La violència pot ser "justificada" (per exemple, contra una opressió insuportable), però mai serà "legítima" en el sentit de crear un ordre polític estable.
Per a Arendt, el gran risc del pensament de Fanon és que l'alliberament (fer fora el colonitzador) es confongui amb la llibertat (construir una república).
7/7
La responsabilitat de Sartre
Arendt és sovint més dura amb el pròleg de Jean-Paul Sartre que amb el mateix Fanon. Considera que Sartre eleva la violència a un nivell metafísic gairebé religiós ("matar un europeu és matar dos ocells d'un tret... queda un home mort i un home lliure").
Arendt creu que aquesta retòrica intel·lectual és irresponsable i que ignora les conseqüències reals de la sang i el terror.
6/7
El perill de la "fraternitat en la violència"
Fanon argumenta que la violència uneix el poble contra l'enemic.
Arendt admet que la violència crea un vincle de "fraternitat", però alerta que és una fraternitat buida i efímera. La unió basada en l'odi a un enemic comú s'esvaeix tan bon punt l'enemic desapareix. Sense institucions polítiques i llibertat pública (que no depenen de la violència), el nou estat caurà inevitablement en la tirania o el caos.
5/7
Violència com a "catarsi" o "processos biològics"
Fanon (i Sartre més) defensava que la violència té un efecte curatiu i creador d'humanitat per al colonitzat.
Arendt troba aquesta idea "animalística" i perillosa. Arendt critica que Fanon recorri a metàfores biològiques (com si la violència fos una força de la natura que regenera la vida). Per a Arendt, la política ha de basar-se en la raó i el discurs, no en impulsos vitals o instints de destrucció.
4/7
Arendt sosté que on la violència domina absolutament, el poder desapareix. La violència pot destruir el poder (l'Estat colonial), però mai pot crear poder nou. Critica Fanon per creure que la violència "crea" una nació, quan en realitat només en destrueix una altra.
3/7
Confusió entre "poder" i "violència"
Aquesta és la distinció més famosa d'Arendt. Per a ella, són conceptes oposats:
* El Poder: Neix de l'acció concertada, de la paraula i del consens entre persones que actuen soles. El poder és un fi en si mateix.
* La Violència: És instrumental; necessita eines (armes) i s'utilitza per obligar o destruir.
2/7
La crítica d'Hannah Arendt a Frantz Fanon (i especialment al pròleg de Jean-Paul Sartre) es troba principalment en el seu assaig "Sobre la violència" (1969).
Arendt reconeix la legitimitat del patiment dels colonitzats, però alerta que la glorificació de la violència de Fanon és un error polític i filosòfic perillós.
1/7
Molts van acusar Sartre de "traïdor" a França. Tanmateix, Fanon, tot i agrair el suport, va trobar que Sartre de vegades no entenia del tot la realitat del terreny i es perdia en la seva pròpia abstracció filosòfica.
8/8
Aquest pròleg va fer que el llibre fos segrestat per la policia francesa en diverses ocasions. Va convertir "Els condemnats de la terra" en un manual per a moviments de tot el món, des dels Black Panthers als EUA fins a les guerrilles d'Amèrica Llatina i l'independentisme radical a tot el planeta.
7/8
Diferència entre Fanon i Sartre
Fanon escriu des de la urgència d'un psiquiatre i revolucionari que veu el patiment real. La seva crida a la violència té una funció política i psicològica concreta.
Sartre escriu des del seu existencialisme. Per a ell, la violència és gairebé una "neteja espiritual". Molts crítics consideren que Sartre va ser més extrem i menys "humà" que Fanon, convertint la descolonització en un exercici de retòrica intel·lectual violenta.
6/8
Mohauk