ElNacional.cat (Unofficial) 15h ago
Quin plat vols avui per sopar? https://www.elnacional.cat/ca/opinio/quin-plat-vols-avui-sopar_1654466_102.html #Firmes
Quin plat vols avui per sopar?

Imagineu que aneu al restaurant que us agrada amb uns amics i, a l'hora de triar el plat, et planteges si vols aquell plat preferit que sempre esculls o potser paga la pena provar-ne un altre. El més segur és que us animeu a tastar algun altre plat en alguna ocasió, però que finalment acabeu tornant al plat que més us agrada. Aquesta mena de decisió és molt comuna a la nostra vida; contínuament triem entre mantenir una determinada decisió o canviar-la per explorar altres possibilitats, per exemple, quan triem un restaurant, un plat, quan escollim parella o quan comprem un pis. El que potser no sabeu és que hi ha científics que estudien matemàticament aquesta classe de comportament. Una de les primeres persones a donar una solució al problema va ser Richard Feynman, un físic que va guanyar el Premi Nobel de Física el 1965, clarament excèntric, però un geni intel·lectual únic, amb gran capacitat comunicativa i divulgadora, que va escriure llibres sobre física que són icònics. A Califòrnia, una nit dels anys setanta, va anar a sopar amb el seu amic a un restaurant tailandès on sovint es trobaven per sopar. Mentre el seu amic dirimia en veu alta si canviar el plat que sempre demanava per un altre de nou, Feynman va dir-li que aquesta era una qüestió que es podia solucionar matemàticament i, sense ni pensar-s'ho dues vegades, va escriure amb la seva lletra punxeguda i enrevessada la fórmula matemàtica que podia predir com optimitzar la decisió d'atrevir-se a explorar nous plats respecte a mantenir-se en la decisió coneguda i segura —a la zona de confort. Un cop havien sopat, el seu amic va recollir el paper amb les fórmules i més endavant les va intentar entendre i transcriure. Ara bé, entre la psicologia del comportament i la matemàtica, tenia raó Feynman? ¿Podem fer una dissecció matemàtica d'un comportament humà exploratori? Doncs bé, recentment, un grup de científics van decidir comprovar si la proposta de resolució algorísmica és realment encertada i han dut a terme un experiment, reclutant 2.520 persones en un joc digital en línia. En comptes de triar un plat, es tractava de triar un restaurant en una nova ciutat en la qual mai no havien estat, cada vespre durant quatre setmanes. Segons si triaven un restaurant o un altre, aconseguien punts, que podien ser des d'1 punt fins a 100 punts, depenent de la qualitat del restaurant escollit. Guanyava el jugador que tingués més punts. Els científics observen que, a l'inici, totes les persones exploren fins que troben restaurants amb més punts, i sempre arriba un moment llindar en què hi ha una resistència més gran a canviar i buscar-ne de nous, sinó que es prefereix repetir un restaurant la resta de dies, de manera totalment semblant a la predita per l'algorisme proposat per Feynman fa més de cinquanta anys. Evidentment, els jugadors no fan els càlculs matemàtics —que impliquen arrels quadrades—, però el seu comportament s'aproxima molt a la predicció. El que vol dir és que, intuïtivament, els humans fem càlculs de riscs i probabilitats, de manera consistent, per intentar optimitzar aquesta mena de decisions a la nostra vida, entre decidir un camí establert i fer el que ens agrada més, respecte a l'exploració del desconegut. En aquest article, no sols es presenta una imatge del paper amb els gargots i les fórmules de Feynman demostrant l'aproximació matemàtica a la capacitat de decisió, sinó que la desenvolupen per a fer-la generalitzable, ja que demostren que el moment llindar del canvi de decisió depèn de la distribució de la qualitat de les opcions. És a dir, si ho apliquem al problema de la pregunta del canvi de plat preferit per un de nou, la decisió dependrà de si els altres plats ens tempten o no, és a dir, si són opcions que ens semblen prou suggerents per a intentar el canvi o, en el càlcul que fem mentalment de manera inconscient, pensem que la recompensa no serà suficient i no ens paga la pena el canvi. Penseu-ho la pròxima vegada que decidiu si preferiu fricandó o suquet de rap, arròs negre o fideuà.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 15h ago
Bea Talegón | Les estadístiques tranquil·litzen, els tirotejos no https://www.elnacional.cat/ca/opinio/bea-talegon-estadistiques-tranquillitzen-tirotejos-no_1654490_102.html #Firmes #Vídeos
Bea Talegón | Les estadístiques tranquil·litzen, els tirotejos no

A Catalunya les estadístiques diuen que la criminalitat baixa, però els titulars parlen de tirotejos, assassinats i intents d'homicidi a l'alça. En aquest vídeo analitzo les últimes dades oficials del Ministeri de l'Interior i dels Mossos d'Esquadra per explicar com és possible que hi hagi un 6% menys de delictes registrats, mentre creixen els robatoris violents, les temptatives d'homicidi i els incidents amb armes de foc. Veurem què hi ha de realitat i què hi ha de relat en la sensació d'inseguretat que es viu a Catalunya, i quin tipus de respostes (policials, judicials i socials) serien necessàries per abordar la violència greu sense caure ni a l'alarmisme ni al negacionisme.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 23h ago
La darrera partida judicial de Puigdemont ja té data https://www.elnacional.cat/ca/editorial/darrera-partida-judicial-puigdemont-te-data-jose-antich_1654451_102.html #Editorial #Firmes
La darrera partida judicial de Puigdemont ja té data

Quan havia començat a consolidar-se un cert estat d'ànim pessimista que el pronunciament d'Europa sobre la llei d'amnistia, aprovada pel Congrés dels Diputats el maig del 2024, quedava ajornat fins després de l'estiu, aquest divendres el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha posat fi a tots els debats i ha fet oficial que dictarà sentència sobre aquesta llei el pròxim 16 de juliol, és a dir, d'aquí a una mica menys de cinc setmanes. El tribunal es pronunciarà, així, sobre el que és la pedra angular que ha marcat la legislatura espanyola, ha fracturat com mai els blocs a la política i ha desencadenat una impensable guerra entre el poder judicial i l'executiu. Com que a la justícia europea no sol haver-hi filtracions, el seu resultat serà comunicat el matí del dia 16, serà llegit pel magistrat corresponent i retransmès en directe per televisió. L'únic que sabem ara, amb seguretat, són les conclusions de l'advocat general, Dean Spielmann, llegides al TJUE el novembre del 2025, que va avalar la llei, assegurant que l'amnistia aprovada a Espanya és competència exclusiva dels estats membres, i que, en el cas de la norma del procés, respecta el dret de la Unió i no s'han afectat fons de la UE amb l'1-O. Hi ha una norma no escrita, però que respon a una estadística contrastada, que el tribunal acaba fent seus, la major part de les vegades, els pronunciaments previs de l'advocat general; malgrat que també hi ha unes poques excepcions a això, de manera que, ara per ara, toca esperar. Per a Spielmann, luxemburguès de 63 anys, que abans havia estat president del Tribunal Europeu de Drets Humans, la malversació està descartada. I això no és un tema menor, ja que és el delicte pel qual el Suprem no vol aplicar l'amnistia a Puigdemont i el seu Govern, entre ells el seu vicepresident Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana, i el seu conseller Jordi Turull, secretari general de Junts. Tot i que quedaran alguns procediments al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, és òbvia l'enorme transcendència de la decisió del 16 de juliol L'advocat del TJUE va assegurar en les seves conclusions del novembre passat que la directiva europea no conté cap disposició que prohibeixi expressament l'ús de mecanismes d'extinció de la responsabilitat penal, com l'amnistia, replicant a l'advocat de la Comissió Europea, que havia sostingut que es tractava d'una autoamnistia. Tot i que quedaran alguns procediments al Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea, és òbvia l'enorme transcendència de la decisió del 16 de juliol. En primer lloc, per al president exiliat, ja que el seu retorn a Catalunya està condicionat a la decisió del TJUE, i una sentència favorable posaria punt final —o hauria de ser així— a una situació personal del tot inexplicable i que a finals del pròxim mes d'octubre farà deu anys que dura. En segon lloc, hi ha desenes de líders i activistes independentistes, pendents de la Gran Sala del TJUE de Luxemburg, composta per quinze jutges, per beneficiar-se de l'amnistia. Si la sentència acaba sent una ratificació de les conclusions de l'advocat general, només caldria que el Tribunal Suprem no emprés dreceres jurídiques i n'acceptés la tornada sense condicions o que el Tribunal Constitucional consolidés la sentència europea. Això segon acabarà passant, en tot cas, a partir de setembre, un cop acabat l'estiu. Respecte al Suprem, podria ser fins i tot abans; depèn de la posició de Manuel Marchena i Pablo Llarena. Hi hauria un tercer camí: que el president Puigdemont, amb una sentència favorable del TJUE, es presentés a Catalunya si Suprem i Constitucional fessin el ronso. Però això, avui, és avançar molt i no és més que una hipòtesi. L'únic cert és que el cronòmetre final s'ha posat en marxa i ara amb una data definitiva que permetrà tancar, sigui quin sigui el resultat, una etapa negra, molt negra, d'Espanya.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
La rèplica de Rahola per l'amnistia al TJUE: "PP i PSOE xocaran amb Europa, no volen que torni el president" https://www.elnacional.cat/ca/videos/replica-rahola-per-amnistia-tjue-pp-i-psoe-xocaran-europa-no-volen-torni-president_1654445_102.html #Vídeos #Firmes
La rèplica de Rahola per l'amnistia al TJUE: "PP i PSOE xocaran amb Europa, no volen que torni el president"

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea dictarà sentència sobre la llei d'amnistia el pròxim 16 de juliol. La cort resoldrà les qüestions prejudicials que van presentar el Tribunal de Comptes, en la causa per les despeses vinculades al referèndum, i l'Audiència Nacional, per l'operació Judes contra els CDR. La periodista, escriptora i col·laboradora d'El Nacional.cat Pilar Rahola, protagonista de La Rèplica, ha pronosticat que "tot fa pensar que el TJUE avalarà l'amnistia, però els estaments espanyols faran tot el possible per fer-ho difícil". "Es produirà un xoc entre Europa i Espanya, PP i PSOE no volen que torni el president Puigdemont", ha albirat. 🔎 Recupera més episodis de La Rèplica de Pilar Rahola a El Nacional

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Violacions greus de drets fonamentals de la policia contra els 600 cantaires https://www.elnacional.cat/ca/opinio/violacions-greus-drets-fonamentals-policia-contra-600-cantaires-josep-cruanyes_1653854_102.html #Firmes
Violacions greus de drets fonamentals de la policia contra els 600 cantaires

L'acte perpetrat contra els 600 cantaires que van ser expulsats de la Sagrada Família per, segons sembla, sospitar-se que podien cantar "Els segadors" i exhibir estelades, va ser un acte que va vulnerar tres drets fonamentals. Un, contra la llibertat d'expressió, que —com estableix el TEDH— inclou l'expressió de les opinions plaents a les autoritats, però especialment aquelles que les contradiuen i que els són molestes. En segon lloc, el dret a la lliure circulació de les persones, ja que van romandre encapsulats fins que la policia ho va considerar oportú, fet que també va implicar un acte degradant contra aquestes persones. Des de fa temps, els Mossos encapsulen determinats manifestants, amb eufemismes com, per exemple, dir que són "perimetrats". No es pot retenir els ciutadans, i menys a la conveniència de la policia, sota sospita injustificada i tampoc raonada. Aquestes actuacions de la policia han estat analitzades pel Tribunal Europeu de Drets Humans a la sentència del TEDH del 8 de febrer del 2024 Auray i altres c. França, en què analitza la pràctica policial dels encapsulaments, i la va declarar il·legal. El tribunal estableix que són contràries i vulneren els articles 2 del protocol núm. 4 sobre el dret de lliure circulació i l'article 11 sobre el dret d'associació amb relació al 10, de llibertat d'expressió, del Conveni Europeu dels Drets Humans. El TEDH estableix que el marge que dona als estats de limitació del dret de manifestació està molt restringit, i només es pot fonamentar en fets de perill greu de violència contra els béns o les persones, cosa que no tenia cap sentit amb l'actitud pacífica dels cantaires. En aquell cas enjudiciat pel tribunal, aquest creia que la mesura podria ser justificada, ja que es tractava d'una gran concentració de milers de persones en què es tenia la certesa que es podrien produir aldarulls greus. Però considera que, malgrat tot, va vulnerar el Conveni Europeu pel fet que les mesures només estan justificades en el cas de perill comprovat i cert de violència, a més que aquesta mesura restrictiva del dret de circulació estigui regulada en una llei. L'encapsulament no és una eina que la policia pot utilitzar quan li convé per confinar les persones que es manifesten quan considera que aquestes no actuen segons els seus desitjos En el nostre cas, a Catalunya no hi ha cap norma aplicable que estableixi la possibilitat de fer encapsulaments, els quals suposen la retenció involuntària de persones. A més a més, la norma ha de ser restrictiva i cal que estableixi les condicions que s'han de donar, tal com diu la jurisprudència del TEDH, en casos absolutament excepcionals, en compliment del que disposa el protocol 4, article 2, del Conveni; altrament, es vulneren els articles 10 i 11 de llibertat d'expressió i manifestació. Els cantaires que van ser discriminats en ser expulsat del concert en el qual actuaven i, per tant, van ser vexats, actuaven pacíficament i, per tant, la policia no tenia cap motiu per expulsar-los del concert —i menys per justificar-ne l'encapsulament— i, per ant, els va causar una greu vulneració de drets fonamentals. L'encapsulament no és una eina que la policia pot utilitzar quan li convé per confinar les persones que es manifesten quan considera que aquestes no actuen segons els seus desitjos. Com una eina per "ordenar" les manifestacions a la carta. Tampoc per "prevenir" que —en la seva llibertat d'expressió i de protesta— puguin incomodar, en aquest cas, les autoritats reials o eclesiàstiques. La llibertat d'expressió s'exerceix lliurement, i els que són les màximes autoritats són els que han de consentir a rebre queixes i crítiques, més que qualsevol altra persona. No hi ha un dret del rei, del Sant Pare o del senyor bisbe que la policia impedeixi que la ciutadania pugui expressar la seva opinió, crítica o no, en presència seva, i això la policia catalana sembla que ho té mal entès, com es va veure en els dispositius reials de Sant Martí Vell o de Montserrat. Cal denunciar les pràctiques policials abusives que el cos de Mossos d'Esquadra i la Policia Nacional duen a terme de manera reiterada els darrers temps, totalment injustificades, ja que han de complir la llei tenint en compte les interpretacions del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que ha deixat ben clar en diverses sentències que aquesta pràctica és il·legal, ja que no està justificada en cap llei. I que, de tota manera, només seria justificada en cas que les persones encapsulades estiguessin relacionades amb situacions de fets greus de violència, per evitar danys majors i sempre sobre la base d'unes garanties que en suposin una aplicació molt restringida. Ací no hi ha cap llei que ho prevegi, i en els fets on se sol aplicar —i especialment en el cas dels cantaires—, suposa una violació massiva que va afectar 600 persones en llur dret a la llibertat d'expressió, la llibertat de circulació i a la dignitat de les persones, cosa que és inacceptable i un fet delictiu, ja que les forces policials no poden vulnerar, i menys que ningú, els drets humans. També és un fet greu que des de la Junta de la Sagrada Família s'hagi justificat el tracte degradant dispensat als cantaires que actuaven de manera desinteressada en la commemoració. Per tant, hem d'esperar que se n'investigui i se'n castigui els responsables i deixi de ser una pràctica il·legal que la policia sembla tenir com a normal. Josep Cruanyes i Tor és advocat

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 1d ago
Un xut d'autoestima https://www.elnacional.cat/ca/editorial/xut-autoestima-jose-antich_1653905_102.html #Editorial #Firmes
Un xut d'autoestima

Enmig de notícies tan preocupants al nostre país com la seguretat de Barcelona —sis morts a trets en els últims tres mesos—, o de conflictes latents a Catalunya, com la vaga de docents o la dels metges i el pèssim funcionament de Rodalies, la benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família ha permès a Barcelona comparèixer davant del món sencer amb les seves millors armes —talent, imaginació i creativitat—, en un espectacle de llums i drons que perdurarà a la història. Cal felicitar efusivament tots els que hi han participat i ho han fet possible, sense escatimar cap elogi. La primera sortida a l'estranger de Lleó XIV en el seu recentment estrenat papat no podia tenir una exhibició millor, a l'altura del que s'espera que sigui el seu magisteri. Barcelona ha tingut un xut d'autoestima com feia temps que no es recordava, i la gran obra d'Antoni Gaudí, la Sagrada Família, ha pujat, si encara podia, un esglaó més com la nova icona mundial de la cristiandat. No es podia aprofitar millor el viatge del Papa a Catalunya i les gairebé 48 hores que ha passat entre nosaltres. S'acosta una nova onada de turistes, després que les televisions de tot el món hagin divulgat la benedicció i els principals mitjans de comunicació no hagin escatimat elogis davant d'una cerimònia que va ser senzillament una meravella, amb el colofó final de centenars de drons siluetejant al cel el rostre de Gaudí, amb els colors blau i grana, mirant de cara a la Sagrada Família. Poc més de deu minuts d'una representació a l'exterior, al final de la missa, que difícilment es tornarà a repetir en dècades, ja que no és fàcil una nova església com aquesta, un temple expiatori que, cent anys després de la mort del seu creador, s'erigeix completa a 172,5 metres i es presenta com l'església més alta del món. Una altura no triada a l'atzar, sinó una mostra de la precisió arquitectònica de Gaudí, que no va voler que el temple superés Montjuïc, la muntanya que forma part del paisatge natural de Barcelona. Barcelona ha tingut un xut d'autoestima com feia temps que no es recordava, i la gran obra d'Antoni Gaudí, la Sagrada Família, ha pujat, si encara podia, un esglaó més com la nova icona mundial de la cristiandat La diplomàcia vaticana va resoldre amb encert molts dels paranys que se li havien parat a Lleó XIV en els discursos o en les visites de les 48 hores que va estar a Catalunya. Així, va desaparèixer misteriosament una referència a la unitat d'Espanya en el sermó de la Sagrada Família que havia estat distribuït. L'invisible típex blanc del pontífex havia resolt d'aquesta manera una referència prescindible i molesta. La pressió del protocol de l'Estat per definir un acte marcadament espanyol va arribar a extrems de disputa que, sens dubte, s'aniran coneixent amb el pas dels dies i que serveix per explicar com l'Estat tenia perfectament dissenyat un acte amb els reis, el president del govern espanyol i catorze ministres, en un desembarcament que no té precedents i que no es deu, precisament, a la religiositat de l'executiu de Pedro Sánchez. En el cas de la visita de Lleó XIV a Montserrat, la història del seu papat recordarà com es va encomanar específicament a la Mare de Déu de Montserrat, de la mateixa manera que Joan Pau II va fer amb la Mare de Déu de Fàtima. Aquest desig de fixar territori de les autoritats espanyoles va jugar una mala passada als seus promotors amb un incident que portarà cua: l'expulsió de 600 cantaires que van ser encapsulats durant mitja hora i expulsats per intentar cantar Els Segadors. Les explicacions que han ofert molts d'ells voregen el grotesc i les primeres peticions de dimissió i d'explicacions dels partits i entitats independentistes no han trigat a arribar. Agents de la Policia Nacional els van expulsar per una sortida que els va deixar al carrer Mallorca i en aquell moment alguns encara pensaven que els portaven a l'acte de benedicció de la torre de Jesús. Ja fora, els Mossos d'Esquadra van bloquejar-los el pas i els van explicar que es tractava d'una evacuació d'emergència. Hi ha imatges de la policia secreta vigilant-los com si es tractés de delinqüents perillosos i veurem, a partir d'ara, quines explicacions —més enllà de refugiar-se en el protocol i el guió establert— es donen. Un innecessari tancament que deixa moltes preguntes en l'aire.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 3d ago
La nostra corrupció caviar https://www.elnacional.cat/ca/opinio/nostra-corrupcio-caviar-elisa-beni_1652774_102.html #Firmes
La nostra corrupció caviar

"Qui no coneix la veritat és simplement un ignorant, però qui la coneix i l'anomena mentida, és un criminal" Bertolt Brecht Em confesso hipnotitzada per la curiosa superioritat moral que afecta l'esquerra actual. Ni el pas del Papa els ha donat la mesura del cinisme amb què afronten un llarg i terrible calvari judicial d'aquells als quals van entronitzar com els seus líders, bé per necessitat d'algú a qui posar l'espelma de la seva fe, bé pel contingut de la caixa d'almoines, que també té els seus partidaris. Ho han vist amb el joc de línies vermelles que s'ha comprat Rufián, per exemple, que evoluciona com un mecano fins a concloure que res no és tan greu com sembla si es tracta de salvar el poder. No és l'únic. Recordin que en aquesta democràcia nostra vam començar fent fora dels seus llocs els càrrecs amb llur mera imputació, després ho vam avançar fins al processament i ara ni amb sentència ferma sembla prou perquè deixin anar la butaca i la tornin al poble. Les revelacions del sumari i de les agendes més les investigacions de l'UCO sobre l'actuació de Leire i el seu grup mostren una de les coses més greus que han succeït en el període democràtic, si exceptuem, a la meva manera de veure, el terrorisme d'Estat dels GAL. Hem assistit a qüestions esgarrifoses. Hem vist una part de la policia corrupta acceptar treballar de manera partidària per al PP i neutralitzar un dels seus perquè no cantés (operació Kitchen amb Bárcenas); hem vist utilitzar aquesta policia política contra adversaris polítics, com en l'operació Catalunya. El que mai havíem conegut és una trama concebuda amb l'objectiu de gripar l'estat de dret per aconseguir la impunitat dels membres d'un partit. Extorsionar, subornar, amenaçar, espiar jutges, fiscals i policies decents per evitar que el pes de la llei caigui sobre qui pot haver delinquit és pujar a un esglaó superior. Al cap i a la fi, les porqueries del PP s'estan veient als tribunals i el que el PSOE pretenia era que les seves no passessin per aquest tràngol. Davant de tanta destrossa, davant dels negocis opacs amb dictadures, les joies de tsarina amagades en caixes fortes, les feines forçades, els diners dilapidats en suborns per l'obra pública, davant de la posada de l'Estat a disposició dels depredadors, el que més xoca és el frenesí amb què alguns abracen o bé el dubte que mai van tenir en altres casos o bé, directament, la defensa de l'indefensable. Els és més fàcil creure que tot el sistema judicial ha treballat per crear una conspiració de corrupció capaç d'ensorrar un govern, que assumir que les dades que estan sobre la taula a efectes polítics ja són suficients per concloure que ens ha estat governant una cort d'indesitjables. El que mai havíem conegut és una trama concebuda amb l'objectiu de gripar l'estat de dret per aconseguir la impunitat dels membres d'un partit I posats a fer, tot s'hi val. La manipulació dels elements que afloren en un procés que és judicial i que, per tant, està sotmès a les normes habituals de contradicció i prova, és molt més fàcil pel fet que la població mitjana no és experta en aquestes arts jurídiques. Així és fàcil convertir l'habitual en inaudit o sentenciar diverses vegades al dia que el jutge s'equivoca i que tot el que maneja té una altra explicació que, qualsevol dia d'aquests, ens donaran els implicats. Més val esperar asseguts. Això és particularment insistent en el cas en què es troba imputat l'expresident Zapatero, convertit en líder espiritual d'un sanchisme que per si sol mai el va tenir. Així hem vist repetir als seus amics i portaveus que les joies trobades a la caixa forta procedien d'una herència i no estaven valorades en més de 50.000 euros. Com si qualsevol persona de classe mitjana no sabés distingir les joies de les seves àvies de les de l'emperadriu Sissi. S'atrapa abans un mentider que un coix, perquè Ansorena enviarà la taxació real d'unes joies imponents que són "bones" i el valor de les quals ja se situa en les set xifres. Ahir ens van sorprendre amb una altra revelació no menys astoradora, ja que per denunciar la conspiració contra Zapatero, acaba posant en solfa tot el sistema de lluita contra les grans màfies transnacionals i el crim organitzat. El jutge Calama ha remès comissió rogatòria als Estats Units perquè aporti formalment a la causa el contingut del telèfon de Rodolfo Reyes, un dels tipus de Plus Ultra, que ara apareix en els informes a causa de la col·laboració policial. Indignats, els amics de la corrupció caviar exclamen: El jutge busca ara blindar el procediment contra possibles nul·litats! Evidentment, i encara sort. La recerca de nul·litats és el principal ressort defensiu de qui no en té cap altre, i n'hi ha prou que ZP hagi fitxat un processalista perquè les intenti cercar, perquè una caterva de creients intenti convèncer-nos que és dolent que la justícia intenti preservar-ne les causes. Obvien que la col·laboració internacional és essencial en la gran delinqüència transnacional i que, a hores d'ara, la Sala II del Tribunal Suprem té prou jurisprudència al respecte per preservar drets, sí, i també per evitar les martingales dels delinqüents. Fixin-se si és curiosa la posició de tanta gent abraçada a la pesta socialista, que preferirien que la justícia perdés els seus instruments per lluitar contra els malfactors que no pas que aquests poguessin perjudicar el suport del seu Pedro. L'argument de pes és que el malvat Trump és el que ha lliurat aquestes dades per venjar-se de Pedro Sánchez. Bé, i si fos així, què? Si han delinquit i les dades són bones, tant se val que ens les lliuri Trump o el mateix diable, sempre que s'hagin respectat, com diu el Suprem, les normes legals d'aquell país i els drets fonamentals. No s'escandalitzen pel botí, ni perquè es pugui haver hipotecat la política exterior per lucres privats, ni per la incoherència que robin aquells que van arribar per netejar, ni de l'existència de tant malfactor d'alta i baixa estofa. No, es col·loquen mirant el més petit agafador que algú els digui que hi ha per no haver de mirar-se molt endins i demanar-se quina merda estan protegint amb el seu propi prestigi.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 3d ago
Lleó XIV i el pes de la Marca Espanya https://www.elnacional.cat/ca/editorial/lleo-xiv-pes-marca-espanya-jose-antich_1652783_102.html #Editorial #Firmes
Lleó XIV i el pes de la Marca Espanya

La primera jornada de la visita de Lleó XIV a Catalunya, amb dos actes importants a la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia i a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, ha deixat un cert regust agredolç: des del punt de vista del catolicisme, el papa nord-americà ha despertat interès i simpatia, tot i que no ha convocat les multituds de Madrid, ni a les convocatòries que s'havien organitzat, ni als carrers de la ciutat. És veritat que a la capital espanyola els actes més multitudinaris van ser en cap de setmana i aquí en un dia feiner. Però també l'aposta per un format més reduït es correspon amb el distanciament que hi ha entre la diòcesi de Barcelona i un sector ampli dels seus feligresos, aquells que militen més en els preceptes i en la identitat de la denominada església catalana d'abans. El Papa ha emprat la llengua catalana en una proporció clarament inferior a la del castellà i en una proporció menor que els seus antecessors, Joan Pau II i Benet XVI, quan van visitar Barcelona. L'ha feta servir en els discursos —a la catedral i al Lluís Companys— i també en una breu i improvisada salutació als que omplien la plaça de la Catedral i abans de dirigir-se al Palau Episcopal, la seva residència a la capital catalana. Ni una sola vegada ha pronunciat la paraula Catalunya i sí que ha parlat d'Espanya, que sigui un país acollidor per a tothom i d'unitat. La Marca Espanya va fer bé la seva feina en la preparació del viatge, sense que se li escapessin detalls. El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, va filar prim tot el que va poder i es va referir a Catalunya com la capital de la Mediterrània, cosa que ningú nega, però en aquest cas tenia un significat. La Marca Espanya va fer bé la seva feina en la preparació del viatge, sense que se li escapessin detalls El president Salvador Illa li ha fet lliurament, en una audiència privada a primera hora de la tarda, d'una carta en la qual li expressava l'"anhel" perquè el pontífex utilitzi el català en les salutacions urbi et orbi, la benedicció papal més solemne de l'Església catòlica, amb la qual Lleó XIV no només estén la seva benedicció globalment, sinó que atorga la indulgència plenària als qui la reben i es produeix en moments tan especials com el Diumenge de Pasqua o per Nadal des de la basílica de Sant Pere. La Generalitat també ha col·locat excepcionalment la bandera del Vaticà al balcó, trencant el protocol habitual, en reconeixement de la visita i de l'impacte i transcendència internacional. Aquesta bandera vaticana al Palau contrastava amb la proliferació de banderes espanyoles enfront de les escasses catalanes a l'Estadi Lluís Companys. Potser algú podia haver pensat en una distribució massiva de la senyera abans de l'entrada a l'estadi, com es fa en altres ocasions, i això no hauria estat un senyal de politització de l'acte, sinó de mostrar la bandera pròpia del país. En un moment en què les identitats pròpies compten, i compten molt, aquests gestos no són detalls menors, encara que sempre hi hagi aquell discurs que pretengui titllar-los de provincians, cosa que, al cap i a la fi, no pretén altra cosa que evitar la nostra presència com a nació.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 4d ago
El Papa o Gaudí https://www.elnacional.cat/ca/opinio/papa-gaudi-enric-vila_1652141_102.html #Firmes
El Papa o Gaudí

He vist les fotografies de l'abraçada del Papa i Pedro Sánchez, i semblen dos colossos aguantant-se l'un a l'altre per no caure. Com que s'inclinen molt cap endavant, fins i tot semblen una mica geperuts, com si els pesés la història, especialment els segles XIX i XX. Jo no hi entenc de teologia, i suposo que l'Església ja hi deu haver pensat, però Déu també existeix i creix a través nostre, com un pare amb un fill, o un artista amb la seva obra —encara que sigui a un altre nivell. Si l'home no participés de la Creació, si no en fos responsable, el món seria com un algoritme o com aquella atracció de Disney que es diu It's a Small World. Hi ha una escena de Breaking the Waves que m'ha vingut al cap veient l'abraçada de Sánchez amb el Papa. La protagonista comença a resar com una boja perquè el seu marit està malalt, i tot va de mal en pitjor, però Déu no li diu res. Finalment, quan Déu respon, ella li retreu, angoixada: "On eres?". I ell li diu, amb una ironia que em va semblar genial: "No puc estar només per tu, que tinc molta feina". La idea que Déu no ho pot ocupar tot, perquè si anul·lés l'home, anul·laria la seva obra i s'anul·laria a si mateix, toca el moll de l'os de la Divina Comèdia, per dir-ho amb el vell Dant, i també de la Comèdia humana, per dir-ho com Balzac. Els artistes saben millor que ningú que l'home no és un figurant de la Creació, sinó un col·laborador lliure, perillós, capaç d'enlairar o de rebaixar l'obra de Déu. Per això Gaudí no va fer una església com les altres, sinó un temple nou, gairebé irreverent, pensat per renovar el catolicisme i la fe que els catalans havien perdut perseguint els mirallets de l'or americà i entomant les crueltats de la geopolítica. Gaudí pensava que l'Església es condemnaria o se salvaria a Catalunya, perquè cap poble d'Europa no estava tan pressionat i tan confós per les bogeries del món modern. Com passa ara, la Catalunya de Gaudí es trobava perduda en un món polaritzat per poders del sud que s'aguantaven sobre la desesperació dels pobres i poders del nord que s'aguantaven sobre l'avarícia dels rics. L'arquitecte va intentar adaptar-se a la seva societat. Però al final es va concentrar a passar per sobre del seu temps. Al voltant seu només hi veia pactes entre colossos descreguts que xuclaven l'ànima de la seva gent. Fos a causa del concordat entre el Vaticà i Isabel II per blindar la unitat d'Espanya, o del pacte entre la burgesia catalana i els Borbons per blindar la monarquia a canvi del mercat peninsular, cada intent de salvar l'ordre embolicava més la troca. La Sagrada Família és un intent d'aixecar una forma que no s'aguanti sobre cap mentida. Surt de la voluntat de relligar els catalans amb un símbol internacional que no es pugui pervertir. Per això, Gaudí va acceptar que no acabaria mai el temple, i per això la seva obra ha sobreviscut als incendiaris de la Guerra Civil, a la repressió franquista i a l'explotació turística potenciada per la hipocresia de l'esquerra. Si la Sagrada Família ha cridat l'atenció dels japonesos —un altre poble amenaçat per la força del miratge americà—, és precisament per la devoció a la puresa que traspua. Gaudí volia inspirar els catalans i cridar una mica l'atenció de Déu perquè s'ocupés del seu país. No cal explicar com van acabar els esforços de Gaudí. Jo amb prou feines estic batejat. A casa meva no volien saber res dels capellans, pel suport falsari que el Vaticà va donar a Franco, i no feien gaires diferències entre les sotanes i els incendiaris de la FAI. Ha costat molt tornar a alçar el cap, recuperar la sensació de continuïtat que fa possible l'esperança. La Sagrada Família sempre ha estat allà, donant escalf, creixent amb les aportacions anònimes del poble, mentre el catolicisme oficial perdia força a mesura que Europa es democratitzava. Només cal viatjar a Nàpols i Palerm per entendre el desencís i la misèria que els pactes geopolítics entre Roma i Madrid han portat a la nostra banda del Mediterrani. El català és la llengua de la Sagrada Família perquè els catalans som fills de Déu com qualsevol altre poble Si el Papa beneeix la Sagrada Família en castellà, no trairà només Gaudí. Trairà la funció històrica i moral del mateix temple. El català és la llengua de la Sagrada Família perquè els catalans som fills de Déu com qualsevol altre poble, i perquè Gaudí no va aixecar aquella obra perquè acabés servint de decorat a la mateixa mentida política i religiosa que havia volgut superar. Gaudí no va ser detingut durant la dictadura de Primo de Rivera perquè volgués fer-se l'heroi. Evitava el castellà fins i tot quan es dirigia al rei pel mateix amor al detall i a les arrels que ha fet possible la Sagrada Família. Les mentides dels partits que van administrar l'1 d'Octubre i el cinisme dels que van votar el 155 es van carregar la democràcia que tant havia costat de crear. Per això ara el Papa va al Congrés dels Diputats a fer el paperot, en un acte polític sense precedents. Amb la Sagrada Família el risc és més fondo, perquè no és polític, és espiritual. Si el temple de Gaudí es beneeix en castellà —la llengua que l'Estat intenta imposar a Catalunya des dels temps de la Contrareforma—, no serà només un insult per als catalans. Serà una oportunitat històrica de reconciliació perduda. La mateixa Església catòlica i el govern d'Espanya es posaran sota la mirada divina que Gaudí volia invocar. Potser recordaran als catalans que les accions tenen conseqüències i que Déu, de tant en tant, ens mira i fins i tot ens necessita, encara que tingui molta feina i no pugui venir a treure'ns les castanyes del foc.

ElNacional.cat
ElNacional.cat (Unofficial) 4d ago
Igualtat formal o desigualtat real? Una reflexió i possible solució sobre el districte universitari únic https://www.elnacional.cat/ca/opinio/igualtat-formal-desigualtat-real-reflexio-possible-solucio-sobre-districte-universitari-unic-jesus-pruja_1652210_102.html #Firmes
Igualtat formal o desigualtat real? Una reflexió i possible solució sobre el districte universitari únic

Cada mes de juny, milers de persones aspirants a universitaris s'asseuen davant els quaderns de les proves d'accés a la universitat (PAU), amb la convicció que aquell moment influirà decisivament en el seu futur. Són conscients que es troben dins un procés que va molt més enllà d'un tràmit acadèmic, i que la porta a la qual truquen dona accés a un itinerari de marcada transcendència vital. Per aquest motiu, resulta lògic que la confiança de la ciutadania en la igualtat de condicions de les PAU formi part del conjunt dels pilars de la confiança general atorgada, encara, a les institucions públiques. Quatre dècades treballant en la gestió dels processos d'accés i admissió a les universitats públiques catalanes (i alguna privada) m'han permès resseguir de primera mà l'evolució del sistema universitari d'accés, tant en la seva dimensió quantitativa, que ha estat enorme, com en la qualitativa. Una de les coses que més m'ha cridat l'atenció és l'etern retorn d'alguns debats, entre ells, i de forma especial, el relatiu a l'equitat territorial. Formalment, el sistema universitari espanyol funciona com un districte únic, cosa que vol dir que totes les persones aspirants a ser universitàries poden sol·licitar plaça en qualsevol universitat pública del Regne d'Espanya. Això no obstant, aquesta possibilitat legal general ha de sintonitzar-se amb una realitat material singular: les condicions d'accés no són exactament les mateixes a totes les comunitats autònomes, fet que alimenta la persistent polèmica sobre l'equitat real del sistema d'accés en el marc del districte universitari únic. En termes que podríem qualificar de tecnicojurídics, el debat inicial sobre el tema es va centrar en el concepte d'accés, i no en el d'admissió. La cèlebre LRU de l'any 1983 (Ley Orgánica 11/1983), amb la qual es va establir el marc general d'organització universitària després de la Constitució de 1978, fou un exemple d'aquesta primera inflexió: el dret a l'accés a l'ensenyament superior fou l'eix basilar en un moment en què la majoria de les competències autonòmiques no havien estat encara transferides. Però, arran de la següent reforma legal de l'any 2006 (Ley Orgánica 2/2006), quan el sistema universitari i l'autonòmic disposaven ja de dues dècades d'experiència, es va consolidar legalment la distinció entre els requisits d'accés i els procediments d'admissió. A partir d'aquell moment va quedar del tot clar que l'accés era entès com l'acreditació del títol habilitant corresponent, mentre que l'admissió era el mecanisme objectiu i meritocràtic que ordenava les sol·licituds dels aspirants, en virtut del qual s'atorgaven les places universitàries. Aquesta distinció és essencial per entendre el funcionament real del sistema. La uniformitat legal de l'accés no ha estat mai el veritable nucli de la controvèrsia pública i política, sinó la pluralitat de la seva execució pràctica. En principi, els recels ciutadans es projectaven a l'intern de cada comunitat, centrats en les possibles desviacions en favor de l'alumnat procedent de certs centres de secundària. Amb el temps, però, quan les places en algunes titulacions esdevingueren tan competides que superaren l'àmbit autonòmic, les suspicàcies passaren a tenir una dimensió territorial. El disseny i l'operativa de l'antigament mal anomenada selectivitat (que amb més d'un 90% d'aprovats ja no seleccionava res) són de competència autonòmica, i malgrat que sempre ha estat limitada per uns criteris generals. La idea d'uns nivells diferents d'exigència, d'uns criteris de correcció més o menys flexibles segons la comunitat, o d'unes ponderacions de matèries diversificades entre les administracions autonòmiques, ha estat alimentant la polèmica any rere any. El problema continua sent com assegurar que una qualificació obtinguda a les PAU en una comunitat autònoma sigui realment equivalent a la resta Les successives reformes de la llei orgànica operades els anys 2013 i 2020 van introduir elements amb l'objectiu d'apaivagar aquest debat, però la qüestió de fons continua sense trobar una alternativa que faci convergir un legislador i disset executors. El problema continua sent com assegurar que una qualificació obtinguda a les PAU en una comunitat autònoma sigui realment equivalent a la resta. La pluralitat d'operadors genera, sempre, la diversitat operativa. És una manifestació més de l'irresoluble debat entre el dret a la diferència, emparat per l'autonomia, i el dret a la igualtat, emparat pel centralisme. Sobre només podem intentar esmorteir els seus efectes. Les persones que sol·liciten places en alguns ensenyaments universitaris d'altíssima competència acostumen a ser les que cerquen assignació fora de la seva comunitat, i, quan perceben les diferències, fan sentir les seves queixes. Però també es lamenten aquells que no poden obtenir la plaça a la seva comunitat a causa d'una assignació a terceres persones que consideren provinents de comunitats amb exigència més baixa i qualificacions més altes. Quantitativament, aquest conflicte és menor, i, a més, les percepcions que hi ha darrere dels subjectes afectats no sempre es poden acreditar de forma objectiva i amb dades concloents. Però el seu lament troba un gran ressò mediàtic (i, sens dubte, políticament interessat). El que no es pot passar per alt, com dèiem, és que el sistema d'accés no sols ha d'assegurar l'equitat, sinó que ha de vetllar per tal que els ciutadans el percebin com a equitatiu i hi confiïn sense suspicàcies. A partir de l'experiència invocada, faig algunes de les reflexions generades per aquest problema, amb l'ànim d'introduir elements que poden contribuir a la salvaguarda de l'interès general. La primera va adreçada a la uniformitat de les normes i els criteris que afecten els graus. És una evidència que els graus universitaris han entrat en una dinàmica d'extrema pluralitat i això no ha d'afectar l'admissió. Una segona reflexió es projecta a cada territori. Cada administració està obligada a vetllar per l'homogeneïtat del procés entre els seus centres educatius, lluitant per evitar les desviacions que tan sovint són objecte de la rumorologia social. Però cal anar un pas més enllà: s'haurien d'establir indicadors consensuats que permetessin el seguiment públic i l'anàlisi comparativa anual. Això permetria a l'autoritat ministerial generar anualment coeficients correctors per comunitats autònomes, aplicables als expedients en cada convocatòria (ordinària i extraordinària). No es tractaria de penalitzar ningú, sinó de garantir l'aplicació en l'accés a la universitat pública del principi constitucional de mèrit i capacitat. La proposta no és de senzilla concreció, certament, ni tampoc de pacífica assumpció política, però, si l'alternativa és continuar a la deriva, l'erosió del sistema serà, com deia Pla, ineluctable. Si observem la realitat operativa actual, es pot apreciar que el sistema fonamenta la seva valoració quantitativa en dos pilars: primer, el de la nota obtinguda en la fase general de les PAU i, segon, la nota d'accés final, resultant d'aplicar una ponderació de la primera (un 40%) i l'obtinguda en l'expedient de batxillerat (60%). Aquesta ponderació posa en evidència que les diferències interautonòmiques en les PAU no són la part principal del problema, com s'acostuma a proclamar cada mes de juny, sinó les valoracions incorporades als expedients dels estudiants, a les quals poca atenció es para. Generar —i aplicar— un coeficient autonòmic d'equitat permetria actuar sobre l'esmentada erosió institucional. Traslladaria a la ciutadania el missatge de compromís responsable de les autoritats públiques davant els drets dels ciutadans. Tenim les dades d'accés final de totes les comunitats autònomes, que cada curs són diferents, tot i que amb uns marges limitats. Tenim també les capacitats tècniques suficients per bastir el model de coeficient anual d'equitat. Així, si prenem la nota mitjana catalana del 2025 (7,181) com a unitat base, el coeficient resultant que li seria aplicat a un sol·licitant català de plaça a les illes Balears —on la nota fou més baixa (7,099)— seria el 0,988, de forma que una persona que a Catalunya tenia, per exemple, un 7,801 de nota quedaria automàticament qualificat a les illes amb 7,707. A la inversa, si aquesta persona demanés plaça a València, on la nota mitjana fou més elevada que la catalana (7,317), el coeficient resultant d'1,019 li permetria elevar la seva qualificació fins a un 7,949. Aquest mecanisme seria també aplicable a les anomenades notes d'admissió, que són les que permeten agregar puntuacions fins a la xifra de 14. En resum: mitjana d'on vol anar dividit per la mitjana d'on ve. Sabedors com som del fet que qualsevol proposta serà sotmesa a l'arena política, pensem que només un plantejament tècnic i objectiu, basat en una mesura quantitativa clara (i variable), que no comporta cap control ni exigència qualitativa sobre cada territori afectat, pot incorporar-se a l'agenda pública per al seu debat i la seva consideració. Des del RD 69/2000 estableix el districte únic i una mesura de preservació de l'equitat d'aquesta naturalesa es podria aplicar de forma immediata si la voluntat política l'accepta. I de pas reforçaria, sense que l'autor ho vulgui, el districte universitari únic, ves per on. Dr. Jesús M. Prujà i Noè Abans de jubilar-me a la Generalitat vaig dur a terme quaranta campanyes de preinscripció i algunes PAU, entre altres coses. Actualment, soc canceller de la Universitat Europea-IMF d'Andorra.

ElNacional.cat