja!

Objectes estranys al carrer… Alguns no fan gens de gràcia, i no m’agraden, com ara una col·lecció de llaunes de cervesa buides, escampades per una ampla zona, o posades ocupant gairebé tot un banc de la parada del tram. Després hi ha els objectes encara més estranys (ja vam parlar el mes de març d’aquella butaca, dies i dies al carrer); no m’agraden. Però he de dir -i potser no hauria de dir-ho- que em fan una certa gràcia. Parlo d’una caldera, indiscretament blanca i voluminosa (això sí, no va durar ni un dia al costat d’un arbre), o unes fustes (portes?) també grans i blanques (aquestes ja porten més dies; no crec, però, que superin la butaca). I sempre la pregunta: ¿qui dimonis es dedica a deixar al carrer aquest tipus de coses? ¿Són intercanvis? ¿És un concurs? (És conya, ja m’enteneu).

Veig al carrer, davant la porta d’un bar, un nen jugant amb una arma de joguina, que fa soroll com de metralleta o semblant. El nen hi juga, prement el gallet i apuntant a diferents direccions. De tant en tant en veig algun més, de nen, jugant així. Crec que en alguna ocasió ja ho he dit: no m’agrada. Gens.

Darrera setmana del mes, Setmana cultural del barri. ¿A qui no li agrada veure la gent lliurada a la preparació de les activitats, i la que hi participa? ¿O passejar per la Mostra d’entitats, saludant persones, comentant projectes actuals o moments de la història, passada o recent? A mi sí.

No m’acaba d’agradar l’oferta que té l’encantadora veïna. Està millor que altres d’anteriors, certament, però no m’acaba de fer el pes el to que fa servir. Ella diu que, pel seu gust, la milloraria, però que no pot, que no és a les seves mans canviar-la. Ve a dir que, sentint-ho molt, és el que hi ha, que no hi doni més voltes. Entesos.

I s’acaba maig. Hi ha hagut pluja, calor, vent fresc, vent calorós… Primavera com cal. M’agrada.

(Ah! El joc de fustes indiscretament blanques continua al carrer. Abandonar-les lluny d’un contenidor assegura una estada més llarga a la intempèrie. Possiblement ja han superat el rècord de la butaca de març).

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-maig-2024/

#BarriLaMina #Eleccions #Ràdio #SantAdriàDeBesòs #SetmanaCulturalDeLaMina #SignaturaConvidada