En definitiva, la tàctica nazi d'assolir el poder des de dins ara té una versió digital: la privatització de les funcions més sensibles de l'Estat. Si el codi decideix qui és culpable, qui és elegible per a una ajuda o qui és un objectiu militar, qui governa realment?
És una elecció històrica: o l'Estat aprèn a programar la seva pròpia llibertat, o acabarà sent un simple client (i un ostatge) de qui té el servidor.
6/6
Si la nacionalització sembla una utopia i la subcontractació és una capitulació, l'única via democràtica real seria la "transparència radical per disseny":
* Exigir codi obert en qualsevol eina que afecti els drets fonamentals.
* Crear agències de supervisió algorítmica amb poder real de vet, formades per experts independents i societat civil, no per polítics de carrera.
5/6
La "porta giratòria" tecnològica
No podem oblidar que molts assessors de seguretat nacional i alts càrrecs acaben treballant per a aquestes mateixes corporacions.
La línia que separa l'Estat d'aquestes empreses és cada vegada més difusa, creant un "Complex Militar-Digital" on els interessos de supervivència de l'Estat i els de benefici de l'empresa s'acaben mimetitzant.
4/6
Rendició per eficiència
La subcontractació és una droga política. És molt més fàcil i ràpid signar un contracte de 500 milions amb Palantir per "solucionar" el problema de la gestió fronterera o el crim organitzat que no pas reformar tota l'administració pública per crear una alternativa sobirana.
El polític busca resultats dins del seu cicle electoral (4 anys), mentre que la infraestructura pública triga dècades a construir-se.
3/6
Asimetria de coneixement
Hi ha una bretxa insalvable entre reguladors i regulats. Quan els governs intenten legislar sobre IA (com l'Acta d'IA de la UE), sovint ho fan sobre conceptes que ja han quedat obsolets.
Les empreses com Palantir no només tenen la tecnologia, sinó que tenen els experts que expliquen als polítics què és la tecnologia. Això crea un conflicte d'interessos on el "jutge" depèn totalment de la "part" per entendre el cas.
2/6
I els polítics actuals ja saben el pa que s'hi dona?
La majoria de la classe política actual opera amb un marc mental del segle XX, on el poder es regula mitjançant lleis impreses en paper i decrets oficials. No obstant això, en l'era de la "República Tecnològica" que proclama Palantir, el poder real és executiu i algorítmic.
1/6
Si acceptem el marc de Palantir (que la IA és el nou "hard power"), llavors l'Estat té l'obligació de controlar-lo, de la mateixa manera que controla l'emissió de moneda o l'exercici de la violència legal (l'exèrcit).
Deixar això en mans de multimilionaris amb una agenda "neoreaccionària" és, de facto, el final de la democràcia liberal tal com la coneixem.
8/8
* Lleis d'Interoperabilitat: Obligar les empreses privades a fer que el seu software sigui "obert" perquè l'Estat pugui canviar de proveïdor o extreure les dades fàcilment, evitant el segrest tecnològic (vendor lock-in).
* Prohibició de la IA en funcions de sobirania: Una mesura radical seria prohibir per llei que determinades funcions (com el targeting militar o el perfilatge policial) puguin ser automatitzades o gestionades per empreses privades.
7/8
Alternatives a la nacionalització clàssica
Davant la dificultat de nacionalitzar gegants com Palantir, estan sorgint altres propostes:
* L'Internet Públic / El Núvol Europeu: Projectes com Gaia-X (tot i que ha tingut molts problemes) buscaven crear una infraestructura de dades europea que no depengués dels EUA o la Xina.
6/8
Complexitat i capital
El motiu pel qual els governs no ho fan no és només ideològic, sinó pràctic:
* Fuga de cervells: Les empreses privades paguen salaris que l'administració pública no pot (o no vol) pagar. Els millors enginyers no acaben al Ministeri de l'Interior.
* R+D: El desenvolupament d'aquestes eines requereix una inversió de capital massiva que els estats, lligats a pressupostos anuals i controls fiscals, tenen dificultats per assumir.
5/8
Mohauk