elsa
@keepfishin
- 12 Followers
- 14 Following
- 14 Posts
Sembla ser que una de les tècniques que s'aprecien és el Stop motion, particularment en el personatges dinosaures.També té actors reals, però-- llavors, és posible que sigui una pantalla de vidre en capes fet amb matte painting. En quant al pla tenyit, imagino que deu ser producte de tintat a la post-producció.
Volien que una pel·lícula semblés lo més real possible. Penso que és una veritable pena que tantes persones no rebessin el reconeixement que mereixien per no trencar la fantasía del cinema-- però també entenc que, sent una indústria tan jove en el moment, les audiències no acabaven d'entendre com es feia i saber-ho podria ser esquerdar la il·lusió. S'ho veia com a falsedat, i no com a eina d'immersió.
El realisme a la pintura va deixar de ser necessari o desitjable. Gràcies a que la fotografia ja complia aquesta funció tret de l'element del color, els pintors es van trobar amb una nova llibertat de representar imatges de manera molt més lliure, personal, i fins i tot abstracte. Va ser una transició en la qual es començava a valorar la subjectivitat i la experimentació.
La fotografia és un fonament bastant important de la imatge en moviment, considerant que un vídeo és poc més que centenars o milers de fotografies en successió.
Els mitjans de comunicació són les plataformes o eines que fem servir per emetre o rebre informació. L'espai mediàtic té molta relació amb això, ja que conté el context que pot alterar la nostra percepció d'una imatge.
La fisiologia pot explicar el fenòmen de la vista com a fet físic, però l'enteniment de la imatge no es queda només aquí. Per entendre una imatge, no només fem ús dels ulls, o de la llum-- inconscientment, filtrem la imatge amb el nostre entorn; els nostres coneixements i opinions; el context històric, religiós, social, i cultural; i fins i tot la condició de la imatge com a tal (el lloc on està, la música que l'acompanya, les imatges que van abans o després)...
Es fa una comparació entre l'ull humà i la càmera d'una pel·licula, en la nostra manera de identificar i subratllar la informació important, així omitint allò que no és rellevant. D'alguna forma, és com la manera en la qual els nostres ulls mai acaben de processar els objectes en la seva vista perifèrica i, per dir-ho d'alguna manera, ho "emplena" pel seu compte sense haver de processar tota la imatge.
Entenc que en aquest fragment es mostra un col·lectiu de persones que, malgrat no coneixer els uns els altres, comparteixen una mena de somni col·lectiu influenciat pel contexte cultural que comparteixen. D'alguna forma, aquestes persones al tren estan connectades per la seva cognició i rerefons comuns, tot sent un munt de desconeguts en un mateix tren.
Encara és rellevant. Vivim en un món on l'influx d'informació és constant i estem envoltats d'imatges en tot moment. Sempre existeix alguna cosa rere d'elles, no crec que això hagi canviat i no crec que canvïi mai. La gran diferència, penso, és la magnitud en la que això es fa, i la freqüència amb que ho experimentem-- que és, en la meva opinió, encara més gran i encara creixent. Aquesta conversació segueix sent important i perfectament aplicable al món actual.
Il·lustra molt bé el fet que tot, les imatges, i nosaltres mateixos, existim dins del context de tot el que ens envolta i tot allò anterior a nosaltres. Em recorda molt a aquell video de l'home mirant a la càmera, on la seva expressió es podia interpretar d'una forma completament diferent depenent de la imatge posterior. És fascinant, però també fa les imatges molt fàcilment manipulables. M'ha interessat molt aquesta part de la reflexió.