l0fi.netHavien desaparegut algunes figuretes del betlem i Cisqueta, la criada, va fer un crit d’alarma.
—On les heu posades?
Però Diana els va dir que tornaren les ovelles a la seua amiga Maria i a l’infant, el Jesuset, perquè ella preferia les flors. 2/6
Per a lectores novençanes i entusiastes com Tereseta i les seues cosines, però sobretot per a Tereseta, la biblioteca de la tia Frederica havia estat un descobriment fantàstic. 3/6
Guillermo el travieso, Heidi i Otra vez Heidi, els contes de Grimm i d’Andersen, il·lustrats per Arthur Rackham, les Vides paral·lleles de Plutarc i la _Mitología griega y romana_ de Pierre Commelin, que els va proveir de noves advocacions solvents a qui elevar les seues pregàries, ara que els temples cristians de nou tremolaven. Diana —o Artemisa— les tenia enamorades. 4/6
Li van construir un altar al bosc i van actuar davant d’ella com a cadells d’ossa, conforme als seus desigs. Entre les ràfegues tramuntanals —havien fet bé de posar-se els abrics—, van escoltar atentament les seues explicacions i van buscar branques primes i flexibles de roure o d’anouer per confeccionar els seus propis arcs. Cisqueta les va enxampar quan agafaven un cordell a la cambra dels trastos. 5/6
—Per a un adorn de Nadal, segons Tereseta. No n’han volgut dir res més, i és que tot ho porten en secret!
Ella patia per si es feien mal amb els seus estranys jocs i s’empipava encara més que Frederica, que n’era responsable davant de les seues famílies. S’havien acostumat a patir, totes dues, i ningú les podia traure de les seues ànsies. Ni tan sols les deesses i déus del món antic haurien pogut. 6/6
Quasi tots els monitors es coneixien perquè havien anat junts al campament cada mes de juliol des que eren menuts. Aquest estiu dels divuit anys —complits o encara per complir— el tema de conversa inevitable era el futur: què farien al setembre, ara que havien acabat la secundària, preuniversitari inclòs, i què farien per tant de les seues vides.
—Em matricularé en arquitectura a València.
—Pensava que estudiaries belles arts.
—M’has vist cara de voler patir fam? 2/8
L’única nova es deia Maria Teresa i era cosina o amiga de Núria. Aspirava a ser metge, com el seu pare. Núria es decantava per la història de l’art. A la nit, després d’enviar les criatures a les lliteres, tota la colla s’asseia al porxe a mirar els estels i fer petar la xarrada. Narcís havia encès una cigarreta i Núria taral·lejava en veu baixa uns versets, possiblement d’un cançoner que circulava en fotocòpies. 3/8
Hèctor, el candidat a arquitecte que no volia patir fam, va sospesar la possibilitat que el sentiment fora recíproc i a Maria Teresa també li fera gràcia ell.
Tenim un temps
breu, breu, breu,
i un camí molt
llarg, llarg, llarg,
cada cosa té el seu temps
i passa de llarg. 4/8
Estaven molt junts l’un de l’altra, les seues cames es tocaven per davall dels pantalons texans i Maria Teresa continuava explicant-li detalls intranscendents de la seua vida burgesa. Hèctor es va girar, lentament, per descobrir-li els llavis entreoberts i imaginar que es besaven. No era impossible que això passara, si no aquesta nit una altra nit igual que aquesta. La idea, d’una forma singular i forassenyada, va donar pas a la consciència d’una trama secreta, inexorable. 5/8
El seu flirteig no duraria més que les vacances. Hi hauria nous amors, d’estiu i d’hivern, cada un menys intens que l’anterior. Entraria a treballar en una empresa d’obres públiques a València i més avant es traslladaria a Madrid. A penes tornaria a Castelló. Es casaria amb una companya de feina i tindrien fills amb els quals no parlaria en valencià. Obtindria reconeixements que per a ell, en el fons, no significarien gran cosa. 6/8
Arribaria el dia en què no s’interessaria per res ni trobaria gust en res. Moriria vell, decebut i avorrit de si mateix.
Per què emprendre aquest ingrat viatge?
—Fas un baf d’alls. 7/8
Evidentment, era mentida. Ni tan sols n’havien fet servir, d’alls, per al sopar. Però li ho va dir, quasi sense pensar-ho, com un intent desesperat d’aturar en sec la cadena fatal d’esdeveniments, abans que fora massa tard. I en efecte, no tardaria a comprovar que deixaven de complir-se, un a un i de diverses maneres, tots els seus auguris. 8/8
—Un ardat de pobres.
Li havien preguntat què era allò, què significava aquella visió lamentable. A vegades, Cisqueta emprava paraules que els sonaven rares, exòtiques i enigmàtiques. Però la seua glossolàlia tenia una explicació senzilla: era nascuda a Barcelona, on havien emigrat els seus pares, i va aprendre a parlar el valencià a la manera d’allí. És mig catalana, solia dir-ne la tia Frederica. 2/4
L’ardat, aquella corrua de gent que albiraven des del mas, en realitat era un escamot de soldats del bàndol perdedor que desertaven o fugien en desbandada. Feien un aspecte d’allò més llastimós. N’hi havia que estaven ferits —portaven el cap embenat o un braç en cabestrell— i tots, evidentment, estaven passant por i necessitats. Més tard van discutir si havia volgut dir que eren uns pobres soldats o uns soldats pobres. 3/4
A vegades no eren només les paraules, sinó com les utilitzava. El que deia i com ho deia. A elles, la seua manera d’expressar-se tan particular les intrigava i les encisava.
—Nenes, què feu ara ajagudes a terra?
—Mirem un ardat de formigues!
—Pobres bestioletes, sempre buscant menjar! 4/4
Tal com ho veia Hèctor, tenia al seu davant un amplíssim ventall d’opcions. Podia, per exemple, actuar com si no haguera passat res, com si Maria Teresa no li haguera confessat la seua orientació sexual i ell no s’haguera quedat bocabadat com un ximple, incapaç d’articular ni una sola paraula. 2/8
O podia distanciar-se’n, deixar d’anar darrere d’ella a tota hora, oblidar-se’n, com si no s’hagueren conegut mai i no haguera estat boig per ella des de l’estiu abans de la universitat. Ambdues alternatives, tanmateix, li pareixien igualment extremes, poc raonables i gens realistes. No podia imaginar-se fent ni una cosa ni l’altra. Necessitava determinar un punt mitjà d’equilibri, una solució òptima, però no li seria fàcil. 3/8
Havia estat una situació incòmoda. Malgrat les seues ínfules d’artista bohemi, no era conscient de conèixer personalment cap dona a qui li agradaren les altres dones, ni molt menys s’havia plantejat que Maria Teresa poguera ser-ne una. Sabia que existia l’homosexualitat, per descomptat, tant masculina com femenina. Però només, fins ara, en teoria, i aquest xoc amb la realitat l’havia fet sentir ingenu i pueril. 4/8
S’estava embrollant i va recórrer al remei més tradicional: beure sol en un bar. Després d’acabar-se el conyac, com sol passar, va sucumbir a la il·lusió de veure-hi clar. Ja sabia què havia de dir-li i va marxar corrents (va anar de poc que no es descuidara de pagar, però l’amo el va agafar pel braç a temps). 6/8
Serien amics per sempre, això era irremeiable, i a més a més, qui sap si un dia… El que no podia esperar és que davant de casa de Maria Teresa es trobaria Elena, que havia estat veïna seua anys enrere, quan eren menuts. Que canviada la va trobar, quina jove més interessant havia esdevingut i quins miracles de loquacitat obrava en ell l’alcohol. 7/8
Era prompte, molt prompte, per a anticipar que Maria Teresa seria l’única ombra en la seua relació, l’única taca que costaria traure a còpia de voluntat, humilitat i bugades. Res, però, que no es poguera solucionar. 8/8
L’únic llibre que va restar fora de l’abast de Tereseta aquell any, en aquell dolç exili de ritus i aventures, no va ser cap dels inclosos a l’escassa però selecta biblioteca de Frederica, sinó l’únic, de fet, propietat de Cisqueta, que l’atresorava al bagul de la seua cambra. I ni tan sols aquest li va ser vedat del tot. No les seues ensenyances més importants. 2/6
El llibre era una gramàtica i exposava una altra manera d’escriure, una que feia que passaren coses. Les paraules s’havien de triar amb cura per formar una frase breu i entenedora. I després separar-ne les lletres, descartant les repeticions, i compondre-les en un bell dibuix, un monograma en el qual calia concentrar tota l’atenció. Cisqueta li explicava les regles i els exemples del llibre i guiava els seus gargots i els seus pensaments. 3/6
Quan tanques els ulls, la va instruir, has de veure els traços amb l’enteniment.
D’aquesta manera, podien fer que vinguera una alosa —un ocell poc comú a la comarca— a oferir-los el seu cant des de l’ampit de la finestra. O que un nuvol velara el sol i després el desvelara. No sempre s’esdevenia el petit o gran miracle, però de vegades sí. Era un art que costava dominar. Van dedicar-hi totes les vesprades que van fer falta.
—I amb les persones també funciona? —va preguntar. 4/6
Cisqueta li passava la mà pels cabells acaragolats. La mirava orgullosa, com n’està una bona mestra, de la seua alumna més destacada. Ella, que no havia anat mai a escola i a penes sabia llegir, no prou bé per a acabar de desxifrar tots els secrets —els més pregons— que aplegava el llibre. El va heretar de l’ama amb qui servia a Barcelona, quan es va morir de vella, abans de tornar al poble i conèixer Frederica. 5/6
Les altres jugaven a fet i amagar a l’hort. Podia fer que cantaren la cançó que ella volguera?
Cisqueta va riure.
—Promet-me que seràs sempre molt prudent i pararàs molt de compte amb el que desitges.
—Ho promet!
Era el joc més fascinant i no deixaria mai de jugar-hi. 6/6
Carlota i Blai estaven junts des de l’institut. Ell havia sigut sempre un bon xic i un bon estudiant, si més no fins als primers cursos de la carrera de Filosofia. Però just quan gaudia d’una beca d’investigació i aspirava a doctorar-se —després que el seu tutor li desencallara la tesina de llicenciatura—, alguna cosa s’havia torçut dins seu. Darrerament, freqüentava ambients de dubtosa reputació, més enllà dels marges de l’ortodòxia acadèmica i política. 3/12
Una zona pantanosa on el revisionisme històric i les vel·leitats irracionalistes es barrejaven amb una retòrica radical i arravataments reaccionaris. A casa, es passava hores estudiant temes esotèrics mitjançant tutorials que baixava d’Internet. Havia omplit de llibres, apunts i estris el menjador del pis de Carlota i l’havia convertit de fet en el seu domini privat. 4/12
Ella havia començat a treballar en una gestoria en acabar la carrera. Havia llogat el pis, un estudi menut però cèntric, i havia donat per descomptat que hi viurien en parella. Ara s’adonava que Blai s’havia deixat arrossegar, potser per inèrcia, potser per pura comoditat. Sobretot per comoditat, segurament. 5/12
Ell a penes li contava res. Es va assabentar de l’incident per una tercera persona, una setmana o dues després que haguera succeït. A la cafeteria de la facultat, s’havia embrancat amb altres estudiants en una acalorada discussió sobre la guerra civil. Era capaç de defensar una cosa i la contrària i no hi havia per on agafar-lo. Podia afirmar sense immutar-se que no va ser pròpiament una guerra i que ambdós bàndols van rebre ajuda militar de potències estrangeres. 6/12
Que la xifra real de víctimes va ser molt superior a la que s’admetia generalment i que la magnitud i la gravetat del conflicte s’havien exagerat per consolidar el relat republicà. Que el feixisme contenia elements positius, d’alliberament popular, fins i tot concomitants amb el marxisme, i que tant s’hi valia qui guanyara, perquè en ambdós casos s’imposaven els interessos de la burgesia capitalista. Etc., etc. 7/12
Aquesta vegada, però, no s’havia adonat que un dels seus professors era a la taula del costat, just darrere d’ell.
—T’hauries d’escoltar. I repassar la lògica de primer. 8/12
L’agror de la resposta de Blai va sobtar els presents. Li va adreçar paraules barroeres i, encara pitjor, va al·ludir a la seua pertinença a la maçoneria, fins i tot detallant el nom de la lògia, d’inclinació krausista, a què l’acusava de pertànyer. Per remat, va proferir una amenaça confusa, críptica. Una al·lusió, potser, als bombardeigs? A un d’aquells avions britànics utilitzats pels generals colpistes al principi de la guerra? 9/12
—Tornarà a volar el drac i correreu a amagar-vos una altra vegada als vostres caus.
Al seu professor li va canviar la cara.
—Ves alerta —li va replicar molt seriosament—. Hauries de saber que la història es pot repetir, però no sempre es fàcil evitar que la tragèdia degenere en una mera farsa. 10/12
Donant per conclòs l’enfrontament dialèctic, el professor es va alçar i va marxar. Els dies següents va faltar a les seues classes. Quan va tornar-hi, el van trobar demacrat: prim, amb ulleres i mal color de pell, com si estiguera convalescent d’una malaltia greu. Va córrer el rumor que havia estat víctima d’un conjur que Blai hauria tret dels fòrums més profunds i foscos de la xarxa. 11/12
Era una maledicència destrellatada i òbviament falsa, però no obstant això, atesa la gravetat de la disputa protagonitzada a la cantina, el claustre de la universitat va acordar la seua expulsió temporal per atemptar contra la convivència. Un càstig que comportava, addicionalment, la cancel·lació de la beca. 12/12