ElNacional.cat (Unofficial) 2h ago
Sostres i el nou franquisme https://www.elnacional.cat/ca/opinio/sostres-nou-franquisme-enric-vila_1615566_102.html #Firmes
Sostres i el nou franquisme

Mentre l'ultradreta de València i els socialistes catalans miren d'estabilitzar Espanya reactivant les bases del franquisme sociològic, Aliança sembla un exèrcit de pagesos aturat a les portes de Barcelona. L'altre dia un amic que viu a Londres em va escriure fastiguejat perquè havia sentit Salvador Sostres elogiant el disc decebedor de Rosalía a Catalunya Ràdio. No ho puc confirmar perquè fa anys que no segueixo els mitjans públics. Però el missatge em va recordar que el Sostres està vetat a la Corporació des dels temps de l'Avui, quan escrivia en català i tenia aquell bloc rosa que tothom recorda. Em va semblar creïble que li obrin un micròfon ara que escriu a l'ABC i legitima el franquisme: "los cimientos que nos han hecho como somos —también a vosotros, aunque os duela— y que además han funcionado." És lògic que Aliança no trobi un candidat per Barcelona, perquè Barcelona és l'única ciutat europea de tradició democràtica que els americans no van alliberar. Barcelona va quedar al marge de la ruptura de 1945 i també de la caiguda del mur de Berlín quan el procés va fracassar. La immigració no es pot tractar igual a Barcelona que a Ripoll, perquè a l'interior de Catalunya és un fenomen nou, que no té la mateixa profunditat històrica. La immigració, a Barcelona, no va servir només per apuntalar el règim franquista i protegir-lo del prestigi que la democràcia va agafar a la segona meitat del segle XX. A la capital de Catalunya, la misèria dels immigrants va servir per atiar el pistolerisme i la descomposició de la rereguarda durant la Guerra Civil. Sense aquest factor, alimentat també per la dictadura de Primo de Rivera, Franco no hauria dominat Espanya abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. A Catalunya, quan algú parla de la immigració en el fons sempre parla de la relació que té amb la classe dirigent de Barcelona i de l'Estat. Espanya pot absorbir els discursos de Sílvia Orriols mentre només toqui els elements de la guerra cultural que ha esclatat al conjunt d'Occident. Una altra cosa és què passarà si toca els pilars de la continuïtat franquista, o els acords de la Transició, que no haurien estat possibles sense els immigrants que van arribar a Catalunya durant la dictadura. Orriols ha fet bé de donar per integrada la població que es va instal·lar al país al segle XX, perquè al capdavall va participar en el referèndum de l'1 d'octubre per activa o per passiva. El problema és que a Barcelona la qüestió de la immigració ja no té a veure tant amb el que passa a la resta d'Europa, com amb el que ha passat a Espanya en l'últim segle. Si Aliança no entén quin pa s'hi dona a Barcelona, acabarà com Ciutadans Si Aliança no entén quin pa s'hi dona a Barcelona, acabarà com Ciutadans, quan va arribar a Madrid després d'inflar-se com un globus. Les elits de la ciutat fan servir la immigració per disfressar el fet que Catalunya no ha tingut una ruptura completa ni amb el feixisme derrotat militarment ni tampoc amb el comunisme derrotat geopolíticament. La immigració fa un segle que s'utilitza per erosionar la capacitat d'organització del poble català, a través de l'empobriment de la cultura i l'agudització dels conflictes socials. Si dos youtubers com Tucker Carlson i Jiang Xueqin poden relacionar la immigració amb un intent de genocidi dels pobles europeus —o fins i tot del "poble canadenc"—, per què a Catalunya no es pot parlar del que ha passat el darrer segle? Deu ser que Josep Benet i Heribert Barrera —combatents antifeixistes de veritat— tenien raó i que el problema és que van perdre contra els nazis. A través dels partits de l'autonomia, les elits de Barcelona afavoreixen la immigració per debilitar políticament el país i per frenar els conflictes de sobirania, mentre es fan rics amb una economia barroera i rapinyaire. Durant el franquisme, les autoritats feixistes van treballar d'acord amb la burgesia supervivent per convertir la catalanitat en un factor irrellevant a Barcelona. Després dels bombardejos del segle XIX —perpetrats des de Montjuïc— i els del segle XX —des dels vaixells i els avions feixistes—, la immigració que va omplir els buits de la ciutat va afavorir una Transició de mínims, que es va interrompre amb un cop d'estat. Ara, després del procés, sembla que es tracta d'ampliar el vell pla franquista i de convertir els catalans en irrellevants al conjunt del Principat. Aliança s'alimenta d'aquesta dinàmica política, que ha tornat a portar carretades d'estrangers a Catalunya. Però la clau és Barcelona. I a Barcelona el problema no són els moros, ni el rei del Marroc. És la classe dirigent que viu de les ferralles del franquisme. Una classe dirigent més contrareformista que el disc fallit de la Rosalía que el pobre Sostres, vell xaruc, vol fer veure que escolta amb el mateix plaer i entusiasme juvenil que quan feia traduccions al català de les lletres de Paul Simon. És difícil que algun polític no aprofiti, tard o d'hora, aquest espai.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 9h ago
La rèplica de Rahola a Joan Tardà: "Feu pena i doneu molta tristor" https://www.elnacional.cat/ca/videos/replica-rahola-joan-tarda-feu-pena-doneu-molta-tristor_1615563_102.html #Vídeos #Firmes
La rèplica de Rahola a Joan Tardà: "Feu pena i doneu molta tristor"

En una entrevista aquest diumenge per a ElNacional.cat, l'exportaveu d'Esquerra al Congrés dels Diputats, Joan Tardà, afirmava que la coalició independentista Junts pel Sí que el seu partit va bastir juntament amb Convergència i Unió "va ser un gripau que ens vam haver de menjar per tal que la burgesia catalana no se'ns desempallegués [del procès]". Les afirmacions de Tardà han generat molta crítica aquest dilluns tant a Madrid com a Catalunya. Sí Míriam Nogueras i Gabriel Rufián, portaveus de Junts i ERC al Congrés se les han tingut per les xarxes socials, també han posat el crit al cel dos caps de llista d'aquella coalició. Per la seva banda, la periodista, escriptora i col·labora d'ElNacional.cat, Pilar Rahola, també ha fet una dura crítica a les paraules de Tardà que ha sentenciat de "deslleialtat trista". L'editora de La Rèplica assegura que les paraules del republicà "fan feredat i pena" i són deslleials amb els "milers de catalans que van endegar el procès", que afirma que ara "s'entèn que acabès malament". "Feu pena i doneu mota tristor", sentencia. Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 10h ago
El tàndem Montero-Rufián que només vol Podemos https://www.elnacional.cat/ca/editorial/tandem-montero-rufian-nomes-vol-podemos-jose-antich_1615533_102.html #Editorial #Firmes
El tàndem Montero-Rufián que només vol Podemos

Tot i que la política és molt de persistència i d'anar picant pedra en les condicions més adverses, hi haurà poques iniciatives que hagin tingut, d'entrada, menys acollida que la proposta de Gabriel Rufián d'unificar els partits a l'esquerra del PSOE per crear una única formació que pugui fer front a la presumible majoria electoral de PP i Vox a les pròximes eleccions espanyoles. Rufián s'ha anat trobant negatives, començant per les del seu partit, Esquerra Republicana. El seu president, Oriol Junqueras, ha agafat en públic prou distància perquè el seu home a Madrid desisteixi de les seves intencions, si és que realment és una idea que pensa portar fins a les últimes conseqüències. En privat, la seva actitud és més de cansament que d'irritació, ja que el termòmetre del partit no està predisposat a desnaturalitzar-se en un puzle de sigles ni a perdre independència i autonomia en les decisions que hagi d'adoptar ERC. La convocatòria d'un nou acte, aquesta vegada a Barcelona, a diferència del primer que es va celebrar a Madrid, amb la participació de la cara més visible de Podemos, Irene Montero, i l'ex cap de llista dels Comuns a Madrid, Xavier Domènech, juntament amb Rufián, assegura un degoteig permanent d'informacions sobre la projectada unitat de les esquerres. Al primer acte celebrat a Madrid, Junqueras no hi va assistir, tot i que durant aquelles dates era a la capital espanyola. Tampoc figura a la seva agenda d'activitats del 9 d'abril anar al de Barcelona. A Rufián se l'ha convidat a defensar als òrgans de direcció del partit la seva proposta, cosa que fins ara no ha succeït. En l'entorn de Junqueras hi ha el convenciment que no ho arribarà a fer perquè la resposta que rebria seria d'un rebuig important; cosa que tampoc es pot permetre. Tan sols Podemos ha obert els braços a la iniciativa de Rufián i ha doblat la seva aposta en aquesta direcció després del seu últim fracàs a les eleccions a Castella i Lleó Junqueras sap de sobres que la piscina en què s'ha ficat la veu d'ERC a Madrid no té aigua, o en té molt poca. Ja s'hi han pronunciat en contra Bildu, BNG i Compromís, les tres organitzacions més semblants a Esquerra al País Basc, Galícia i País Valencià. Ha fet el mateix Sumar, i els Comuns se n'han anat per la tangent. Tan sols Podemos ha obert els braços a la iniciativa de Rufián i ha doblat la seva aposta en aquesta direcció després del seu últim fracàs a les eleccions a Castella i Lleó (març), en les quals els morats es van quedar sense representació parlamentària a l'assemblea regional. Prèviament, li havia succeït el mateix a Aragó (febrer) i tan sols havia evitat la seva desaparició a Extremadura (desembre), on el grup parlamentari Unidas por Extremadura —coalició en la qual s'integra Podemos juntament amb IU i Alianza Verde— té un total de 7 diputats, quatre d'ells de la formació de Montero. Com que la paciència es pot entrenar desenvolupant la capacitat d'autoregulació emocional, Junqueras s'ha receptat tones d'indiferència amb la proposta de concórrer units a les eleccions espanyoles. No desitja, ni de bon tros, la marxa de Rufián, a qui ell va incorporar durant els inicis del procés per obrir-se a electors de parla castellana que volia aproximar al seu partit. Això no ha canviat i el lloc de cap de la candidatura d'Esquerra per Barcelona no està en discussió, almenys, per ara. Però tampoc Junqueras pensa pagar un peatge perquè això sigui així, ja que el seu objectiu continua sent que Esquerra substitueixi el PSC, no que ocupi l'esquerra que deixin lliure els socialistes. D'aquí també que, en la política catalana, els republicans juguin a donar oxigen a Salvador Illa i, al mateix temps, dificultar-li la governança. El que amb una mà et dono, amb l'altra t'ho prenc, diu una dita popular. I, en aquest terreny, Junqueras s'hi mou com un peix a dins de l'aigua.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Qui ens ha dut als vuit milions? https://www.elnacional.cat/ca/opinio/qui-ens-ha-dut-vuit-milions_1614810_102.html #Firmes
Qui ens ha dut als vuit milions?

Finalment, sembla que les converses de sobretaula arran del fenomen de la immigració a Catalunya han acabat monopolitzant la discussió política entre els partits. Ara per ara, el tauler és on volia Aliança Catalana; en efecte, ja no resulta cap mena de tabú que hom es pregunti si el país (després de passar de sis a vuit milions d'habitants en pocs lustres, i amb una perspectiva de més creixement) serà capaç de mantenir l'estat del benestar i la qualitat dels serveis públics intactes. Fins i tot el PSC ha acabat sucumbint a la qüestió, si fem cas a la recent entrevista del conseller Dalmau al Diari ARA on qualificava d'"irresponsabilitat passar de 6 milions d'habitants a 8 sense fer ni trens, ni carreteres, ni hospitals." Tot això, només faltaria, el nostre vicepresident a l'ombra ho ha dit com si el PSC, durant aital creixement, no hagués manat a la Gene ni a les diputacions o els consistoris. De fet, això podria semblar una sortida d'armari del PSC per contrarestar el fenomen Orriols. En part és així, perquè als socialistes ja els està bé fer servir la immigració com a flotador polític i presentar-se als pròxims comicis del Parlament sota el lema "si tu no hi vas, els feixistes venen." Però val a dir que, d'una forma prou cínica, els socialistes ara corren a lamentar-se del creixement poblacional amb relació als serveis públics quan ells mateixos havien promès treballar de cara a un país de deu milions d'habitants. Al seu torn, el PSC va aplaudir a cor què vols la darrera regularització d'immigrants impulsada pel seu capatàs, Pedro Sánchez, que s'aplicarà a mig milió de conciutadans, dels quals s'estima que cent cinquanta o encara més són a Catalunya. Garlar de sobrepoblació sense admetre que hi tens res a veure (o com si no trafiquessis amb els nouvinguts políticament) és de traca. Els diputats, consellers i presidents catalans s'han dedicat a fer la viu-viu mentre el creixement de la població no només era difícil de sostenir, sinó que servia per cronificar l'economia del precariat i empobrir les classes mitjanes del país Aquest debat no deixa de tenir certs tocs surrealistes, perquè la Catalunya dels vuit milions ja fa un cert temps que la teníem a la vista (la població catalana arriba als set milions i mig fa pràcticament... quinze anys!), amb la qual cosa podem certificar que els diputats, consellers i presidents catalans s'han dedicat a fer la viu-viu mentre el creixement de la població no només era difícil de sostenir, sinó que servia per cronificar l'economia del precariat (amb especial menció a la indústria depredadora del turisme) i empobrir les classes mitjanes del país. Té certa gràcia que, en una entrevista recent a El Periódico, el president Illa hagi confessat que vol canviar el paradigma urbanístic del país amb tal de "densificar" les promocions d'habitatge per encabir-hi com més gent millor, de forma "sostenible". El president, ai las, hauria d'explicar-nos com podrem sostenir-nos, de tan embotits. Ara que parlar del creixement desmesurat ja no és cap tabú, insisteixo, caldria que algú expliqués qui són els responsables polítics d'aquesta deixadesa, perquè només així podrem conversar sobre el paper de la immigració a Catalunya d'una forma adulta. En cas de continuar castrant la conversa, ens mourem entre la dicotomia de continuar un creixement desorbitat amb uns serveis públics tensionadíssims (metges i professors ja ens han advertit del tema aquesta darrera setmana) o acabarem abraçant l'expulsió dels nouvinguts com a arma electoral, a la manera d'Aliança (és a dir, amb molt frenesí verbal però sense cap mena de procediment que ens conti com, sense cap competència en immigració, Orriols i els seus ens faran tornar a la Catalunya d'en Pujol). Potser a banda d'experts en l'estret d'Ormuz i en Intel·ligència Artificial, ara qui sap si hauríem d'escoltar els nostres demògrafs. Qui ens ha dut als vuit milions? Qui, i a quin preu, voldrà dur-nos als deu milions de ciutadans densificats i embotits? Caldria respondre aquestes preguntes, sobretot pels immigrants; han de saber qui els està utilitzant, sigui per tenir una presidenta aliançada o per continuar digerint la migdiada socialista.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
El sostre de l'extrema dreta https://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-gonzalez-sostre-extrema-dreta_1614783_102.html #Firmes
El sostre de l'extrema dreta

Ha tocat sostre l'extrema dreta? La pregunta, que pot semblar un xic agosarada en els temps que corren, la respondran els electors durant el cicle que començarà amb les eleccions municipals (23 de maig del 2027), generals espanyoles (estiu del 2027, màxim), Parlament de Catalunya (maig 2028, màxim) i europees (juny 2029). Abans, però, i en l'àmbit autonòmic espanyol, s'hauran celebrat les eleccions andaluses, el pròxim mes de juny, que completaran una quarteta de caucus de la dreta —manllevo l'expressió de l'analista Iván Redondo— amb les ja celebrades a Extremadura, l'Aragó i Castella i Lleó. Els pronòstics són cosa de mags, i més quan la incertesa és màxima en mil escenaris, però si parlem a escala espanyola, els quatre comicis autonòmics celebrats abans d'hora pel PP amb l'objectiu d'erosionar una mica més Pedro Sánchez i mesurar forces amb Vox revelen que l'extrema dreta pot haver començat a perdre gas. Els comicis autonòmics a Extremadura i l'Aragó es van saldar amb un increment espectacular del suport a Vox. En el primer cas, la presidenta María Guardiola va guanyar, però només va aconseguir sumar 1 escó més per al PP mentre Vox en recollia 6 més; a l'Aragó, el PP, liderat pel president Jorge Azcón, també va ser primer, però va recular 2 diputats, mentre que Vox n'assolia 7 més. Fins aquí, la tendència semblava clara: un PP amb dificultats per aguantar la posició i un Vox a tota marxa. Però el quadre va canviar ara fa vuit dies a Castella i Lleó, on el popular Fernández Mañueco va ser de nou primer guanyant dos escons més mentre Vox només en pujava un. Som davant d'una especificitat local, en una de les autonomies on el PP sempre ha estat més fort, o hi ha raons de fons que expliquen la frenada dels de Santiago Abascal, que no va assolir la fita del 20% dels vots que es proposava? Entre les eleccions a l'Aragó i les de Castella i Lleó havien passat dues coses. La primera, en l'esfera local, on ha operat la paradoxa que l'extrema dreta, com més puja, menys ganes té de governar. S'ha vist a Extremadura, on Vox va tombar Guardiola en la primera sessió d'investidura i a l'Aragó, on Azcón encara no ha tancat el pacte amb Vox. I tot indica que una part del votant que dubtava entre el PP i Vox, s'ha decidit pel vot útil. La segona variació s'ha produït en l'esfera global: la guerra iniciada amb l'atac de Trump i Netanyahu a l'Iran i que, quan encara no fa un mes que va començar, amenaça de provocar una crisi econòmica mundial. En les últimes hores, Trump ha plantejat un ultimàtum perquè el règim dels aiatol·làs posi fi al bloqueig de l'estret d'Ormuz, per on circula el 20% del petroli, i l'amenaça a tots els sistemes energètics del golf Pèrsic i el Pròxim Orient. Trump, el far mundial de l'extrema dreta i el populisme antiliberal, lluny de portar un nou ordre, ha instal·lat el món en el caos més absolut L'últim baròmetre del CIS, corresponent al març, tot i que té la credibilitat que té una enquesta cuinada per José Félix Tezanos, també ha certificat un cert estancament en la progressió electoral de Vox, amb 2,3 punts menys en intenció de vot que al febrer. Si en l'anterior baròmetre la diferència PP-Vox era de 4 punts a favor dels d'Alberto Núñez Feijóo, ara s'ha eixamplat a 6,7. La guerra de Trump ha servit a Pedro Sánchez per ressuscitar el "no a la guerra" dels temps de la invasió de l'Iraq amb un grau d'oportunisme obvi i l'objectiu de reagrupar tota l'esquerra, mal que li pesi a Gabriel Rufián. Però el problema no és el president espanyol. El problema és que Trump podria provocar una crisi mundial com la del 1973, ocasionada llavors per l'embargament de petroli decidit pels països de l'OPEP contra els aliats d'Israel en la guerra del Yom Kippur, l'intent de revenja àrab per la guerra dels Sis Dies. Ara, els culpables no hauran estat en primera instància els àrabs (o els perses), sinó l'inquilí de la Casa Blanca i el premier israelià. I entre els sectors que més patiran els increments del preu del petroli i el gas, una bona part dels votants globals de l'extrema dreta, la gent del camp i els obrers industrials precaritzats als quals s'ha considerat els grans perdedors de la globalització. Fins i tot la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, que és llesta i ràpida com una guineu, s'ha apartat de Trump. El far mundial de l'extrema dreta i el populisme antiliberal, lluny de portar un nou ordre, ha instal·lat el món en el caos més absolut. Ara sabem que la polarització extrema potser serveix per guanyar eleccions i acumular milions de m'agrada a les xarxes socials, però també pot portar el món al caire de l'abisme. Abascal, que és el referent espanyol de Trump, sembla que també prefereix la inestabilitat a facilitar governs del PP. Serà també el camí que seguirà Sílvia Orriols a Catalunya quan s'hagin d'abordar els pactes municipals o decidir el pròxim president de la Generalitat? L'emergència de l'extrema dreta ha estat un fenomen d'arrel global i el seu sostre dependrà també de l'evolució del tauler global. O sigui, de les guerres de Trump.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Desprogramar l'acceleració https://www.elnacional.cat/ca/opinio/desprogramar-acceleracio_1614780_102.html #Firmes
Desprogramar l'acceleració

Ja no compartim vida, mos la resumim. Dins la societat del cansament, l'agenda apenes mos dixa temps per a natros. I dir natros és també dir amics. Calendaritzem un cafè, com qui s'apunta una reunió de faena. Repassem los últims aconteixements viscuts. Primer parles tu, després jo. Ui, que tard s'ha fet i fins a la propera. Les vivències són per a viure-les però som a l'època del rendiment i l'exigència. Resumir-mos la rutina no és una experiència, és una nota a peu de pàgina i natros volem la novel·la sencera. Este nou mal de la nostra societat se veu que ja té nom propi i s'ha batejat, per a variar, en anglès. Tres o quatre paraules curtes que no reproduiré aquí perquè començo a estar-ne tipa d'esta invasió lingüística que quan no ve de la Meseta, ve de l'altra banda de l'oceà. Lo cas és que semblem més màquines que humans. Sempre estem ocupades, tenim mil coses a fer i una d'estes mil, amb sort, és quedar amb les amigues. Una trobada que, de vegades i per a aprofitar el temps, fem mentre anem a comprar juntes i així matem dos moixons d'un tir. Li fem un tetris a l'agenda, quedem i mos intercanviem titulars mentre triem productes a la secció de làctics. També és cert que si no mos hi obliguéssem, potser hi hauria persones amb qui ja no tindríem contacte. Com tampoc és menys veritat que hi ha persones amb qui, per molt temps que passe, quan t'hi retrobes és com si t'haguesses vist ahir. Pot ajudar a separar el gra de la palla i hi ha persones que un dia signifiquen molt i l'altre no tant. D'acord. Tot això és veritat però lo virtual està desbancant lo real i lo real cada vegada és més breu i enunciatiu. Per no parlar del fet que quan quedem presencialment, mirem més la pantalla del mòbil que els ulls de qui tenim davant (un acte d'enorme mala educació). Som menys orgànics i més digitals i esta dinàmica moderna mos atropella. Ja no compartim vida, mos la resumim. Esta Setmana Santa visquem lo temps i construïm intimitat, si no allò d'amics, coneguts i saludats acabarà sent només això últim Piquem per telèfon, des del cotxe, en los deu minuts que van des que dixem la xiqueta a l'entrenament fins que entrem al gimnàs. I això no és viure, ni això és conversar. I em pregunto: posar-te al dia, de què? Si no has tingut temps de viure! Li falten hores al dia o potser mos sobra informació i pressa. Hem d'invertir temps, no pas gastar hores. L'amistat no pot ser tractada com una tasca més dins la jungla diària, quan hauria de ser-ne l'oasi. Si no s'arriba a tot, lo primer que sol caure del pla és la trobada d'amics, ja ho farem més avant. I mentrestant som màquines de treballar que minutem les reserves, fabriquem productes, sous i cansament. Necessitem construir intimitat. Un like no és una mirada. És essencial generar records perquè després se convertisquen en anècdota, i no només fer un repàs de deutes, filles, patriarcat capitalista, familiars que envellixen o sèries de Netflix. Les xarxes socials canvien la manera que tenim d'interactuar entre natros i en alguns aspectes han ajudat molt, sí. Però la proximitat a través de les pantalles és un miratge que, a més, lo dia que no hi ha cobertura desapareix. Los moments compartits fan florir el vincle, la pell, l'energia. Tanmateix, ara mos limitem a contar què ha passat des de l'últim cafè que vam prendre fins ara i passem revista de tot lo que podem, com qui va a fer una transferència al banc. Ara que venen dies festius. Ara que l'agenda es buida i respirarem més lentament, tant de bo trobéssem espai per a fer excursions, sopars, passejos en bicicleta, cafès llargs, sense rellotges ni alarmes. Hem de generar records, no només repassar imputs. La presència física dona sentit al vincle i genera afecció. Tampoc no hauríem de caure en la temptació de només produir selfies pel simple fet de després penjar-los. Comunicar no és compartir. Altrament, correm lo risc de tindre connexió sense convivència. Esta Setmana Santa estiguem a l'aire lliure, compartim temps i desprogramem l'acceleració; si no allò d'amics, coneguts i saludats acabarà sent només això últim.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Quan els impulsos substitueixen a l'estratègia https://www.elnacional.cat/ca/opinio/quan-impulsos-substitueixen-estrategia-gonzalo-boye_1614768_102.html #Firmes
Quan els impulsos substitueixen a l'estratègia

Portem tot just tres setmanes de guerra i ja resulta evident que el conflicte bèl·lic desfermat contra l'Iran pels Estats Units i Israel el passat 28 de febrer constitueix un dels errors geopolítics més greus del que portem de segle. No perquè la República Islàmica de l'Iran sigui un règim admirable —no ho és—, sinó perquè la forma en què s'ha iniciat aquesta guerra, els objectius contradictoris que persegueixen els seus promotors i l'absoluta manca de previsió sobre les seves conseqüències revelen quelcom profundament pertorbador: que les decisions que afecten milions de persones s'estan prenent des de l'impuls, l'arrogància i el càlcul electoral, no des de la reflexió estratègica. Els fets són eloqüents. Els bombardejos es van llançar per sorpresa mentre estaven en curs negociacions diplomàtiques entre Washington i Teheran. Es va assassinar el líder suprem, Alí Khamenei, i desenes d'alts comandaments, amb l'aparent convicció que decapitar el règim equivaldria a enderrocar-lo. La història, tanmateix, ensenya exactament el contrari: els règims autoritaris no col·lapsen per la mort dels seus líders quan compten amb un aparell institucional dissenyat per a la supervivència. La República Islàmica no és un home, és una xarxa complexa d'institucions, serveis d'intel·ligència, la Guàrdia Revolucionària amb el seu enorme poder econòmic, els Basij com a força paramilitar de control intern i estructures que sostenen la legitimitat clerical des de fa més de quatre dècades. La mateixa comunitat d'intel·ligència estatunidenca havia conclòs que el canvi de règim era improbable tant en un escenari de guerra curta com prolongada. És a dir, els qui millor coneixien la realitat iraniana des de dins del mateix govern estatunidenc van advertir que l'objectiu declarat era inabastable. Se'ls va ignorar. A mesura que el conflicte avança, la fractura entre els objectius de Washington i els de Tel-Aviv es fa cada vegada més visible. Netanyahu ho ha dit amb claredat: Israel busca el canvi de règim, possiblement instal·lant Reza Pahlavi, el fill de l'últim xa, com a figura d'una nova administració. Per a això, Netanyahu ha obert la porta a una operació terrestre en sòl iranià i ha declarat que el canvi de règim requereix un "component terrestre". Trump, per la seva banda, sembla més interessat en el que alguns analistes denominen el "model Veneçuela": alinear-se amb un insider pragmàtic del règim i, sobretot, assegurar l'accés a les vastes reserves energètiques iranianes. El mateix Trump ha reconegut que la insurrecció popular enfronta obstacles enormes, particularment pel paper dels Basij. Aquesta divergència no és menor. Quan Israel va atacar unilateralment trenta dipòsits de combustible i el jaciment de South Pars el 7 de març, provocant una pluja tòxica sobre Teheran, la reacció a la Casa Blanca va ser, segons fonts israelianes citades per la premsa internacional, d'estupefacció —tot i que no es pot descartar que aquesta reacció no sigui més que una calculada posada en escena. Trump mateix va declarar haver dit a Netanyahu que no repetís aquest tipus d'accions. La resposta iraniana contra la instal·lació qatariana de Ras Laffan va disparar els preus del petroli a nivells que amenacen l'estabilitat econòmica global. Les decisions que afecten milions de persones s'estan prenent des de l'impuls, l'arrogància i el càlcul electoral El que estem presenciant és quelcom extraordinàriament perillosa: dos aliats lliurant, a la pràctica, dues guerres diferents sota un mateix paraigua. Israel persegueix la destrucció total del règim iranià com a amenaça existencial. Els Estats Units, en canvi, oscil·len entre la retòrica maximalista i la preocupació creixent pels costos econòmics i polítics interns. Els objectius militars —canvi de règim, rendició incondicional, incapacitació militar, no proliferació nuclear— han anat mutant setmana a setmana, cosa que revela l'absència d'un pla coherent. Europa s'ha vist arrossegada a una crisi que ni va anticipar ni va preparar. L'impacte és immediat i multidimensional. Els preus del gas natural han pujat un 60 % des de l'inici del conflicte, i el cru ha superat els cent deu dòlars per barril. Per a economies com l'espanyola, això suposa un cop directe: el govern de Pedro Sánchez ha hagut de mobilitzar cinc mil milions d'euros en mesures d'emergència, incloent-hi la reducció de l'IVA sobre els combustibles del vint-i-u al deu per cent. Catalunya, com a país amb un sector industrial i logístic significatiu, pateix doblement: per l'encariment energètic i per la disrupció de les rutes aèries i comercials amb Àsia i Àfrica, derivada del tancament de l'espai aeri sobre l'Orient Mitjà. Però l'impacte va més enllà de l'econòmic. Europa s'enfronta al fantasma d'una nova crisi migratòria si el desordre s'estén dins de l'Iran, un país de gairebé noranta milions d'habitants. La guerra ha posat a prova l'autonomia estratègica europea i el resultat fins ara és descoratjador: una resposta fragmentada, amb Espanya negant l'ús de les bases de Rota i Morón per a atacs —cosa que li va valer amenaces comercials de Trump—, el Regne Unit intentant un equilibri impossible i la majoria dels països oscil·lant entre la condemna genèrica i la paràlisi. A més, l'encariment energètic beneficia directament Rússia, prolongant la seva capacitat per finançar la guerra contra Ucraïna, en una perversa ironia que debilita simultàniament dos flancs de la seguretat europea. Aquí rau potser la lliçó geopolítica més important i menys compresa d'aquest conflicte. Abans de la guerra, l'Iran era un país substancialment aïllat en l'escena internacional. El seu règim s'enfrontava a sancions duríssimes, una economia debilitada, protestes internes recurrents i un desprestigi creixent entre la seva pròpia població jove. Era, en molts sentits, un actor en declivi. La guerra ha canviat radicalment aquesta equació. Si el règim iranià sobreviu a aquest conflicte —i les anàlisis més serioses suggereixen que pot fer-ho, precisament perquè està dissenyat per resistir—, l'Iran emergirà transformat. No necessàriament més fort en termes militars, però sí immensament més rellevant en termes geopolítics. Sobreviure a l'atac combinat de les dues principals potències militars d'Occident conferirà al règim una legitimitat internacional i una narrativa de resistència que dècades de diplomàcia no havien aconseguit. L'Iran passarà de ser un pària regional a un símbol de resiliència per a bona part del sud global i, especialment, per a una part important del món islàmic, aquella més radicalitzada. Actuar per impulsos condueix invariablement a situacions nefastes. La geopolítica seriosa requereix paciència, comprensió de la complexitat, voluntat de negociació i, sobretot, la humilitat de reconèixer que la força militar té límits inherents A més, a l'interior del país, la guerra ja està produint l'efecte oposat al desitjat: en lloc de debilitar el règim davant la seva població, l'està enfortint. Res no cohesiona més una societat que una agressió externa. Les veus dissidents se silencien, el nacionalisme s'intensifica i la repressió interna troba nova justificació. El lideratge iranià supervivent ja ha declarat la seva intenció de prolongar el conflicte, entenent que la mera supervivència constitueix, en si mateixa, una victòria. L'Iraq el 2003. Líbia el 2011. L'Afganistan durant vint anys. La història recent està plena d'intervencions militars iniciades amb objectius grandiloqüents —democràcia, canvi de règim, seguretat global— que van acabar produint exactament el contrari: més inestabilitat, més radicalisme, més patiment civil i, en última instància, l'enfortiment dels actors que es pretenia eliminar. La guerra a l'Iran amenaça de repetir aquest patró a una escala fins i tot més gran. La diferència és que l'Iran no és l'Iraq ni l'Afganistan: és un país amb vuitanta-vuit milions d'habitants, una geografia immensa, capacitats militars reals —com han demostrat els seus atacs amb míssils contra bases estatunidenques en cinc països del Golf— i una profunditat institucional que els seus agressors semblen haver subestimat greument. El que aquesta guerra està demostrant, amb una claredat gairebé didàctica, és que, en política internacional, actuar per impulsos —per càlcul electoral, per alineaments ideològics momentanis, per la temptació de la força bruta— condueix invariablement a situacions nefastes. La geopolítica seriosa requereix paciència, comprensió de la complexitat, voluntat de negociació i, sobretot, la humilitat de reconèixer que la força militar té límits inherents que cap pressupost de dos-cents mil milions de dòlars pot superar. En resum, tres setmanes després del primer bombardeig, els preus del petroli es disparen, Europa es fragmenta, l'economia mundial tremola, milers de civils iranians han mort, míssils han impactat a la Ciutat Vella de Jerusalem i ningú —absolutament ningú— pot explicar amb claredat com ni quan acabarà això. Aquesta és la factura de governar el món des de l'impuls.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Benvingut el debat sobre la pressió fiscal a Catalunya https://www.elnacional.cat/ca/editorial/benvingut-debat-sobre-pressio-fiscal-catalunya_1614816_102.html #Editorial #Firmes
Benvingut el debat sobre la pressió fiscal a Catalunya

Amb 24 hores de diferència, els dos grans partits de Catalunya, si prenem com a referència les últimes eleccions catalanes del 2024, s'han pronunciat sobre la pressió fiscal que pateixen els ciutadans de Catalunya. En el cas de Junts per Catalunya, per demanar al Govern que impulsi una reducció fiscal i, en concret, del tram autonòmic de l'IRPF. A aquesta petició de Jordi Turull ha replicat el president Salvador Illa, assenyalant que, davant els temps que venen i la incertesa econòmica arran de la guerra de l'Iran, el que calia era una fiscalitat justa, ja que qui més té és qui més ha d'aportar si el que es vol és una societat justa, equitativa i cohesionada. Més enllà de les posicions individuals que cadascú tingui, cal donar la benvinguda a un debat d'aquesta naturalesa que, a Catalunya, durant molt de temps ha estat pràcticament inexistent. O, almenys, no ho ha estat amb la importància que sempre té en qualsevol país aquest tipus de debats i que acaben afectant la butxaca de la gent. En termes generals, l'afirmació del president Illa que el que necessiten els catalans és un finançament just és imbatible. Qui no desitja un finançament just? És una asseveració gairebé universal, tret que es parteixi d'una premissa equivocada: els que més tenen o les classes mitjanes, si és que aquest col·lectiu continua existint com a tal i no s'ha vist reduït al que abans eren les classes mitjanes-altes, el que desitgen és pagar menys del que els toca. Estaria bé celebrar un debat monogràfic al Parlament sobre la pressió fiscal i veure exactament per què un ciutadà mitjà que resideix a Catalunya continua suportant, any rere any, la pressió més gran d'Espanya Estaria bé celebrar un debat monogràfic al Parlament sobre la pressió fiscal i veure exactament per què un ciutadà mitjà que resideix a Catalunya continua suportant, any rere any, la pressió més alta d'Espanya. A l'altra banda hi ha la Comunitat de Madrid, que sempre és el territori amb els avantatges impositius més grans quan s'analitzen les comunitats autònomes que es regeixen pel règim comú, és a dir, totes menys el País Basc i Navarra. Si s'acudeix a les dades de l'Agència Tributària, s'observen les grans diferències en la recaptació de tributs descentralitzats. Encara més, Catalunya és l'única de les grans comunitats que no aplica bonificacions o deduccions, seguint l'exemple no només de Madrid, sinó també d'Andalusia o el País Valencià. No acaba aquí, ja que si analitzem els principals tributs, Catalunya és el territori que més aporta en impost de patrimoni, en successions i donacions, transmissions patrimonials o actes jurídics documentats. Altres dades importants: Catalunya és l'autonomia amb més tributs propis i on més es recapta. És això una fiscalitat justa? Es podrà dir, potser, que necessària, però justa no sembla. Si a més entrem en el tracte que l'Estat ofereix als catalans, encara és més decebedor. D'una banda, pèssims serveis en infraestructures units a una estafa permanent amb la inversió que s'ha de dedicar a Catalunya d'acord amb els pressupostos generals de l'Estat i que, any rere any, govern d'un color o d'un altre, sempre mostra percentatges vergonyosos. De l'altra, el dèficit fiscal que pateix Catalunya i que mai no es vol abordar malgrat que les xifres fan enrojolar qualsevol mínimament imparcial quan se sent que ascendeix a més de 21.000 milions. Aquesta cotilla acaba sent la que serveix d'excusa per abordar el que seria un finançament just de veritat. Però, és clar, si els ingressos són menys, ja que l'Estat s'acaba quedant diners que haurien de ser dels catalans, l'excusa perfecta és que els impostos no es poden abaixar. Per tot això, cal obrir el debat sobre la pressió fiscal a Catalunya.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 2d ago
Poden els Estats Units retirar-se de les bases militars a Espanya? https://www.elnacional.cat/ca/editorial/pot-estats-units-retirar-bases-militars-espanya-jose-antich_1614588_102.html #Editorial #Firmes
Poden els Estats Units retirar-se de les bases militars a Espanya?

Unes declaracions del president Donald Trump han obert, en plena guerra amb l'Iran, un debat sobre la possible retirada dels Estats Units de les bases a Espanya, la base naval de Rota, a Cadis, utilitzada preferentment per a operacions navals i de suport, i la de Morón de la Frontera, a Sevilla, que serveix per al suport aeri. Tot i que Trump es referia a la posició que han adoptat alguns congressistes republicans, la complicació de la guerra a l'Iran li està causant nombrosos maldecaps. A això s'hi sumen les conseqüències econòmiques devastadores amb augment de la inflació i reducció de les previsions econòmiques a tots els països, amb la incertesa de l'augment del petroli i la inestabilitat mundial. Trump ha titllat de covards Espanya i Alemanya, ha demanat més solidaritat als països de l'OTAN i ha amenaçat amb sancions i represàlies els països que no el segueixin en la seva guerra amb l'Iran. Tot i que amb el president nord-americà cap de les seves bravates acaba caient en sac trencat, és evident que el ritme de la guerra no és el que preveia, ni el temps juga a favor seu. Potser és cert que se li ha infligit un fort càstig al règim dels aiatol·làs i també a les seves defenses. És segur que també s'ha escapçat la cúpula del règim i que costa saber en aquests moments qui està al capdavant, quina autoritat té i la seva capacitat real de resposta. Però això és insuficient si l'objectiu real és el marcat per Trump des de l'inici de la guerra: que el poble iranià prengui el control de la situació per iniciar un nou temps. La posició d'Espanya en el tema del tancament de les bases americanes ha estat la de descartar aquest escenari i deixar clar als Estats Units que una cosa és no col·laborar en la protecció de l'estret d'Ormuz, i una altra de molt diferent no considerar-se els seus socis lleials La posició d'Espanya en el tema del tancament de les bases americanes ha estat la de descartar aquest escenari i deixar clar als Estats Units que una cosa és no col·laborar en la protecció de l'estret d'Ormuz, i una altra de molt diferent no considerar-se els seus socis lleials. La ministra de Defensa, Margarita Robles, neda en aquest afer entre dues aigües, ja que és la menys bel·ligerant en el pols amb l'administració Trump i coneix perfectament quina és la posició de l'exèrcit, incòmoda pel fet de quedar situats enmig d'un conflicte que no han buscat i amb el qual no se senten còmodes. De fet, les bases nord-americanes a Espanya daten de setembre de 1953, després de signar els pactes de Madrid entre el dictador Francisco Franco i el llavors president dels EUA, Dwight Eisenhower. És molt possible que l'actual tensió sobre les bases nord-americanes a Espanya no vagi a més. El pròxim dissabte farà un mes de l'ofensiva contra l'Iran llançada pels Estats Units i Israel i el termini de quatre setmanes fixat per Trump ja s'ha superat. Tot i que aquest cap de setmana Trump ha definit l'OTAN com un tigre de paper i és un especialista a mantenir múltiples conflictes oberts, ni els Estats Units ni Espanya tenen res a guanyar amb el tancament de les bases. Entre altres coses, perquè encara que ningú en parli i sigui un tema gairebé vetat per a la premsa de Madrid, qui s'està fregant les mans amb el conflicte entre Espanya i Trump és el Regne del Marroc, sempre desitjós de canviar l'actual situació de Ceuta i Melilla. I quan es parla d'aquests assumptes a les casernes, no en surt precisament ben parat el govern de Sánchez. Potser no estem tan lluny que Trump consideri un dia Ceuta i Melilla territoris marroquins ocupats.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 3d ago
Sánchez i el difícil equilibri d'acontentar Junts i Sumar https://www.elnacional.cat/ca/editorial/sanchez-dificil-equilibri-acontentar-junts-sumar-jose-antich_1614375_102.html #Editorial #Firmes
Sánchez i el difícil equilibri d'acontentar Junts i Sumar

La separació en dos decrets llei per fer front a la crisi de l'Orient Mitjà permetrà que el govern espanyol tiri endavant, finalment, al Congrés dels Diputats, un conjunt de mesures econòmiques per minimitzar l'impacte tant en els consumidors com en diferents sectors productius. Òbviament, decaurà el decret que ha imposat Sumar i que inclou diverses mesures sobre contractes de lloguer, que en dues ocasions anteriors enguany no han superat el vot necessari del Parlament espanyol. Però l'altre, el realment important per pal·liar la crisi energètica producte de la guerra de l'Iran, tirarà endavant, si no hi ha sorpreses en el bloc de l'esquerra. Encara més, són mesures que bé podrien tenir l'aval dels diputats del Partit Popular si no estiguessin en el no a tot. Ja veurem si Alberto Núñez Feijóo és capaç de ser on li tocaria. En síntesi, el que el govern espanyol ha acordat, i que dijous arribarà al ple del Congrés per a ser convalidat, és, entre altres coses, la reducció de l'IVA fins al 10% en subministraments com l'electricitat, el gas, la gasolina i el gasoil; la suspensió temporal de l'Impost sobre el Valor de la Producció d'Energia Elèctrica (IVPEE), fixat en el 7%, i la rebaixa de l'Impost Especial sobre l'Electricitat (IEE) fins al tipus del 0,5%. Tres mesures que pretenen limitar l'impacte de l'augment de preus tant en llars com en empreses. Simultàniament, s'articulen diferents línies d'ajuda adreçades a col·lectius especialment afectats, així com a activitats econòmiques amb una elevada dependència energètica. Segons el govern espanyol, el cost per a l'erari públic de les mesures aprovades ascendeix a uns 5.000 milions d'euros. El govern espanyol, ni que sigui per una vegada, ha fet les coses perquè el decret anticrisi sigui aprovat i no acabi a les escombraries Són rebaixes temporals, certament, fins al 30 de juny, però el seu manteniment, ampliació o supressió tindrà molt a veure amb l'evolució de la guerra de l'Iran, que no està sent tan curta com el president dels Estats Units, Donald Trump, va pronosticar inicialment, més enllà d'anunciar-nos reiteradament un final que encara no s'albira. El govern espanyol, ni que sigui per una vegada, ha fet les coses perquè el decret anticrisi sigui aprovat i no acabi a les escombraries. Va intentar, el mateix dijous, amb Junts l'aprovació d'un únic decret amb les mesures econòmiques que ells volien i les propostes sobre lloguers i ocupació que ja han rebutjat el gener i febrer al Congrés. Míriam Nogueras ho va rebutjar en rodó i, amb això, el govern espanyol només tenia dos camins si volia que, per una vegada, prosperés: un únic decret, sense els temes d'habitatge, o dos decrets, incloent-hi aquí les peticions de Yolanda Díaz, que sempre podrà dir que les ha defensades quan no surtin. El segon camí ha acabat sent el més fàcil per a Sánchez, encara que sigui el menys seriós, ja que aprovar reials decrets que després no sortiran al Congrés per manca de majoria parlamentària acaba sent mer postureig i un mal ús de la mesura, concebut amb un objectiu molt diferent i utilitzat anteriorment de manera excepcional i amb consens. Tant és així, que Pedro Sánchez és el president del govern espanyol que ha perdut més decrets llei al Congrés fins a assolir un rècord difícilment igualable, ja que més de dos terços dels rebutjats en democràcia els ha aprovat el Consell de Ministres que presideix.

ElNacional.cat