M’agrada, no m’agrada… del mes de novembre de 2024

Tanquem el mes de novembre al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes. Merci!

La nit de l’1 al 2 de novembre m’agrada posar una espelma encesa a la finestra, en record dels difunts. Quan vaig arribar a barri algú em va dir que era una tradició gitana, i que s’estava perdent. La veritat és que se’n veuen poques, d’espelmes, cada any menys.

Matí del primer diumenge del mes. Veig a la porta de la biblioteca una moguda poc habitual de gent, camionetes, cotxes, garrafes i ampolles d’aigua, aliments… Un grup d’Esglésies Evangèliques s’han organitzat i han recollit productes útils per a la gent víctima de la catàstrofe de la gota freda; a la tarda pensaven enviar-ho amb un tràiler cap a València. M’ha agradat, la iniciativa i la quantitat de gent treballant de forma organitzada. 

Un vespre, quan ja era fosc, no em va agradar escoltar una noia jove, adolescent, cridant com si algú l’estigués agredint. Força gent surt a mirar a veure què li passa… I no li passa res: era una broma, no era veritat, estava fingint; per divertir-se, suposo… I això encara em va agradar menys. No està la situació com per fer bromes amb aquesta qüestió.  

Parlant d’aquest tema , m’ha agradat veure infants i joves dibuixant cartells contra la violència masclista, i també gent manifestant-se pel barri per la mateixa causa. M’agrada que hi hagi aquesta mobilització. M’agradaria, però, que arribés un moment que no calgués fer-la. 

De tant en tant apareixen llaunes en algun banc de la parada del tram; llaunes de beguda buides, evidentment. No m’agrada. Com no m’agrada trobar objectes on no toca del carrer, o de l’entrada de l’escala, o d’on sigui. No m’agrada, en general, l’actitud de “ja hi haurà qui recollirà”.

A la parada del tram passen altres coses, però. Un matí una nena es posa a cantar, animada; la mare i el germà gran es mantenen al marge, amb cara d’estar habituats a la bogeria de la nena; la germana petita sí s’afegeix al “Las manos hacia arriba, las manos hacia abajo, y como los gorilas -¡Uh! ¡uh! ¡uh! ¡uh!- todos caminamos”. Moment bonic que desperta somriures entre la gent. Pugem al tram i la situació canvia: una parella, ell i ella, discuteixen amb to agressiu durant una bona estona. La cara de les nenes passa de cop de l’alegria al desconcert, i continua així fins després que la parella en qüestió baixen del tram. M’agradava l’espontaneïtat de les dues germanes; em va agradar com la que havia començat el ball es va abraçar al final a la mare, com buscant un refugi on oblidar el desconcert que la situació l’havia causat.  No m’agrada que les persones adultes tallem l’alegria dels infants; es mereixen altres referents.

M’agrada veure com s’aprofita material reciclat per crear ornamentacions que es pengen al carrer. Queda força bonic i original. Se suposa, però, que no són materials reciclables eternament, i que un dia o altre hauran d’anar al contenidor corresponent. 

Acaba novembre. Per cert, encara queda als espais de la biblioteca molt del material recollit per enviar a València. Llàstima que a l’eufòria i a la il·lusió que posem en algunes coses no els acompanyi un mínim de constància en l’organització. 

Acaba novembre, i el fred no es decideix, dubta, no es manifesta com caldria. Tot i que el fred no m’agrada, tampoc no m’agrada que no en faci quan li tocaria. La que no falla és la il·luminació nadalenca. Senyor, quines presses el comerç i quines ganes de quedar bé els ajuntaments! El que és pròpiament el Nadal es preparar d’altres maneres.

Pep Alamán. 

#BarriLaMina #Comunitat #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada

Amb el juny arriba l’estiu, junt amb la celebració de Sant Joan. Aquest any, però, el veí de La Mina Pep Alamán ha pogut observar com enguany ni ha fet tanta calor ni s’han sentit tants petards els dies abans de la revetlla. Una nova crònica particular del dia a dia del barri amb anècdotes boniques i d’altres que potser no ho son tant. Moltes gràcies Pep!

Sona una mica lluny el soroll d’un petard, i m’agrada el comentari exclamació que sento d’un nen que va pel carrer amb la pilota de futbol sota el braç: “¡No tiréis petardos, que queremos jugar!”. I és que, com gairebé cada any, la temporada de petards s’inicia amb molt de temps. I no a tothom agrada el tema, com a aquest nen que sospitava que l’estona de joc no seria massa pacífica.

Ha plogut, i força, alguns dies de principi de mes. I, tot i la incomoditat, m’ha agradat: una conseqüència ha estat la disminució de la freqüència petardística (no cal que busqueu l’adjectiu al diccionari de l’IEC, no el trobareu).

Episodis de poda d’arbres del carrer. M’agrada com treballa la brigada. No m’agrada la persona que es queixa al policia, perquè estaven a punt de retirar-li el cotxe… No et queixis tant: com a mínim una setmana abans t’han avisat que no aparquis en aquella zona. (És que ho volem tot sense renunciar a res).

Giro una cantonada i em ve de cara un patinet elèctric (conduït per una persona, naturalment) a no poca velocitat; em veu (la persona) i té temps suficient d’esquivar-me. No m’agraden certs vehicles no del tot controlats, que exerceixen de vehicles o de vianants, segons els convé. Poden passar coses…

Igual que poden passar coses amb altres imprudències. Una parella jove amb nen en el cotxet creuen un semàfor; el tenen vermell, però és igual; no miren ni a una banda ni a l’altra, però és igual; ve un cotxe, i està molt a prop, però és igual, ells passen com si res. Qui condueix el cotxe es veu obligat a frenar i deixar-los passar. M’agrada aquesta actitud prudent i pacient, que mira d’evitar conflictes absurds i discussions improductives. No m’agrada l’actitud de “soc l’amo i faig el que vull” (que algunes persones, per cert, tenen massa interioritzada).

A meitat de mes apareixen altres objectes al carrer, si més no en la zona que tinc més a la vista. I prop de la fusta gran i blanca, que continua al mateix lloc (definitivament està batent el rècord). Ara són uns calaixos grans, deixats a la deriva, esperant que no se sap qui els porti on toca, donat que algú altre no ho ha fet. Ja he comentat algun cop que això pot fer gràcia, però no m’agrada aquesta deixadesa i aquest esperar que altres facin la feina. M’agrada la gent -la molta gent- que sí deixa les escombraries on correspon; segur que és el que més abunda, però no destaca tant com el contrari.

No sé si es pot trobar una aigua més bruta que la que queda després de fregar l’escala… I no m’agrada…

En certs moments de celebració popular -diguem, per exemple, la revetlla de Sant Joan- es fan paleses algunes actituds incíviques. I no m’agrada. No m’agrada veure l’incivisme, i menys encara patir-lo, naturalment.

M’agrada la gent espontània -no invasiva!-, com ara la senyora dreta a peu de carrer, que mira, em dona el “bon dia”, i m’explica que està esperant un taxi perquè ha d’anar a l’hospital a fer-se una intervenció, que el taxi triga molt, que sempre posen excuses, que ja li ha passat altres vegades… Uns minuts d’escoltar la seva preocupació, acabant amb un “que tingui un bon dia”-“igualment”, reconforten i reconcilien amb la bondat natural de la gent senzilla.

Acaba juny. S’acomiada amb calor, i amb una mica de pluja al final. I ambdues coses m’agraden.

(La fusta gran i blanca es veu que va servir de taula en la nit de Sant Joan, però l’endemà va tornar al terra. A final de mes, allí continua, abandonada, oblidada i cada cop més maltractada per la intempèrie).

Pep Alamán

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-juny-2024/

#BarriLaMina #MAgradaNoMAgrada #pepAlamán #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

El veí Pep Alamán ens fa arribar una nova edició dels seus ‘M’agrada, no m’agrada’, i per fi sabem com ha acabat la història de la butaca del mes passat. On serà ara aquella butaca?? 😉 Merci Pep una vegada més!

Calma en el primer dia del mes (de la setmana i del trimestre). M’agrada, sí, aquesta calma. I m’ha agradat la sorpresa del primer dia del mes: la butaca tan comentada durant el mes de març ja no hi és, al carrer; al llarg del matí del primer dia del nou mes ha desaparegut: algú ha fet la feina, finalment.

La calma no dura gaire. Uns dies fora del barri, i llegeixo alguna notícia de premsa. Normalment no m’agraden les notícies del barri que surten en mitjans de comunicació, perquè la majoria no acostumen a ser positives. Llàstima. M’agrada la gent que és capaç de parlar i d’entendre’s, que busca fer les paus, que mira de gestionar els conflictes de manera raonada. Les actituds i postures contràries, doncs… no m’agraden.

Sento aldarull al carrer i miro des del balcó (que és el que fa la majoria de gent, quan hi ha algun possible sarau). No passa res. Un grup d’adolescents (nois i noies!) que criden, riuen i es fan alguna broma. I m’agrada. És el que haurien de fer: riure, amb el típic escàndol adolescent, i sense burlar-se de ningú de forma ofensiva. Llàstima que no sempre és així.

M’agrada entrar a la botiga a comprar el pa i que, mentre em saluden amb el bon dia, em donen ja el pa que saben que demanaré, perquè m’han vist venir de lluny; el fet provoca un somriure en les dues parts.

M’agrada veure, al matí, nenes i nens de pocs anys camí de l’escola, en companyia de pares, mares i/o germans grans… i rient. Indica una bon rotllo familiar i manifesten una alegria que s’encomana. A vegades no, a vegades es veu un nen o una nena petita amb cara seriosa, trista; i no m’agrada.

Avança el mes, i algun que altre dia va plovent. M’agrada aquesta pluja, per necessària. Un mes, el d’abril, en què s’han notat els canvis de temps més bruscos. Em comencen a agradar aquestes sorpreses del clima.

També agraden (m’agraden?) algunes sorpreses de l’Administració. I en aquest mes n’hem tingut alguna: ha estat forteta la referent al bloc de Venus, unida a un pla de remodelació del barri. M’agradarà veure com evoluciona tot, i com va el procés d’informació a les persones afectades…

A part de les activitats programades per les entitats per a aquest dia, m’agrada veure algun esquitx de Sant Jordi pels carrers del barri. No tots amb la mateixa finalitat, evident (no és el mateix tenir un detall amb la gent que fer-hi negoci). Però benvingudes les roses que llueixen en alguns racons dels carrers.

Arriba el final del mes i cau una mica de pluja. Possiblement no han arribat a mil les aigües d’aquest abril, però segur que han estat beneficioses, i m’agrada. Tampoc no crec que maig vingui cada dia amb un raig. Però clar, el territori on pot ploure és més extens que el barri…

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-del-mes-dabril-de-2024/

#BarriLaMina #MAgradaNoMAgrada #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

No falla, la seva crònica del barri a peu de carrer arriba puntual a principis de mes. Gràcies Pep una vegada més per compartir les teves vivències amb totes nosaltres. 😀

El primer diumenge del mes comença amb pluja al matí. Benvinguda. No és que m’agradi la pluja, però és necessària, molt necessària. Per tant, em deixo de punyetes i dic que m’agrada que plogui.

La pluja mulla tot el que toca, naturalment. També la butaca que porta tirada al carrer uns quants dies. I no m’agrada. No que la pluja la mulli, sinó que porti tants dies abandonada al carrer. Alguna baula de la cadena falla.

M’agrada veure al carrer escenes d’humanitat. I és que n’hi ha, per sort. El senyor que, amable i somrient, respon a la senyora que li parla dels problemes que li dona el gos quan el treu a passejar; o la senyora que, amb afecte i paciència, orienta i “aconsella” els dos avis “desorientats”. Això per posar-ne dos exemples. És cert que m’agradaria fixar-m’hi més, perquè són detalls que animen el dia. I que contrasten amb d’altres, que destaquen molt més (sorolls, crits i gestos violents es fan notar), i dels quals no en vull explicar cap, perquè no m’agraden.

Hi ha un dia, el 7, que al barri domina el color lila. M’agrada que es tingui present el Dia de la Dona, i que es reivindiqui tot el que cal reivindicar. A veure si hi avancem.

(Dia 8 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua abandonada, bruta i sola al mig de la plaça).

M’agrada la rapidesa amb què s’han substituït els contenidors cremats una nit per uns de nous… Evident que no m’agrada que s’hagin cremat els que hi havia. Ignoro la causa, però sona a bretolada.

També m’agrada la certa rapidesa d’intervenció d’algun cos policial en més d’una ocasió durant aquest mes, per conflictes diversos. I també és evident que no m’agrada la proliferació d’aquests conflictes, en alguns casos ocasionats per motius banals. En alguns casos.

M’agrada observar les persones, veure les diferents formes de caminar; i envejar les que ho fan dretes i segures (som éssers verticals!) Altres no ho són, d’envejables: no m’agrada veure aquella persona jove que camina fent alguna ziga-zaga, girant, parant i reprenent la marxa cada certs passos, mirant al voltant, però absorta, com si no hi fos, i aparentment sense seguir una direcció concreta… No m’agrada aquesta degradació.

(Dia 15 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua sola, abandonada i bruta al mig de la plaça).

Passejant pel carrer, m’agraden les bones olors (que n’hi ha), siguin del tipus que siguin. I no m’agraden les olors desagradables (que també n’hi ha), siguin del tipus que siguin. Així de simple.

M’agrada l’ambient de La Milla, la de La Mina. Com a educador, m’agrada tota la feinada que hi ha darrera, la implicació i motivació de nois i noies, la participació de la gent (escoles de barris propers, entitats i col·lectius del barri, persones individuals…). Superar el miler d’inscripcions és un bon indicador de l’interès que aquesta activitat ha aconseguit despertar. M’agrada que hagin arribat a aquest nivell de cohesió. I que duri.

Llegeixo a les xarxes que l’alcalde d’una població veïna no contempla com a possibilitat que part dels veïns i veïnes del bloc de Venus es reallotgin a la seva població. No m’agrada aquesta forma de cridar l’atenció, ni m’agrada el desconeixement que es té de la població que vivim a Venus: no ens coneixen a tots. Ell s’ho perd.

(Dia 22 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua bruta, sola i abandonada al mig de la plaça).

Pintades a l’entrada de l’escala. Ja feia molt de temps que les parets es mantenien blanques. Però sempre apareix algun brètol per destrossar rècords; i no m’agrada. No passen gaires dies, i ja una brigada les ha tornat a pintar de blanc, cosa que sí m’agrada.

Diumenge de Pasqua, i últim dia del mes. M’agrada la tranquil·litat que es respira a primera hora del matí en la part que observo del barri. No és d’estranyar després del canvi d’hora primaveral: avançar una hora el rellotge trenca ritmes. I si hi ha gent, que n’hi ha, que té els ritmes ja alterats habitualment, no vulguis saber la trencadissa rítmica després d’una nit com aquesta, amb una hora “robada”. M’agradaria que arribessin a un acord (¿es diu que no trigarà?) per mantenir el mateix horari durant tot l’any.

(Dia 31 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua al mig de la plaça, amb els tres adjectius, al mateix lloc i en la mateixa posició. Com a inici de mes, ara també molla, per l’última pluja caiguda, i amb el color verdós de la tapisseria cada cop més confós amb el de la poca herba que queda al seu voltant).

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-marc-de-2024/

#BarriLaMina #Comunitat #MAgradaNoMAgrada #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Com cada mes, el veí Pep Alamán ens fa arribar la seva crònica personal en forma de ‘M’agrada, no m’agrada…” com a ciutadà del barri de La Mina i més concretament de l’edifici Venus. Gràcies Pep!

Acabava l’article de desembre explicant les meravelles de la nova llum a les escales de Venus. La llum es manté, i m’agrada. Primer diumenge de mes. Parlo amb un veí d’una altra escala, i em diu que a la seva ja no funcionen. I no m’agrada. Perquè segurament no es tracta d’avaries ni d’accidents, sinó d’altres causes. O no -tant de bo estigués equivocat. En qualsevol cas, és d’esperar que s’hi trobi solució. (Parèntesi. S’hi va trobar solució al cap d’uns dies. I m’agrada).

M’ha agradat el sarau de la rua de Carnaval, organitzada al barri. Com sempre, fa goig veure les entitats i persones que hi participen, els colors i la creativitat de les disfresses, i la curiositat i sorpresa en positiu de les persones que hi passen i que es troben amb la moguda, o que s’ho miren des de finestres i balcons. Un conjunt que m’agrada.

M’agrada que la gent celebri; no m’importa si alguna àmplia família ho fa en espai públic (si hi ha un mínim de respecte amb el soroll ambiental, com en altres moments hem comentat). No m’agrada l’endemà veure tot aquell espai brut, molt brut. Una pena que no sapiguem celebrar sense embrutar.

M’agrada veure el senyor que acaba la seva aigua, mira al voltant, s’acosta a la paperera més propera i hi llença l’ampolla buida. Això, que hauria de ser l’habitual, no ho és. Com a contrast, no m’agrada veure la nena, molt petita, que s’està cruspint una bossa de “ganxitos”, i, quan li sembla, llença al terra els que li queden, ben escampadets, i, a continuació, la bossa. La mamà, al seu costat, no li diu res. Això, que no hauria de ser l’habitual, ho és massa. Clar que embruten, clar que el cercle serà difícil que es trenqui, clar que costa eliminar la consciència que algú netejarà l’espai públic, i que no cal preocupar-se per mantenir-lo net. Clar.

M’ha agradat, una vegada més, escoltar la presentació la Milla de La Mina, feta per un grup de nois i noies. No només m’agrada, sinó que m’arriba a emocionar la seriositat que hi posen, els nervis i l’interès per fer-ho bé, i tot el procés que hom intueix que van fent en la preparació i realització d’aquesta activitat. Projectes d’aquest tipus poden motivar -i ho fan!- els nois i nois més grans a mantenir el seu compromís amb l’escola.

Perquè les nenes i nens més petits s’ho prenen diferent, i m’agrada veure els somriures i l’alegria que, en general, llueixen al matí, camí del “cole”, entre algunes presses, rialles i converses familiars.

M’agrada escoltar els comentaris de gent jove que ve a visitar algun centre socioeducatiu del barri; m’agrada comprovar que els agrada el que s’hi fa, i veure alguna cara de sorpresa quan van descobrint tants i tants aspectes que desconeixien.

M’agrada acabar fent referència als comentaris respecte a la (nostra) escala de Venus, del tipus “¿És aquí o ens hem equivocat?” I és que tanta llum a cada replà d’entrada desconcerta. Els qui hi vivim encara ens sorprèn. Administration’s mysteries.

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-febrer-2024/

#BarriLaMina #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada #Venus

Encetem any i el veí Pep Alamán ens fa arribar el seu ‘M’agrada, no m’agrada’ del més de gener, tot celebrant que ja fa un any que va començar la seva col·laboració amb aquests articles. Ens n’alegrem molt. Tot un testimoni en primera persona del que passa al barri com, per exemple, la pintada del túnel de l’edifici de Mart en la iniciativa ‘Una Mina de Colors’. Merci Pep!

Doncs no, la Nit de Cap d’Any no va resultar tan sorollosa com m’havia imaginat. Important absència, o molt poca intensitat, de soroll ambiental. Vaig tenir sort, i m’agrada.

Un dia de la primera setmana del mes. Surto de fer-me una analítica i veig que plou una mica. I em ve al cap un comentari, interior i espontani, que ve a dir “quin fàstic de temps, sempre plovent”. (És que m’agrada explicar-me acudits que em facin somriure).

La mateixa primera setmana del mes. Per dos cops em creuo a l’escala amb alguna companya de quatre potes, i no m’agrada. No m’agraden les rates. I no m’agraden les solucions que es proposen per, suposadament, eliminar-les. Les consignes de la cartelleria oficial serveixen de ben poc. Em refereixo als missatges tipus “vecino/a, si no tiras comida la ratas no vendrán”. Els animalons en qüestió ja hi són, ¿i on van si no troben menjar? Doncs sembla ser que escales amunt i avall. ¿Veïns i veïnes hem de ser més nets? Sens dubte. Tot i això, m’agrada pensar que deu haver-hi més solucions.

Cavalcada de Reis. M’agrada veure la il·lusió en els rostres infantils. No m’agrada l’expressió d’ànsia i de “jo en vull més”… també present en alguns rostres infantils.

M’agrada -com a tothom, suposo- indicar a una persona de fora del barri on es troba el lloc que està buscant. A la pregunta “¿és segur que deixi aquí la bici?” no m’agrada haver-li de contestar “jo no la deixaria”.

(Parèntesi total: a inicis d’aquest mes la meva neboda ha tingut la criatura, un fet que m’atorga la categoria de tiet-avi i que és totalment aliè al contingut de l’article. Però m’agrada dir-ho).

“Hace fresquito hoy, ¿eh?”, em pregunta. “Sí, sí”, li contesto. M’agraden aquestes converses espontànies, de carrer, amb gent del barri que no ens coneixem; poden indicar una actitud de bones intencions, de vivim en un mateix territori i hem de procurar fer-nos agradables la vida i la convivència.

“Una Mina de colors”. Iniciativa que, com es pot imaginar pel nom, té la finalitat de posar una mica de color diferent al barri. Però també implicar-hi persones, joves, adolescents… M’ha agradat ser-hi, ajudar una mica, veure el procés de creació per pintar un túnel d’un bloc del barri… No és poca la feina que suposa, i m’agrada com se la prenen les persones que se’n fan responsables.

Surto de casa i sento a l’escala crits en algun dels pisos inferiors. No m’agrada. Són crits forts, d’una violència que m’impressiona, tant que dubto si baixar o esperar una mica. Al final em decideixo i baixo, sense tenir ni idea de què m’hi trobaré. A l’últim tram de l’escala veig l’escena: un pare escridassant el fill petit (molt petit!) a qui li costa baixar els esgraons. I encara m’agrada menys. Em pregunto com és possible tanta agressivitat innecessària i que no té cap efecte positiu.

També a l’escala, una sorpresa -positiva, en aquesta ocasió- tocant ja el final de mes: llums nous a cada replà! I ara hi ha llum, molta llum, com diria que no se n’hi havia vist mai. I m’agrada. I espero que duri, que duri, que duri… Perquè hem passat massa temporades de foscor, i no cal que tornin.

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-gener-2024/

#art #artAlCarrer #BarriLaMina #Comunitat #Cultura #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada

Fidel a la cita, el veí i amic del projecte Pep Alamán ens comparteix aquelles coses que més li han agradat… però també aquelles que no tant. Merci com sempre per tenir-nos presents i molt bona entrada d’any per a tothom! 

Primer dissabte del mes. Passo a prop del camió-xurreria dels caps de setmana. M’agrada l’ambient que s’hi forma a la cua, el to d’alegria general, les cares de satisfacció de les persones que surten menjant el tresor que porten a la paperina. Això sí; no sé si a algú li agrada -a mi no- el tuf de l’oli fregit que arriba al nas, i fins a una bona distància, segons com bufi el vent: sembla que hagi d’atacar el fetge directament a través de les vies respiratòries!

­­ M’agraden alguns moments nocturns de silenci total; no se sent res durant, a vegades, llargues estones… com si no hi hagués ningú, com si no passés res. Suposo que és més propi de l’hivern (menys gent al carrer, finestres tancades a la casa…) Ja m’agrada que el fred porti això, en contrast amb les cridòries d’altres moments i èpoques de l’any -que no sempre agraden tant.

Primera setmana completa del mes… un bon pont, aquest any, entre la Constitució i la Immaculada. Hi ha qui s’hi refereix com a “setmana rara”. Hi ha rareses que m’agraden més que altres.

Una senyora gran camina pel carrer, lenta i amb l’ajuda del seu caminador. Ens creuem -no ens coneixem-, em somriu i deixa anar una simpàtica exclamació referint-se a la seva edat i a les dificultats per moure’s. M’agrada aquesta espontaneïtat, que en bona part és també una forma de compartir les limitacions personals, i de mostrar que són assumides amb normalitat, actitud que també m’agrada.

M’ha agradat ser present i participar de la festa dels 20 anys del projecte que gestiona la web on es publica aquest article (i molts altres, com vaig dir el mes de novembre). M’ha agradat l’ambient, la diversitat de gent que hi ha passat, els diferents moments de la celebració, la implicació de les persones que hi han col·laborat… Una bonica celebració, en definitiva. ¿És possible que amb tanta diversitat es pugui donar alguna situació que no m’agradi? Sí, és possible. Però no passa res: dominen i guanyen les bones sensacions.

El mes de febrer deia que em va agradar veure una brigada pintant una paret per deixar-la neta de pintades no gaire artístiques. Passo moltíssimes vegades al costat d’aquella paret, i ara, mes de desembre, m’agrada comprovar que continua neta de pintades: ningú no n’ha fet cap! Només hi queden les marques que deixen els balons dels nois que hi juguen a futbol. Que duri.

M’ha agradat celebrar, i felicitar, el Nadal. No “les festes”: el Nadal.

I, al final del mes, a esperar el nou any. Penso en la tira de Quino, on Susanita li pregunta a Mafalda: “Com serà l’any que ve?” I Mafalda li respon: “Molt valent! Perquè tal com està la cosa, mira que animar-se a venir…!”

Per cert, després de molt de temps de fer-ho fora, aquest any nou el rebré al barri. No sé com és de sorollós l’ambient. Em pregunto si seré capaç de suportar el possible augment d’intensitat acústica. Just a l’inici de gener hauré trobat la resposta. I potser en endavant em pregunti més coses.

Molt bon any nou!

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-del-mes-de-desembre/

#BarriLaMina #Comunitat #MAgradaNoMAgrada #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada

Sempre puntual a la cita, el veí de La Mina Pep Alamán ens fa arribar el seu text ‘M’agrada, no m’agrada’ per aquest mes de novembre que tot just hem deixat enrere. Moltes gràcies com sempre per compartir els teus pensaments i experiències al bari!

Comença el mes de novembre recordant-nos que hem de fer memòria de les persones difuntes, les que ens han precedit. En aquest context hi ha dues coincidències just el primer dia d’aquest mes. La primera, que el primer dia del mes vaig a un funeral. No m’agrada anar de funeral, però m’agrada estar al costat de qui ha perdut alguna persona estimada, igual que m’agrada que estiguin al meu costat quan la pèrdua m’afecta a mi. I la segona, que hi ha una vetlla per alguna persona veïna que ha mort. M’agrada la presència solidària i respectuosa de la gent en moments com aquest.

Sí, m’agrada el respecte que alguns professen pels morts. Tot i que m’agradaria el mateix respecte, com a mínim, pels vius.

Després del primer cap de setmana d’aquest mes de novembre, una persona que ha anat a un centre comercial (no del barri, clar, però proper) em comenta que ha vist ja en bona part tot ambientat amb motius de Nadal, i em diu que no li agrada. A mi tampoc. Queda un mes i mig, coi! M’agrada celebrar el Nadal, quan toca i com jo crec que toca; no m’agrada la parafernàlia comercial nadalenca, i, a sobre, tan avançada en el temps.

I pocs dies després veig un cartell publicitari amb un “Si hay canapé, hay Navidad”. M’agrada com se les empesquen; no m’agrada la idea de fons -no hi estic d’acord- i somric: ben pensat, però no, benvolguda empresa de fabricació de productes del pa, els vostres canapès no són el centre del Nadal, ni tan sols -i no us sàpiga greu- hi són imprescindibles.

M’ha agradat escoltar una experiència educativa d’un projecte del barri (Una Mina de referents). Impossible donar visibilitat a la totalitat de la molta tasca educativa no formal que es fa al barri, perquè la major part és feina del dia a dia en els diversos llocs d’atenció a infants, adolescents i joves. I m’agrada que, de tant en tant, alguna part se’n faci visible. I si s’explica bé i amb entusiasme, encara millor. No m’agrada -ho he repetit diverses vegades- la postura negativa del “no es fa res”. Perquè sí que es fa.

M’ha agradat sentir que el govern municipal concedeix una subvenció al projecte on es publica aquest article (i moltíssimes altres coses, per sort). M’ha agradat i me n’alegro. No m’agrada -en bona part perquè no en veig clarament definides en la pràctica les prioritats- la política que sobre temes socials lidera l’administració, entesa aquesta en tots els nivells. El món social l’envolten massa incerteses, dubtes, canvis de criteris… no sé si se sent prou estimat.

M’ha agradat l’ambient de l’acte de les entitats del barri amb motiu del 25N, la confluència de persones diverses, els cartells fets per nois i noies i el procés de preparació que ha suposat aquesta activitat. No m’agrada que s’hagi de fer una manifestació per conscienciar de la violència masclista que pateixen les dones, perquè això indica que encara n’existeix. I molta, per desgràcia.

Veig que arriba un de fa temps esperat llibre: “Objectiu Venus”. Ja era hora! M’agrada que estigui ja acabat i ben presentat, m’agrada la feina que hi ha darrera, les moltes persones implicades, la intenció amb què es va elaborar… No m’acaba d’agradar com pot anar derivant justament l’objectiu del llibre: Venus.

Començava el m’agrada/no m’agrada de novembre recordant que és un mes que ens convida a tenir un record per les persones difuntes i comentant la coincidència que just el primer dia anava a un funeral. Però és que, al llarg del mes, he participat en tres més, de persones conegudes i estimades, o de familiars de persones estimades i conegudes. I repeteixo: en aquests moments m’agrada ser al costat d’aquestes persones i del seu entorn; no m’agrada la circumstància per la qual he de ser-hi.

S’acaba novembre. Amb cada dia una mica més de fred i una mica menys de llum natural. Això, m‘agradi o no, és un fet. El mes que ve donarem la benvinguda a l’hivern, i sí, celebrarem el Nadal.
Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-del-mes-de-novembre/

#25n #BarriLaMina #Comunitat #Feminisme #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada

Com cada mes, el veí de La Mina Pep Alamán ens ha fet arribar el seu article. Aquest cop, amb referències directes a la celebració de la Castanyada al barri (però també de Halloween). Moltes gràcies Pep!

M’agrada certa gent espontània al carrer. Dos van caminant, cadascú amb un gos, es creuen, i l’element comú, els gossos, fa que se saludin i parlin d’aquests animals. S’acomiaden, i el qui camina en la meva direcció em mira i continua parlant amb mi sobre el tema i sobre la raça del seu gos -que ja no recordo quina era. Tot molt espontani, i per a mi molt instructiu. I no costa res escoltar (pot ser un entrenament per escoltar altres coses no tan senzilles). Per contra, no m’agrada quan es tracta d’una espontaneïtat “invasora” del territori personal, amb farciment de crits, de riallades, o d’alguna grolleria.

A la parada del tram, una dona ha d’esquivar alguna persona per avançar en l’andana, i el seu company, que camina al darrera, li diu que ell no baixa a la via o s’aparta si algú no el deixa passar, que en tot cas li dona una plantofada i és ell qui llença l’altre a la via. Sí, n’hi ha que van així per la vida. Entenc que, per alguna raó que desconec, estan enfadats amb el món. Però no m’agrada. Sí m’agrada -i és tan fàcil!- els sisplau, perdoni, gràcies…

Mal als ulls cada cop que veig gent que llença al terra qualsevol recipient que acaba de buidar, sigui de vidre, de cartró, de llauna… del que sigui. No m’agrada, naturalment. I qui ho fa pot ser adult, jove, adolescent o infant, no importa l’edat; és evident que la gent més petita aprèn de la més gran, i la cadena no es trenca mai. Ja m’agrada que cada matí passin els serveis de neteja, però no se’ls hauria de donar tanta feina originada per una deixadesa normalitzada.

M’agrada que just a la meitat del mes caigui pluja i refresqui; de les dues coses, una mica només; per entendre’ns, ni inundacions ni pulmonies a causa del fred, però, si més no, canvia la tònica de la calor estival allargada en el temps.

M’ha agradat escoltar les línies per enfortir l’estratègia comunitària de les entitats del barri que tenen, o poden tenir, relació amb el món de l’educació. M’agrada veure les persones implicades, les relacions, les ganes de no baixar la guàrdia en fer un barri més humà i més habitable. I d’ajudar a trobar oportunitats per millorar la vida de les persones que hi viuen, en particular les més joves. I justament no m’agrada la manca de perspectives, d’aspiracions i el conformisme d’algunes d’aquestes persones quan parlen del seu futur.

L’últim cap de setmana del mes d’octubre, inevitablement, arriba el canvi d’hora. I el tindrem mentre no es posin d’acord qui s’hagi de posar d’acord per adoptar un horari definitiu i deixar de marejar el personal dos cops l’any. Ja m’agrada que hi hagi gent que hi trobi avantatges. A mi no m’acaba d’agradar. Cada vegada menys.

M’agraden les castanyes, que “toca” menjar a final de mes. Fa moltíssim temps que no en tinc l’oportunitat, però m’agrada poder encendre foc i coure-les. M’agrada sentir que al barri es fa alguna castanyada, perquè se suposa que afavoreix un moment de convivència i de relació entre infants i persones adultes. I, què voleu que us digui, no m’agrada tant tot el que envolta el món halogüin (la hac cal pronunciar-la aspirada), perquè no sé ben bé què és el que afavoreix. Hi té relació la proliferació de “túnels del terror”. D’aquests m’agrada que adolescents i joves s’impliquin en la seva preparació (tot el que fa referència al món del teatre pot tenir aquesta màgia participativa, si es fa des del vessant educatiu). Però no m’agrada el terror. Ni fer plorar les criatures.

Acaba octubre. Avança la tardor i, agradi o no, la natura fa el seu procés; bé, se suposa que el fa, perquè des de la perspectiva urbanita hom només és conscient de les fulles que cauen, i poca cosa més (ah, sí!, i que es fa fosc cada dia més d’hora… i no m’agrada).

(Just quan poso el punt final del text m’arriba un SMS del Banc de Sang: “avui la teva sang s’ha enviat a l’Hospital de la Vall d’Hebron per a un pacient. Moltes gràcies!” No té res a veure amb el barri, però ho explico per la coincidència, i afegeixo l’últim m’agrada d’aquest mes).

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-del-mes-doctubre/

#BarriLaMina #castanyada #halloween #MAgradaNoMAgrada #SantAdriàDeBesòs #SignaturaConvidada #tardor

Ja és habitual començar cada mes amb la col·laboració del veí Pep Alamán… i ens agrada molt!

M’ha agradat passar per davant d’alguna escola, minuts abans de començar el primer dia del curs escolar. M’agraden aquella suau remor, encara no estrident, la varietat de colors en els vestits, les mirades que busquen altres mirades conegudes, la incògnita i la incertesa que cada rostre amaga… Que vagi tot molt bé, nois i noies (i mestres)!

M’agrada retrobar gent implicada en l’educació no formal. Inici de curs, previsions, creació d’equips, programacions, contacte amb famílies, inscripcions… I molts ganes de continuar amb una feina bonica, no sempre fàcil… i no sempre reconeguda i valorada com es mereix. Bon curs també, educadores i educadors!

M’agrada veure, i escoltar, que l’autoritat “competent” exerceix la seva autoritat amb competència. No m’agrada quan no actua amb competència, o, simplement, quan no actua i hauria de fer-ho. Sí, sé que hauria de posar exemples. Però avui no, avui no ho faré.

De tant en tant passo per La Rambla, perquè sí o perquè ve de pas. M’agrada l’espai, d’una relativa tranquil·litat, habitualment. No em va agradar la irrupció, aquell dia de setembre, d’una d’aquelles motos creades només per fer soroll infernal, cremar combustible i córrer superant sempre el límit de velocitat permès. Malgrat els advertiments de la gent present, la màquina continuava amunt i avall. ¿A qui podia agradar aquella sobtada exhibició? Només al qui la conduïa, clar. En aquest cas, cap autoritat “competent” actuant. (Mira, m’ha sortit un exemple dels que no volia posar).

M’ha agradat passejar per l’espai central de la Festa Major del barri, veure-hi persones currant, persones passant-s’ho bé, actuacions, aplaudiments, somriures, salutacions… Un bon ambient, que és d’agrair. I en cas que algú preguntés si hi havia molta gent, jo li respondria “en aquestes coses, hi hagi la gent que hi hagi, sempre n’hi falta”.

En el context de la Festa Major del barri em va agradar sentir la pregunta d’un nen a la mare ¿Dónde tiramos el vaso? Se li indica les papereres habilitades a tal efecte, i el got allà que va. Força alt, el nivell de civisme en aquest cas. Diferent al de la nena de “no me gusta esta piruleta, dame otra”, frase acompanyada d’un llançament violent de la piruleta al terra i d’una exigent mà estesa demanant-ne una altra. No som prou conscients del mal que fa aquest satisfer, per sistema, qualsevol exigència capriciosa infantil.

També en aquest context, el de la Festa Major del barri, em va agradar l’ofrena floral a la Mare de Déu de les Neus. Bonic moment, també, de participació d’algunes entitats i persones. Just l’endemà al matí, a prop d’aquells mateixos espais, trobo una persona dormint al carrer. No em va agradar gens. Realitat massa abundant, que recorda que alguna cosa (o moltes) no fem bé.

Acaba el mes de setembre, amb la tardor ja començada. I amb una calor d’estiu, que provoca els típics comentaris del tipus “quina manera de suar”, “no toca que faci tanta calor”, “això no és normal”, etc. Bé, normal ho va sent. El que és “normal” en un moment o en un lloc pot no ser-ho en un altre lloc o moment. ¿És normal no fer servir les papereres i llençar al terra, llaunes, papers… o piruletes? No, en molts contextos, i en altres, ja sabem que es normalitza. Ens agradi o no, la calor excessiva ens va acompanyant cada cop amb més normalitat. Bona tardor!

Pep Alamán.

https://desdelamina.net/magrada-no-magrada-setembre/

#BarriLaMina #Comunitat #MAgradaNoMAgrada #SignaturaConvidada