passen vàries coses quan fas vídeoassajos (i no articles i llibres) que et fan sentir amb menys aportacions o vàlua que la gent que només escriu.

I és que la gent que valida les idees i les aportacions filosòfiques en el pla comú normalment no mira vídeos o si els mira els sol englobar tots en el mateix sac de divulgació. Donant més pes a algú que al final potser fa el mateix que tu enfilant idees només que al final presenta en llibre o firma columnes. No parlo d’editors, i ara!

és una qüestió de comunitat, d’egos i d’imatge. Les estètiques dels vídeos de youtube no entren en l’espai de validació del pensament. Semblen una cosa massa personificada, encarnada en algú. Potser hi haurà gent (gent de la comunitat cultural clar) que vindrà mirar-lo, però compartir-lo: difícil. També deu ser cosa dels formats, que sembla que els algoritmes hagin de fer la seva feina i determinar si x vídeo val la pena de ser
compartit o no i no les persones.

en fi, que no passa res i ja sabia el pes de l’estigma de sortir en vídeos, justament tota la feina és per lluitar-hi en contra i per la capacitat que tenen de fer arribar idees a molta gent de forma ‘gratuïta’.

I que m’arriben mil propostes i gent que et té en compte i tot i tot ❤️, però no sé si s’entèn…

i tot això venia sobretot perquè al final és igual què pensi o comparteixi la gent de la cultura, el problema és quan tu sents que el que fas val menys i té menys interès, perquè quan estàs sola fent-ho acabes amb l’entusiasme pels terres quan toca anunciar que has fet x vídeo nou:( i el treus que ja penses que potser només et sembla interessant a tu, que potser no aporta res etc etc