l0fi.netTal com ho veia Hèctor, tenia al seu davant un amplíssim ventall d’opcions. Podia, per exemple, actuar com si no haguera passat res, com si Maria Teresa no li haguera confessat la seua orientació sexual i ell no s’haguera quedat bocabadat com un ximple, incapaç d’articular ni una sola paraula. 2/8
O podia distanciar-se’n, deixar d’anar darrere d’ella a tota hora, oblidar-se’n, com si no s’hagueren conegut mai i no haguera estat boig per ella des de l’estiu abans de la universitat. Ambdues alternatives, tanmateix, li pareixien igualment extremes, poc raonables i gens realistes. No podia imaginar-se fent ni una cosa ni l’altra. Necessitava determinar un punt mitjà d’equilibri, una solució òptima, però no li seria fàcil. 3/8
Havia estat una situació incòmoda. Malgrat les seues ínfules d’artista bohemi, no era conscient de conèixer personalment cap dona a qui li agradaren les altres dones, ni molt menys s’havia plantejat que Maria Teresa poguera ser-ne una. Sabia que existia l’homosexualitat, per descomptat, tant masculina com femenina. Però només, fins ara, en teoria, i aquest xoc amb la realitat l’havia fet sentir ingenu i pueril. 4/8
Almenys, va reflexionar, tenia un bon motiu per a no voler eixir amb ell. I tot seguit es va adonar que aquest pensament era, si més no, ridícul. Una nova mostra de beneiteria de la seua part. 5/8
S’estava embrollant i va recórrer al remei més tradicional: beure sol en un bar. Després d’acabar-se el conyac, com sol passar, va sucumbir a la il·lusió de veure-hi clar. Ja sabia què havia de dir-li i va marxar corrents (va anar de poc que no es descuidara de pagar, però l’amo el va agafar pel braç a temps). 6/8
Serien amics per sempre, això era irremeiable, i a més a més, qui sap si un dia… El que no podia esperar és que davant de casa de Maria Teresa es trobaria Elena, que havia estat veïna seua anys enrere, quan eren menuts. Que canviada la va trobar, quina jove més interessant havia esdevingut i quins miracles de loquacitat obrava en ell l’alcohol. 7/8
Era prompte, molt prompte, per a anticipar que Maria Teresa seria l’única ombra en la seua relació, l’única taca que costaria traure a còpia de voluntat, humilitat i bugades. Res, però, que no es poguera solucionar. 8/8
L’únic llibre que va restar fora de l’abast de Tereseta aquell any, en aquell dolç exili de ritus i aventures, no va ser cap dels inclosos a l’escassa però selecta biblioteca de Frederica, sinó l’únic, de fet, propietat de Cisqueta, que l’atresorava al bagul de la seua cambra. I ni tan sols aquest li va ser vedat del tot. No les seues ensenyances més importants. 2/6
El llibre era una gramàtica i exposava una altra manera d’escriure, una que feia que passaren coses. Les paraules s’havien de triar amb cura per formar una frase breu i entenedora. I després separar-ne les lletres, descartant les repeticions, i compondre-les en un bell dibuix, un monograma en el qual calia concentrar tota l’atenció. Cisqueta li explicava les regles i els exemples del llibre i guiava els seus gargots i els seus pensaments. 3/6
Quan tanques els ulls, la va instruir, has de veure els traços amb l’enteniment.
D’aquesta manera, podien fer que vinguera una alosa —un ocell poc comú a la comarca— a oferir-los el seu cant des de l’ampit de la finestra. O que un nuvol velara el sol i després el desvelara. No sempre s’esdevenia el petit o gran miracle, però de vegades sí. Era un art que costava dominar. Van dedicar-hi totes les vesprades que van fer falta.
—I amb les persones també funciona? —va preguntar. 4/6
Cisqueta li passava la mà pels cabells acaragolats. La mirava orgullosa, com n’està una bona mestra, de la seua alumna més destacada. Ella, que no havia anat mai a escola i a penes sabia llegir, no prou bé per a acabar de desxifrar tots els secrets —els més pregons— que aplegava el llibre. El va heretar de l’ama amb qui servia a Barcelona, quan es va morir de vella, abans de tornar al poble i conèixer Frederica. 5/6
Les altres jugaven a fet i amagar a l’hort. Podia fer que cantaren la cançó que ella volguera?
Cisqueta va riure.
—Promet-me que seràs sempre molt prudent i pararàs molt de compte amb el que desitges.
—Ho promet!
Era el joc més fascinant i no deixaria mai de jugar-hi. 6/6
Carlota i Blai estaven junts des de l’institut. Ell havia sigut sempre un bon xic i un bon estudiant, si més no fins als primers cursos de la carrera de Filosofia. Però just quan gaudia d’una beca d’investigació i aspirava a doctorar-se —després que el seu tutor li desencallara la tesina de llicenciatura—, alguna cosa s’havia torçut dins seu. Darrerament, freqüentava ambients de dubtosa reputació, més enllà dels marges de l’ortodòxia acadèmica i política. 3/12
Una zona pantanosa on el revisionisme històric i les vel·leitats irracionalistes es barrejaven amb una retòrica radical i arravataments reaccionaris. A casa, es passava hores estudiant temes esotèrics mitjançant tutorials que baixava d’Internet. Havia omplit de llibres, apunts i estris el menjador del pis de Carlota i l’havia convertit de fet en el seu domini privat. 4/12
Ella havia començat a treballar en una gestoria en acabar la carrera. Havia llogat el pis, un estudi menut però cèntric, i havia donat per descomptat que hi viurien en parella. Ara s’adonava que Blai s’havia deixat arrossegar, potser per inèrcia, potser per pura comoditat. Sobretot per comoditat, segurament. 5/12
Ell a penes li contava res. Es va assabentar de l’incident per una tercera persona, una setmana o dues després que haguera succeït. A la cafeteria de la facultat, s’havia embrancat amb altres estudiants en una acalorada discussió sobre la guerra civil. Era capaç de defensar una cosa i la contrària i no hi havia per on agafar-lo. Podia afirmar sense immutar-se que no va ser pròpiament una guerra i que ambdós bàndols van rebre ajuda militar de potències estrangeres. 6/12
Que la xifra real de víctimes va ser molt superior a la que s’admetia generalment i que la magnitud i la gravetat del conflicte s’havien exagerat per consolidar el relat republicà. Que el feixisme contenia elements positius, d’alliberament popular, fins i tot concomitants amb el marxisme, i que tant s’hi valia qui guanyara, perquè en ambdós casos s’imposaven els interessos de la burgesia capitalista. Etc., etc. 7/12
Aquesta vegada, però, no s’havia adonat que un dels seus professors era a la taula del costat, just darrere d’ell.
—T’hauries d’escoltar. I repassar la lògica de primer. 8/12
L’agror de la resposta de Blai va sobtar els presents. Li va adreçar paraules barroeres i, encara pitjor, va al·ludir a la seua pertinença a la maçoneria, fins i tot detallant el nom de la lògia, d’inclinació krausista, a què l’acusava de pertànyer. Per remat, va proferir una amenaça confusa, críptica. Una al·lusió, potser, als bombardeigs? A un d’aquells avions britànics utilitzats pels generals colpistes al principi de la guerra? 9/12
—Tornarà a volar el drac i correreu a amagar-vos una altra vegada als vostres caus.
Al seu professor li va canviar la cara.
—Ves alerta —li va replicar molt seriosament—. Hauries de saber que la història es pot repetir, però no sempre es fàcil evitar que la tragèdia degenere en una mera farsa. 10/12
Donant per conclòs l’enfrontament dialèctic, el professor es va alçar i va marxar. Els dies següents va faltar a les seues classes. Quan va tornar-hi, el van trobar demacrat: prim, amb ulleres i mal color de pell, com si estiguera convalescent d’una malaltia greu. Va córrer el rumor que havia estat víctima d’un conjur que Blai hauria tret dels fòrums més profunds i foscos de la xarxa. 11/12
Era una maledicència destrellatada i òbviament falsa, però no obstant això, atesa la gravetat de la disputa protagonitzada a la cantina, el claustre de la universitat va acordar la seua expulsió temporal per atemptar contra la convivència. Un càstig que comportava, addicionalment, la cancel·lació de la beca. 12/12
Quan el drac es va morir de vell —o va marxar lluny a assetjar altres terres— i per fi van poder tornar a casa, es van trobar el barri infestat de formigues. Però no eren les formigues normals de sempre, sinó unes animàlies alades, voladores, que entraven per les finestres i se’ls plantaven a les mans o a la cara en qualsevol moment. 2/6
Teresa —la mare de Tereseta— les va enviar a l’adrogueria a comprar oli de menta. El tio Jògim havia dit que era un remei infal·lible contra insectes de tota mena, sobretot si es mesclava amb aigua i sabó. Era la persona més vella i més sabuda de la família. Sempre els feia avinent que havia estudiat el batxillerat —a l’antic institut del carrer Major on abans hi hagué un convent de monges clarisses— i que elles també havien d’estudiar per a ser unes dones de profit. 3/6
Però les xiquetes estaven segures que totes aquelles coses les havia après escoltant la ràdio, un aparell gran que tenia a la seua cambra i que ressonava a tota la finca i al carrer inclús, perquè s’estava quedant sord i apujava molt el volum. 4/6
Teresa els va repassar el camí, perquè ja no se’n recordaven ben bé i a més a més la ciutat estava molt canviada, quasi irreconeixible amb les cases enderrocades pels bombardeigs i noms nous en alguns carrers. A la tornada, es van despistar a la cruïlla de l’antic camí de Sant Josep i van anar a parar als horts de tarongers. Es van atabalar i no sabien què fer-ne. 5/6
Pegant voltes, van eixir a unes vaqueries quan ja s’amagava el sol i una senyora gran amb un poal les va renyar, perquè no eren hores per a vagar soles. Però almenys els va aclarir per on haurien de fer via.
Teresa, és clar, encara les va renyar més. I va plorar. Les mares ploraven com mai, durant la invasió de les formigues alades. I a elles, de vegades, també se’ls encomanaven els plors. 6/6
Doncs bé, ho admetia. A Carlota, evidentment, se li havien esgotat la paciència i les ganes de tornar a intentar-ho, després de cantar-li les quaranta per enèsima vegada. La il·lusió, feia temps que l’havia perduda. Va agafar la jaqueta i la motxilla i va marxar pegant una portada, abans que no li robara, damunt, aquesta satisfacció. L’endemà vindria a emportar-se les seues coses i passaria per la immobiliària a rescindir el contracte. 3/8
Que es quedara ell el pis, si és que podia pagar-lo. L’acomiadaven de totes les feines. L’última havia estat en una empresa de jardineria. L’ofici ideal, sens dubte, per a algú que no era capaç ni de mantenir amb vida les plantes de casa, que eren d’ella. Fins el gesmil del balcó s’havia mort, per culpa dels seus experiments i aquella olor de sofre —o el que fora— que impregnava la casa. Cada vegada agafava manies més rares. 4/8
Des que es va matricular al curs d’alquímia a distància, organitzat pel sindicat d’estudiants, es passava el dia i la nit al menjador, reconvertit en el seu laboratori de pacotilla. N’hi havia per atipar-se’n i ella se n’havia atipat. Feia més de dues setmanes que ni tan sols dormien junts. 5/8
Blai, mentrestant, es va recrear en el sentiment de satisfacció per haver enllestit la _Chrysopoeia_, la transmutació dels metalls, ni més ni menys. Llàstima que Carlota haguera marxat, just quan volia contar-li-ho. On havia dit que anava? Més tard li’n parlaria. Hauria de netejar el menjador, l’havia deixat fet un desastre, però ara estava massa cansat. 6/8
L’endemà, quan es va despertar, es va adonar que Carlota no havia fet nit a casa, i que el zinc i el bismut no s’havien transformat realment en or. El resultat negatiu de la prova amb l’àcid nítric el va sumir de nou en un estat de decaïment emocional. L’alquímia, va decidir, era un atzucac. D’altra banda, els conjurs pareixien funcionar. Potser la solució consistiria en una combinació d’ambdues tècniques. 7/8
—La corona és d’argent. La del rei és d’or, però la de la princesa és d’argent, perquè ella és la filla del rei del país de les fades. I el rei se n’ha anat a la guerra, així que la corona és d’argent. 2/5
D’una vegada a una altra, Teresa perdia el fil de la complicada història que la seua filla anava ordint i per exemple no sabia, com ara, de quin color calia que foren els cartons que havia de buscar per confeccionar els complements o el decorat per al joc. 3/5
Era incapaç de retenir tots els detalls, per més que Tereseta li’ls repetira durant el desdejuni, o mentre li posava aigua de colònia i li pentinava els rissos just abans d’anar a l’escola, o a la vesprada en tornar a casa, quan esperava el got de llet amb malta. 4/5
Es preguntava sovint d’on devia traure Tereseta tanta imaginació, i patia pels problemes que aquest tret rellevant de la seua personalitat li poguera portar al llarg de la vida, quan es fera gran i haguera d’assumir responsabilitats. Però també s’havia plantejat si no hauria preferit poder ser com ella. 5/5
—I dius que va ser alumne teu?
—En batxillerat. Un estudiant modèlic. Excepcionalment intel·ligent i de comportament exemplar. Participatiu, col·laborador. Però en arribar a la universitat va començar a esgarriar-se.
—Es va tirar a la mala vida. 2/8
—Al contrari. No tots fan com tu, Hèctor. El nivell de les classes el va decebre i es va deixar temptar per alternatives gens recomanables. No va ser l’únic. Es veu que aquests últims anys el postmodernisme i el relativisme han fet furor entre els joves. 3/8
Però no era només una qüestió d’adscripcions a modes filosòfiques o pseudofilosòfiques. Almenys en el seu cas, el problema tenia un component vital. Quan se l’havia trobat al matí, l’havia esverada el seu aspecte desmillorat i desendreçat. I encara més escoltar-lo parlar d’una manera tan arrogant i desdenyosa. Res a veure amb aquell xic encantador i complidor d’uns anys arrere. Tot i que ell havia remarcat que es trobava en un bon moment, un gran moment personal. 4/8
Havia al·ludit a una proposició de la part final del Tractatus, sense citar la font: “El món del feliç és un altre que el de l’infeliç”. Pel que havia dit a continuació, pareixia convençut que les creences canvien literalment les coses. Si Wittgenstein alçara el cap… La realitat, havia insistit amb massa vehemència, és mal·leable, es pot modelar a voluntat si hom sap com. Elena havia donat una ullada a la coberta del llibre que duia a la mà. 5/8
El títol incloïa els mots màgia i caos, a sobre d’uns símbols de tipus cabalístic.
—Tot això li ha portat problemes amb companys i amb algun professor. Sobretot amb el professorat.
No sabia si dir-li que l’havien expulsat. Tampoc tenia molt clars els motius, què era el que havia passat exactament.
—Em preocupa una mica. M’ha comentat que buscava feina. De fet, crec que li convindria treballar. Seguir una rutina i comptar amb uns ingressos regulars.
—Treballar? De què? 6/8
—Vol ser jardiner. Es veu que en té experiència i li agrada. He pensat que potser tu podries ajudar-lo.
—Jo? Què vols que hi faça, jo?
—Potser algun dels teus clients necessita un jardiner, o sap on podria col·locar-se.
—Tens raó. Crec que preguntaré a Maria Teresa. Va mencionar alguna cosa del manteniment de la seua urbanització. 7/8
Sempre Maria Teresa. Evidentment, no havia pogut pensar en cap altre dels ricassos que li encarregaven quadres i vivien en xalets o mansions amb buguenvíl·lees. 8/8
En la fantasia de Tereseta, els guardes de camp eren els seus protectors, els esperits tutelars o _dii familiaris_ que contenien les hosts dels malvats i preservaven la pau al terme municipal. Encara que elevar als altars de la mitologia aquells homes rústecs, abillats amb jaqueta verda i barret de feltre i armats amb escopetes de perdigons, resultava potser excessiu, fins i tot per a ella. 3/6
Fora com fora, cada vegada que en veia passar un, o s’escoltava un tret, no podia evitar sentir-se conhortada i agraïda. 4/6
Algunes vesprades, les mares les portaven a berenar als camins que travessaven els horts, prop de les seues cases però ja just fora de la ciutat. S’asseien a la vora d’un reguer, es menjaven els entrepans i després les grans xarraven i les menudes corrien i jugaven. Tereseta recordaria sempre el blau intens del cel d’aquell dia de març, l’olor de l’herba fresca i la de la taronja en partir-la, acabada de collir de l’arbre i deliciosa. 5/6
I els crits del guarda, boca i dents cucades de fera ferotge, quan va vexar sa mare i les altres mares, per repelar uns tarongers que tenien amo, i a ella li va caure l’ànima als peus i la va veure en terra per primera vegada, tan xicoteta i tendra, embrutant-se de fang i amenaçada pels cucs, abans que poguera reaccionar i s’ajupira a arreplegar-la. 6/6
Núria va arribar al final de l’article, va tancar el suplement dominical i el va deixar damunt de la taula del saló.
—No em puc imaginar en quina mena de país viuríem si el general Franco haguera guanyat la guerra.
Ho va dir sense mirar Narcís, com si parlara per a ella mateixa. A vegades pensava en veu alta, deia el primer que li passava pel cap i sovint se’n penedia. 2/7