La rumba és catalana i els catalans 'gitanitos i morenos'

Ho explica Johnny Tarradellas, tota una institució del gènere, en un article publicat al Museu Virtual Gitano: la rumba va néixer a inicis del segle XX al carrer de la Cera del Portal de Barcelona, el barri que actualment coneixem com Raval, allà on des de feia més de quatre segles vivia una àmplia comunitat gitana catalana parlant, convertint-se amb el pas dels anys amb un dels ritmes més autòctons de la nostra musicologia. Impossible entendre la nostra identitat sonora sense l'entusiasta gir de ventilador sobre la guitarra, amplificat pel repicar de mans. La rumba és catalana i els catalans 'gitanitos i morenos'. Els reis de la rumba catalana A la dècada dels anys 20 del segle XX, a les tavernes i bars del Portal ressonava el flamenc interpretat per respectats membres de la comunitat gitana del barri. Eren vells savis que s'arrencaven per pals jondos. De ben segur que eren vesprades úniques, però massa serioses i litúrgiques per als més joves, que anhelaven amenitzar les nits amb sons més alegres i festius. Va ser així, partint de la tradició per acabar transgredint-la, com guitarristes prematurament prodigiosos com l'Orelles o el Toqui van prendre ritmes més entusiastes com el garrotín i els van insuflar de la càlida ressonància de músiques arribades de Cuba. De la fusió de tot aquell univers de melodies i harmonies sorgiria una primitiva mostra del que acabaria coneixent-se com a rumba catalana. Un so que poc després va perfeccionar l'Onclo Polla o Onclo González i que aquest va transmetre al seu fill, Antonio González "El Pescaílla". I amb ell, altres joves gitanos del Portal com Josep Maria Valentí 'El Chacho', també conegut com El Primer Ministre de la Rumba, o Pere Pubill i Calaf "Peret", l'indiscutible Rei de la Rumba Catalana. A mitjan segle XX, la rumba catalana ja era la música que més sonava al barri Xino de Barcelona, a Gràcia i Hostafrancs, d'on va propagar-se a altres ciutats catalanes com Vic, Tàrrega, Mataró o Perpinyà, on va arribar de la mà de l'Onclo Lluís, després que aquest fes un viatge a Barcelona i es quedés fascinat amb la música de Peret. Des d'aleshores la capital de la Catalunya Nord, on la comunitat gitana ha estat un dels principals pilars per mantenir l'idioma a l'altra banda del Canigó, es convertiria en un dels epicentres del gènere, exportant la rumba catalana a altres punts de l'Estat francès com Montpeller, d'on sorgirien Gipsy Kings, formació que ha venut més de 60 milions de discos arreu del món. Mentrestant a casa nostra sorgirien artistes i formacions rumberes com Los Amayas, Els Chavós, Chango, El Noi, Ramonet, Rumba Tres a la vegada que seduïa moltes de les aventures emmarcades dins de l'Ona Laietana com l'Orquestra Plateria o Gato Pérez, un dels grans revitalitzadors de la rumba catalana els anys 70 i 80. Arribats a la dècada dels 90, la rumba va seguir viva gràcies a la popularitat de grups com Los Manolos i l'adopció que va fer del gènere la generació So Barcelona. Amb Manu Chao com a profeta del mestissatge, rere seu vindrien Ojos de Brujo, Dusminguet, La Kinky Beat, Muchachito Bombo Infierno, La Troba Kung-fú, Estopa, Gertrudis, La Pegatina, Bongo Botrako, Txarango..., grups que van conviure amb propostes més vinculades amb les formes més pures de la rumba com Chipén, Ai, Ai, Ai o Sabor de Gràcia, fent tots ells i elles de la rumba catalana patrimoni immaterial de la humanitat.