Jo a un amic que en sap molt de bolets: “És aquell que sembla el plastiquet aquell que uneix les 1/2 dotzenes de cerveses (aquell que acaba al mar perquè som uns porcs, i que haurieu de trencar sempre perquè almenys no hi puguin quedar atrapats tortuguetes i peixos), però de color vermell neó.
També jo: A una guia botànica posaria per a identificar la perpètua: flor groga (…) que fa olor d’àvia.
L'homofòbia, la transfòbia, el classisme i fins i tot la idea de Déu provenen en certa manera de la mateixa intuició de que darrere la complexitat de la natura hi ha d'haver una idea, un ordre director més enllà de la pura casualitat.
I sabeu una cosa? Que no.
Algun dia hauríem d'obrir el meló dels italians i la seva comèdia amb la pasta. Meam flipats, que esteis bollint farina, de veritat calen un centenar de formes diferents?
I allò de que "al dente" sigui més digestiva, està respatllat per estudis o vos ho heu tret de la màniga com tantes altres coses?
Això d'enriure's dels fatxes dient-lis que boixen poc no és tan bona idea com vos pensau que és.
Mentre feia feina al vinyet he jugat mentalment a Graus de Separació d'Antònia Font:
Amb Joan Miquel Oliver no he parlat mai, però he sopat amb son germà. Bon tio.
Amb Jaume Manresa també hi he sopat i he vist prou concerts. A més la seva cunyada (o ex) m'ha donat classes.
Pau Debon m'ha servit una hamburguesa preparada per son germà.
Del que no tenc constància és de Joan Roca, mira. Els baixistes mai pinten res, pobrets.
Al cap i a la fi molt o poc ens hem cregut el conte de la meritocràcia i per això ens costa tant de creure que els comandaments del món estiguin en mans d'una colla de tios tronadíssims.
Et poden passar coses penoses a la vida, però poques com que la darrera pipa de la bossa et surti dolenta.
Paula Papaia
Comely