Adults a la sala: La meva batalla contra l'establishment europeu, @VaroufakisDE, 2017
Crua i detallada crònica sobre com funciona realment la superestructura de la Unió Europea. No és només un llibre de memòries; és un tractat sobre la impotència de la política democràtica davant la tecnocràcia financera.
Pel·lícula: https://en.wikipedia.org/wiki/Adults_in_the_Room
1/7
Legitimitat vs. poder
Varoufakis arriba a l'Eurogrup amb la legitimitat de les urnes (el mandat de Syriza per renegociar el deute). Tanmateix, es troba amb una realitat que descriu com a kafkiana:
Les institucions europees (FMI, BCE i la Comissió Europea, la "Troika") operen fora de qualsevol control democràtic real. A Brussel·les "les regles" són una excusa que s'aplica de manera asimètrica. El famós "no hi ha alternativa" (TINA) de Thatcher esdevé la religió de l'Eurogrup.
2/7
L'economia com a "càstig"
El llibre reforça la idea de l'Estat com a superestructura de classe. Varoufakis argumenta que el rescat a Grècia no va ser per salvar els grecs, sinó per:
* Salvar bancs alemanys i francesos: Transferir deute privat (dels bancs) al deute públic (dels ciutadans europeus).
* Disciplina política: Castigar Grècia per enviar un missatge a Podem a Espanya o al Sinn Féin a Irlanda: "Si intenteu canviar les regles, us destruirem el sistema bancari".
3/7
La "Tecnocràcia" com a màscara ideològica
Una de les parts més potents del llibre és la descripció de personatges com Wolfgang Schäuble o Christine Lagarde. Varoufakis els critica no per ser incompetents, sinó per ser "presoners" d'un relat que saben que és fals. En privat, molts admetien que Grècia no podria pagar mai, però en públic exigien més retallades.
4/7
Això és l'excusa de les dades portada a l'extrem: s'utilitzaven fulls de càlcul clarament erronis (literal) per justificar l'austeritat, simplement perquè el manteniment de l'ordre vigent era més important que la veritat matemàtica.
5/7
La traïció interna
L'anàlisi no seria completa sense la crítica a Alexis Tsipras. Varoufakis narra com el "miracle" de la resistència grega mor quan el seu propi govern accepta el tercer rescat malgrat el referèndum del "No" (Oxi). Aquí el llibre esdevé una tragèdia grega sobre el preu de mantenir-se dins del "club". Tsipras tria la supervivència dins la superestructura; Varoufakis tria l'exili polític.
6/7
"Adults a la sala" és la prova documental que, en el capitalisme financer modern, l'economia ha segrestat la política. Europa va preferir un país enfonsat abans que admetre que el model havia fallat.
7/7
"El govern de l'Estat modern no és més que un comitè per administrar els afers comuns de tota la burgesia."
Manifest Comunista (1848), Marx, Engels
Segons aquesta visió, l'Estat no és un àrbitre neutral que busca el bé comú, sinó una eina organitzada per la classe dominant per mantenir les condicions que permeten la seva hegemonia.
1/6
Base i Superestructura
Per a Marx, la societat es divideix en dues parts:
* La Base (Estructura econòmica): Són les forces de producció i les relacions de propietat (qui té les fàbriques, la terra, el capital).
* La Superestructura: Inclou l'Estat, el dret, la religió, la cultura i la ideologia.
La base econòmica determina la superestructura. És a dir, qui té el poder econòmic crea un Estat a la seva imatge i semblança per protegir els seus interessos.
2/6
L'Estat com a "comitè d'administració"
Les lleis (com la propietat privada), la policia i l'exèrcit serveixen, en última instància, per garantir que el cicle d'acumulació de capital no s'aturi i que la classe treballadora no pugui subvertir l'ordre.
3/6
Hegemonia i Consentiment (Gramsci)
Antonio Gramsci va ampliar aquesta idea per explicar per què la gent accepta aquest estat de les coses sense revoltar-se cada dia:
* Dominació: L'ús de la força física (policia, presons).
* Hegemonia: El control de les idees. L'Estat, a través de l'educació i els mitjans, fa que els interessos de la classe dominant semblin el "sentit comú" per a tothom.
4/6
El paper de les "dades" i la tècnica
Des d'una perspectiva crítica, l'Estat modern utilitza les dades i l'eficiència tècnica com una forma de superestructura per despolititzar els conflictes de classe.
Si una retallada social es presenta com un "ajustament tècnic necessari segons les dades", s'amaga el fet que és una decisió política que beneficia uns (els creditors/capital) i perjudica uns altres (els treballadors).
5/6
La "mort" de l'Estat
En la teoria clàssica marxista, si l'Estat és només un producte de la divisió de classes, en el moment en què s'eliminin les classes socialitzant els mitjans de producció, l'Estat deixaria de tenir funció i, finalment, s'extingiria ("wither away").
6/6
La responsabilitat del Bundesbank (Banc Central d'Alemanya) en la gestió de la crisi de 2008 i la posterior crisi de l'eurozona (2010-2015) és un dels temes més divisoris de la història econòmica moderna.
Des d'una perspectiva crítica, com la que planteja Varoufakis o l'escola neokeynesiana, el Bundesbank no va actuar només com a banc, sinó com a guardià ideològic d'un model que va prioritzar l'estabilitat dels preus per sobre de la supervivència social dels països del sud.
1/6
Exportació de l'Ordoliberalisme
El Bundesbank és el bressol de l'ordoliberalisme, una doctrina que diu que l'Estat només ha de garantir que el mercat funcioni i que la inflació sigui baixa.
Durant la crisi, el Bundesbank va forçar que el Banc Central Europeu (BCE) adoptés aquesta rigidesa alemanya. Això va impedir que Europa reaccionés amb la rapidesa dels EUA o el Japó, que van injectar diners immediatament per salvar l'economia real.
https://en.wikipedia.org/wiki/Ordoliberalism
2/6
El rescat emmascarat dels bancs alemanys
La crítica més forta de Varoufakis. Abans del 2008, els bancs privats alemanys havien prestat milers de milions a Grècia, Espanya i Portugal. Quan la bombolla va esclatar el Bundesbank i el govern alemany van insistir en els rescats oficials.
Aquests diners no anaven a Grècia per fer escoles, sinó per pagar els deutes amb bancs privats alemanys i francesos. Com a resultat, el risc es va transvasar del sector privat al sector públic.
3/6
L'oposició a la "unió de transferències"
El Bundesbank sempre s'ha oposat aferrissadament a que els països rics ajudin directament els pobres sense condicions draconianes.
Va insistir en el concepte de "risc moral" (moral hazard): "Si ajudem a grecs o espanyols sense castigar-los amb austeritat, tornaran a gastar massa". Aquesta visió moralista de l'economia va convertir una crisi financera en una crisi d'identitat europea, alimentant ressentiment entre el nord i el sud.
4/6
La paràlisi del BCE (L'era de Jens Weidmann)
Jens Weidmann, president del Bundesbank durant gran part de la crisi, va ser la veu dissident constant dins del BCE contra Mario Draghi.
Es va oposar a la compra de deute públic (QE) i a baixar els tipus d'interès. Aquesta resistència interna va fer que les mesures d'estímul arribessin tard i fossin tímides, allargant la recessió a Europa molt més que a la resta del món desenvolupat.
5/6
El Bundesbank va actuar com a nucli d'una superestructura que protegia els estalvis de les classes mitjanes/altes alemanyes a costa de desindustrialització i atur al sud d'Europa. No va ser una decisió "tècnica", va ser una decisió de classe a escala continental.
Mentre Grècia s'enfonsava, el Bundesbank celebrava que Alemanya es finançava a tipus d'interès negatius. El capital fugia del sud per refugiar-se en la seguretat alemanya, un negoci rodó per a la seva economia.
6/6
El Bundesbank realment creia en les seves teories econòmiques o era simplement una façana per mantenir l'hegemonia alemanya sobre Europa?
La resposta més encertada, seguint la lògica de Varoufakis i l'anàlisi de la superestructura, és que no es poden separar. L'hegemonia més eficaç és aquella que es creu les seves pròpies mentides.
1/7
La ideologia com a "armadura"
El Bundesbank no necessitava "mentir" conscientment perquè el seu dogma (l'ordoliberalisme) ja estava dissenyat per beneficiar una economia exportadora com l'alemanya.
* Façana: "Hem de ser auster s perquè el deute és un pecat moral" (de fet, en alemany, la paraula "schuld" significa alhora "deute" i "culpa").
2/7
Friedrich Nietzsche, a la "La genealogia de la moral" (1887), fa una de les anàlisis etimològiques i psicològiques més potents de la història de la filosofia sobre el terme "schuld".
A l'alemany, la paraula "schuld" té un doble significat: "deute" (econòmic) i "culpa" (moral).
1/8
Origen del càstig (deutor i creditor)
Nietzsche sosté que el concepte moral de "culpa" no prové d'una idea abstracta de pecat, sinó de la relació contractual més primitiva: deutor i creditor.
Originàriament, si un deutor no podia pagar, el creditor tenia dret a infligir-li dany físic com a compensació. El plaer de fer patir servia de "repagament". La consciència moral i el sentiment de "culpa" neixen quan aquesta violència es gira cap a l'interior de l'individu.
2/8
La "mala consciència"
Segons Nietzsche, Estat i societat forcen l'individu a viure en pau, la qual cosa impedeix que els nostres instints agressius surtin a l'exterior. Què passa llavors?
L'home es torna contra si mateix. La "mala consciència" és l'instint de crueltat que, en no poder descarregar-se sobre altres, es regira. L'individu es deu a la comunitat (o avantpassats, o Déu) i, com que mai pot pagar aquest "deute" infinit, viu en un estat permanent de culpa.
3/8
La crisi de l'Euro i el Bundesbank
L'ordoliberalisme alemany està profundament impregnat d'aquesta visió:
* El deute com a pecat: Quan Alemanya parlava del deute grec, no ho feia només com un problema de balanços comptables, sinó com un defecte moral. Si tens "schuld" (deute), ets un "schuldiger" (culpable).
4/8
* L'ascesi de l'austeritat: L'austeritat imposada a la perifèria europea no era només una mesura econòmica; era una penitència. El càstig (les retallades) servia per "netejar" la culpa de la mala gestió anterior.
5/8
L'Estat utilitza el concepte de "deute" per moralitzar la submissió. Es diu al poble: "Hem viscut per sobre de les nostres possibilitats" (creant culpa col·lectiva) per justificar que la classe dominant retalli drets socials.
Varoufakis intentava parlar de "deute" com un error matemàtic o un desajust del sistema. Però es va trobar amb un mur (Schäuble/Bundesbank) que parlava de "culpa" en el sentit nietzscheà: algú ha de patir perquè el deute s'ha contret.
6/8
Nietzsche ens diu que l'home és l'únic animal capaç de fer promeses (deutes). Però el preu d'aquesta capacitat ha estat la creació d'una superestructura moral que utilitza la por i el deute per domesticar la voluntat de poder de les societats.
7/8
"Aquesta relació contractual entre el deutor i el creditor... és tan vella com l'existència de 'subjectes jurídics' i ens remet a les formes fonamentals de compra, venda, canvi i comerç."
Nietzsche, La genealogia de la moral.
8/8
Segons Nietszche, la tradició judeocristiana és la que agafa aquesta estructura econòmica de "deute" (schuld) i la porta a la seva màxima expressió metafísica, convertint-la en una eina de control psicològic sense precedents.
1/6
El deute amb l'avantpassat (Déu com a creditor)
Nietzsche explica que totes les cultures senten un deute amb els fundadors o avantpassats per la protecció que els han donat. El cristianisme eleva aquest concepte: el deute ja no és amb un avantpassat humà, sinó amb un Déu absolut i etern. Com que Déu és infinit, el deute de l'home esdevé impagable (deute infinit). Aquí el "schuld" econòmic es transforma en "pecat". L'home neix ja amb un deute (el pecat original).
2/6
El "cop de geni" del Cristianisme: La Creu
Nietzsche analitza el sacrifici de Crist com una solució paradoxal i "cruel" al problema del deute:
* El creditor es sacrifica pel deutor: perquè l'home (el deutor) no pot pagar el seu deute, Déu (el creditor) es sacrifica a si mateix a la creu.
* L'efecte psicològic: en lloc d'alliberar l'home, això el lliga encara més. Com pot l'home rebel·lar-se contra un Déu que ha "mort" per ell? La culpa esdevé indestructible.
3/6
La "moral dels esclaus"
La tradició judeocristiana inverteix els valors. Allò que és "bo" (força, orgull) passa a ser "dolent" (pecat). Allò que és "feble" (sofriment, pobresa, humilitat) passa a ser "bo". Els "esclaus" (febles) no poden vèncer els "senyors" (forts) en el camp de batalla (ressentiment), així que inventen una superestructura moral que fa que el fort se senti "culpable" de la seva força.
El "deute" s'utilitza com a arma de guerra psicològica.
4/6
L'herència protestant i l'esperit del capitalisme
El protestantisme va eliminar la confessió catòlica (que "esborrava" el deute periòdicament). Sense confessió, l'individu està sol davant del deute infinit amb Déu. Es desenvolupa així una obsessió malaltissa pel treball, l'estalvi i el compliment del deute com a úniques formes de demostrar que un és "digne".
L'economia es converteix en la nova religió, "el crèdit és la fe" i la "insolvència és el pecat".
5/6
L'eurozona no va actuar com un banc central, sinó com un tribunal de la Inquisició que utilitzava el concepte de "schuld" per mantenir l'hegemonia.
6/6
Mohauk · mohauk.net